La rundalla de Antonino Lamà

Aqueix, francament, iò no pens pròpiu que sigui un fet veru, però és també manasté de dira que lu mateix conta, però pretxís pretxís, m’és astat riferit de almancu mija dutzena de palsonas de divelsa idat i divelsa estració sucial que tra ellas mancu sa cunaixevan i, ansis, és assai prubabra que lu que ara digaré sigui cosa ja antesa també de vusaltrus.
De qui só dient? De Antonino, lu tubista a una mà.
Esatament, lu fil de txa Veldina Lapastera filla de Pietrino Aunbòu, casara a ma Miquelino Cuixafina lu nét de Serefina Valmalló. Antonino era lu caganiu, últim dasprés de set jalmanas. Miquelino Cuixafina vuriva l’homa, i també Veldina Lapastera vuriva l’homa i així sa dunavan quefé. I, la veritat sa digui, l’homa ja arribava, cara duas o tres donas un Antoni Veldina ja’l pariva, sol que no durava. Maria, Anna i Antoni lu de u. Als sis mesus Antoni primé cau maralt i mori. Francisqueta, Juaniqueta i Antoni lu de dos, nat molt pròpiu. Mirel.la, Isabeta, Marta. I aqueixa volta, que també fóran pugut dira bo’, qué nou pranyatoris pé una dona sora ja són massa, Veldina s’era anvucara a no sép qui sant o a qui dimoni damanant que ‘l pròssim fossi l’últim i que fossi mascra, i que ella, pel véra viu i fet a homa gran, fóra fet qual sa sia cosa. Nou mesus dasprés era nat Antoni lu de tres i que a ma’l téns fóra vangut a éssar Antonino lu tubista.
Una volta nara la criatura, paraixeva que anaquella casa no hi vivissi més altru ningú. Totas las vuit donas de la casa, la mara i las jalmanas, eran per él, i Antonino crixiva com pot crixí cara criatura ben atuajara.
Tu ma digaràs: i qui sap com l’anviciavan? I invetxe no, arrés de vicis, sol sempra ben atuajat que no sa farissi, que no pranguessi fret, que mangessi bé i tot allò que és manasté que una criatura ampari i faci. Antonino crixiva i, an cara tant, caieva maralt, com capita a totas las criaturas, i ananquí ve a éssar la quistió del conta: sagons la gravitat de la maraltia de Antonino la famíria feva un vot. Pé dira, pé la carantura a trenta-sis i mig una candera a l’altar major, a trenta-set nit de rusari de la mara i de las jalmanas grans, a trenta-vuit pulçaçó de tota la famíria de casa al santuari an campanya de la Madona del Bambinel.lo Biondo que eran vuit quilòmetros a anà i vuit a tunà. I així crixint. I si la cosa era més sèria, més sériu era ‘l vot.
Pé un catarru durat més de tres dias Veldina havia fet vot de castitat perpètua i Miquelino lu marit que s’acuntantessi de sol. Pé la pertosse, Maria la jalmana gran, havia daixat lu jova i s’éra feta monja de clausura. Pé la rusuria sa n’eran anaras monjas Anna i Francisqueta. I així siguint. Fins a que també Miquelino Cuixafina s’era fet frara llec, qué tantu Veldina la mullé era molta anvucant no sép qui sant o qui dimoni i fent amprumití a Marta, la filla patita, que no fóra mai daixat Antonino de sol i que fóra sempra fet an modu que las altras sis jalmanas, totas monjas, praguessin pé la sarut del jalmà, així com ella mateixa fóra fet del Cel, o de l’Infel.
Això ve a éssar velsu lus vint ans de Antonino, quant era pretxís que sa trubessi un trabal, també si fóra pugut campà bé lu mateix: casa de prupietat a ma holt, salvirora tutofare gràtis tot l’àn, munera anviara cara mes de carauna de las jalmanas monjas; poca cosa, celtament, ma poca cosa multiplicat pé sis feva una cosa de sustança. Ma Antonino era astat crixit pé éssar un homa com paltoca i, també si no havia tangut de fé lu suldat, vuriva trenda una vira normal: de traballaró para de famíria.
No havent fet massa ascoras, que s’era falmat a l’aviamento, lu d’él era un trabal de fé a ma las mans, ma pé la mara i pé las jalmanas cara trabal era massa parillós.
I an campanya no, qué ta troncas l’asquena. I mestra de pareta no, qué na pots càra del pont. I Mestra de nyenya no, qué tot ta pot tallà. I aixó no, i allò nimancu. A la fi Antonino s’era ampuntat, també pecò Maria no és que tangusi l’atxa de Veldina la mara bonànima, i era anat a traballà ont és un tubista, a l’ofitxina de Màrio Lampolla. Un idràulico de primera categoria, u que si ta praniva an bé t’amparava l’ampreu de la A a la Z. I a Antonino l’havia pres an bé. Sol que no hi dievan Lampolla de baras, an cara tant l’homa s’ançaneva com lu fanc, i no sol primé de tunà an casa, calqui volta també al cantier; i aquella volta, quant Antonino era ja quasi un àn que traballava a ma él, Màrio Lampolla era ancés de fé la por. Tratant a ma un client i legu l’altru i legu l’altru ancara s’havia bagut mig litru de vi, un’ampolla de birra, un conyac i dos wiskys i això a las ontza del maití i a astòmac buït. Legu era anat al cantier i vaient, sagons él, que lus minyons no traballavan com fóran tangunt, sa hi era pusat él mateix, i ixi-ta’n, i asposta-ta, i treu-ta’n de mig, havia pres lu canel.lo de las saldaruras de las mans de Antonino dient que aquel punt de saldarura era asballat i, invetxe de saldà lu junto havia saldat la mà del jova. La mà reta riduïra a un tros de galbó a poca sagons. I culpa a qui, culpa del vi. Ma a l’hora las cosas no eran com avui, lus sindacats ja hi eran, ma era valgonya ta hi pusà, també que no ta prenguessin pé comunista i legu paldevas trabal i també la jova, qué tots lus comunistas eran ascuminigats.
Així, lu proba de Antonino no taniva més ni mà i ni trabal, i, si no fossi astat pel vot de la jalmana de astà dascalça i vistira de istiu pé tota la vira i an cara astajó, fóra també molt pé la infeció.
Ma l’homa no sa vuriva dunà pé vincit i, un trabal taniva, i un trabal vuriva fé, i així s’havia almat una butiga de tubista de riparacions an casa, ont traballava él de sol. Bo’ de cantiels i arrés de aprendistas, él de sol adubant aixetas, ascàrrics de piquetas, sifons de txesso i tot allò que sa pugui tallà o guastà arrinta de casa. I poc na taniva de trabal!
Tu ma digaràs, i com feva a ma una mà sora? I aqueixa és la cosa que iò no ma crec i que però tots lus que ma’n han palat m’han sempra dit de la mateixa manera: durant las horas de butiga del Antonino, carauna de la set jalmanas astava a ma la mà reta baldara pé anvià-la an ajut d’él. I, difati, qui l’ha vista traballant, jura que Antonino Lamà traballava a ma una mà sora, ma era com si na tanguessi altras set traballant a ma él totas paris.