Còcodimàmma 1.

Dissata

1.

Era pantit. Ma cosa hi puriva fé? Si las cosas eran així era pé culpa de Carmelo.
No sés bo!
No hi rasixis!
No na cumprens!
Bastava una pruvucació de Carmelo i él feva un’altra cullunara.
Salta de l’altra palt, tíra-ta de anallí, munta més analt, vora… Legu ja hi pansava la mamma a fé-li lu cura-cura. Bel de mamma, vina, cosa t’ha fet aquel dimoni mal? M’ha dit que iò no só bo a fé arrés.
Una volta, a la marina, li havia dit que no fóra astat bo a sa fé nu-nú an fatxa de duas turistas. I un’altra, que él era així còcodimàmma que no sa fóra mai fet butxà an matemàtica. I un’altra ancara que no fóra astat capaç de s’acabà una caixa de ampollas de birra gran an un’hora. I invetxe no. S’és ambriagat de birra, ha ripitit un àn de ascora i ha passat tota una nit an qüestura. Pé no dira de totas las altras cullunaras que ancara ‘l trumentan. De las patitas a las grans. Cusetas rubararas a la Standa, roras de màquinas furaras sentsa raó, minyons asfutits, minyons ascurits i minyonas…
Té valgonya quant pensa al que ha fet a las minyonas, a com las ha anganyaras, a com las ha trataras mal. Cosas de res, anant an fondu. Ma él hi sufri, pecò no hi és mai agrarat de passà pel minyó mal. Tu sés massa bon minyó, ‘i dieva la mara, de tu caraú na fa ‘l que vol. Aspetxalment Carmelo.
Com la volta que l’ha unjat contra un puritsotu an bulgués que s’astava pranint un café al bar. Dígui-li que t’has sunat la jalmana. Deixa-ma ‘l cap. Còcodimàmma. I així ‘i ha dit una cosa fea de la jalmana, o de la mullé, o abisumeu que també de la mara. I na són ixits a las mans. Fins a que ‘l jova puritsotu ha paldut del tot lu control.lo i li ha asparat. Una bala a la cuixa asquerra. Pé poc no muriva dissanguat, qué ningú vuriva avisà l’ambulantsa pé no passà guais ni lus del bar, ni lu puritsotu. Com que la bal.la n’era passara de l’altra palt, lu puritsotu mateix l’havia pultat al pronto-socorso i havian dit que s’era puntxat a ma’l ferru de un cantxel.lo.
O Maria. Él li vuriva bé a Maria. N’era anamurat macu. Ma Carmelo ‘i dieva déixa-la, déixa-la, còcodimàmma. I él la daixava, legu la çalcava, legu la tunava a daixà, legu la tunava a çalcà. Fins a que ella n’és ixira pranyara. I él sa la fóra casara. Li agrarava també l’idea de éssar para a vint’ans. Ma Carmelo no. Dieva que él no fóra tangut mai lu valor de daixà-la, ara que agualdava un fil d’él, ansis, de fé-la afullà. I invetxe no, primé l’ha feta afullà amprumitint-li que no la fóra daixara mai més i legu no l’ha mai més çalcara, també si n’era anamurat macu.
Proba Maria, la maraltia que n’havia fet.
Ma no és mancu això lu que ‘i dóna més pena. Las fariras del cos són secatritxes tancaras, las del cor patitas taquicardias; aquellas amagaras dels vistits, las altras supultaras a ma l’abitúdine. És Marcolino, que veu cara dia tunant an casa a la una. Él an aquella hora ixi i Marcolino tóna. Tenan la mateixa idat, corant’un ans, quasi coranta-dos, totus dos grevus, totus dos homans grans, ma Marcolino és com una criatura, qué ni li han tangut de trera un tros de çalvel.
Corri, atxelera, corri. Ma hi ha gent anvant. Còcodimàmma, còcodimàmma! I él havia dunat gas a la moto. A ma Carmelo sagut arrarera. Marcolino vaniva de l’altra palt an britxiqueta i, pé salva una criatura que atravalsava a mans agantxaras a la iàia, n’és ixit a sota de una màquina. A él no li han pres mancu la targa, qué la tapava Carmelo a ma’l paltó, i a Marcolino li han pres mig cap, taniva vint-i-dos ans i l’han tunat andrera de quinza. Bravíssim com a minyó de set ans, llàstima que na tengui més de coranta.
I cara dia que l’antopa Marcolino ‘i diu bonjorno. No sap com sa digui, però sap que és una palsona gran que veu cara dia, i a las palsonas grans toca de pultà-li raspeta. També si él de raspeta no na mareix arrés del tot.
Cara dia a la una él va al bar, pren l’aperitivo, arraona a ma qui capita i a las duas mancu un qualt munta an casa de la mamma. També si no viu més an casa del para i de la mara de quant era astudent universitari, sempra que sigui an citat, cara dia él va a manjà an casa d’ellus. A las duas mancu deu, que llampi o que faci bo, tots saguts a manjà a la mateixa mesa. Lu para maraixal que no sa diciri a sa n’anà an pinsió, i que an aquell’hora arriba de l’ufici, la mara, dona de casa, però sanyora, i lu fil d’él, que a la una i mija ixi de ‘scora i arriba a ma la salvirora, que va al prenda dasprés de haver aprivinit tot an casa. La mateixa salvirora que pultava i praniva de ‘scora a él també. Tangarà una cinquantena de ans però pultats mal, él sa l’arracolda sempra vella, també si no taniva de trenda més de quinza ans quan era antrara pé la primera volta an casa de sanyora Tina, la mullé del financié.
Lu fil sa diu Tito, l’ha tangut quant taniva trent’ans, o trentatrés folsis. La mara de Tito na taniva denou, quasi vint. Bàrbara, drugara paldura. N’hi han tret legu legu la patria potestà i Tito l’han afidat als iàius, a sanyora Tina i al financié que ja de assai era diventat maraixal. On sigarà Bàrbara, ara tangariva trent’ans, i si sa fossi disintossicara pugariva també éssar una bella jova. I invetxe no, l’han antarrara an calqui campsant an Lombardia, overdose dasprés de una de las tantas ascaparas que feva de la comunitat.
Tito no l’ha mai vista mancu an fotografia a Bàrbara. Qué Tito una mara ja la té, ansis, duas, sanyora Tina i la salvirora de tota la vira, Anneta. També de paras na té dos, lu maraixal i él. També si él no té ningun dirit damunt del fil. Legalment és com si fossin jalmans. Totus dos entran a ma la mateixa perxentual a l’hereditat de famíria.
Carmelo li ha dit tantas voltas, pé co no ta na’l poltas an casa? És tun fil, cosa catsu ‘l deixas an aquella casa a avisà babbo i mamma aquellus dos que invetxe són lus iàius?
Él li ha també dit a Tito si no pansava que fossi millor de viura assieme, totus dos, para i fil, a la mateixa casa? I Tito, que ara fa la qüinta elementare, li ha dit pé cosa no? An casa de Tina i del maraixal hi ha lloc assai, él sa pugariva assatià a l’apusentu dels hospites.
Mancu tun fil ta vol, li ha dit Carmelo.
Dasprés manjat él i lu fil sa pusavan a fé lus còmpitos de ‘scora, qué Tito no praniva mai més poc de nou, i ‘l dia que havia pres vuit a l’interrogació de hastòria lu minyó havia prurat tota la talda. Ma també ‘l mestra, però, qué él li havia punxat totas quatra las roras de la Fiesta. Així t’amparas, brut culló! I ara que hi pensa, de allò no s’és mai pantit. Qué un para lu té de sabé difendrà al pròpiu fil. No na fas una justa, li havia dit Carmelo. Lu que tanivas de fé era fé cumprenda a tun fil que també vuit és un bel vot, ansis, bel.líssim, i no assustà lu mestra, que ara, pé la por, pusarà deu a tots, també a qui no sa’l mareix.
Ma él de allò no s’és pantit, ancara, i antant que lu fil fa lus còmpitos él juga a ma la playstation col.legara a la televisió gran. A cara festa él ‘i ragara un joc nou, al fil. A las quatra sa’n va i no sa veun i no sa celcan fins al dia dasprés.
Cara dia així, sempra que él sigui an citat. Ma aquel dia era un poc divelsu. Sanyora Tina vuriva que él palessi a ma’l maraixal. Tito era a l’apusentu d’él fent una ritxerca an iternet assieme a ma dos cumpanyons, dos que él no havia mai vist an casa i que sagur que lus havian fets vaní pecosa él no astiguessi a ma’l fil.
– Al.lora, cosa hi ha?
Ma ‘l para no diu arrés. – Iò no hi faç, ma dasprau, ma iò no hi faç a palà a m’aquella fatxa de catsu de tun fil!
També això és normal, a ma’l maraixal no sa palan de almancu vint’ans, i folsis també de més, i las pocas voltas són tiquírrius i ufesas. Saguts a la mesa manjant mancu sa miran.
– No, bé meu, no facis així, fes un asfolçu, pala a ma él!
– No puc, Tina, celca de ma cumprenda. No puc. I andemés no hi ha arrés de dira. Sa fa lu que diu l’avucat.
Lus altrus iàius de Tito, mai antesus a la vira, ara vulgarivan cunèixer lu nét, lu fil bel de Bàrbara, l’astel.la de la vira d’ellus, que él havia arruinat. Él, que ja era un homa gran, l’havia pultara al camí de la droga, l’havia ampranyara, abandunara, i molta de daspraié. Ma cosa catsu astau dient, aquella era Maria. Bàrbara era ja mija bagassa, ansis, bagassa del tot, i més drugara de un rató amagat a un furat de gruviera. Él no havia mai fet arrés que ella mateixa no vulguessi.
– Tu cosa dius? L’avucat diu de mus upondra. Ma iò l’he antesa al telèfono aquella proba dona. La filla n’és molta pé amor de Tito. I ara lu vulgariva cunèixer.
– Ma qui, Bàrbara? Ma si ès molta de overdose?
– No, n’és calgura del treno que no taniva munera pé pagà ‘l billet i astava fugint del control.lore.
– Ma cosa vus astau anvantant. Bàrbara era una bagasseta drugara sentsa ni cap i ni caràtere.
– No palis així de la mara de tun fil. Dígui-li, dígui-li tu també.
Ma ‘l maraixal no diu arrés. Agafa un junal de aquellus que arriban sol pé abunament i li amostra un altícul a duas pàginas. “Tràgica fi de una jova mara”. An duas fotografias sa racuneix una Bàrbara que riu vistira de campanyora, i l’altícul és fet de intervistas a gent de la comunitat que fa la rivista i diu que Bàrbara taniva un pansament sol al cap: cunèixar lu fil que havia tangut de abandunà a la nàixita.
– Has vist? Com fem a dira de no al para i a la mara de Bàrbara?
Él no sap cosa dira, a palt que això no cambia arrés.
– Cosa no cambia?
– Tenc de anà. Ascusau, mus vaiem damà. M’avisan al telèfono. Carmelo és a dabaix.
– Carmelo, sempra Carmelo. Com si tu no’l tanguessis un çalvel tou pé dicirí de sol.
Ma él al maraixal mancu l’ascólta. És ja a l’aixensor.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)