Còcodimàmma 3.

Dissata

3.

No és pantit de res. Qui sa’n futi. Las cosa venan pecò tenan de vaní i lu passat és passat. Acabat, finit. Lus fantasmas que li umprin lu cap són sol això: fantasmas. Fantasias que dascumpareixan a ma un bon café, una bella risara, una paltira de caltxeto. Catsu si li manca lu caltxeto. Capocanoniere pé tres campionats siguits, i legu l’asqualífica. Cinc ans. Ara, si sa vol fé una paltira té de trubà quatra bucurots que a él no l’hagin mai vist a un campeto ampruvisat, qué als tornèos no ‘l deixan mancu antrà i dels campetos uficial li han asgarrat totas las tèsseras.
Ma catsu no és pantit de res. Taniva raó él; l’àrbitro pé co n’astava catxant a Carmelo? Pé co li havia dit que era un culló bastaldu? Ma aquell’àrbitro és un culló bastaldu, i ‘l nas truncat a ma un cop de cap sa l’havia pròpiu maraixut, brut bastaldu.
Lu barman li damana cosa ‘i pugui salví. Una birra, no, un café, no un uísqui. Mira, totas tres las cosas. La birra tot un fiàru, lu café a poc a poc, sentsa sùcura, i ‘l uísqui de una grupara. Ma de cosa tangariva de éssar pantit? De trenda més de corant’ans i de na damustra trenta? De éssar elegante, alt, asnel.lu, pre de cabels negras, sempra a ma la munera an butxaca i las donas, grans i patitas que no ‘i diun mai de no?
La fultuna d’él és que la drugassa no ‘i agrara. Pé fuma ja fuma, ma alló és un altru conta. La drugassa folta, invetxe, a él no ‘i agrara, no ‘i agrara pròpiu l’idea. Él és sempra astat un asportivo, tennis, pal.lavolo, caltxo, i l’idea de pelda un tornèo pé culpa de la droga a las urinas no li agrarava. Era més cuntent de pelda pecò havia tirat una raqueta a l’àrbitro, o tirat aposta la botxa an fatxa de un culló de aversàrio. Així sa praniva una gran sudisfació i a ma Carmelo sa diviriva la munera de l’ascumissa.
Sagons la situació él vinciva o paldeva cunfolma lus sanyals de Carmelo. Bastó alçat a ma totas duas las mans a braçus ubelts damunt del cap: paltira guanyara. Bastó ascurit de la mà reta a la mà asquerra com pé dunà un rítimo: paltira paldura. Per això fum sí, heroïna no. Aquella l’astujava pels altrus. Pé sa pagà l’afitu de casa, la moto nova, lus pinyus de malca, lus viajas. A ma Carmelo sa pot dira que havia ja fet lu giru del món tres voltas. Damana un altru uísqui, i un’altra birra.
Carmelo i ‘ls altrus astanan palant, la dona que tangariva de éssar la mara de Bàrbara s’astà abraçant i carinyant a Màrio i antant pareix que digui al marit de no fé hastòrias i de pagà. Lu pata és que paguin tres mil euros pé astà dos dias a ma’l nét que no havian mai vist primé. Sa tratariva de un’assaguració a la vira a favor de la criatura, a palt de las aspesas, no toca arrés ni a l’avucat ni a él, lu para de Tito. Aquel dasgraciat, pareix que digui l’homa que tangariva de éssar para de Bàrbara i iàiu de Tito.
Passa calqui minutu, l’homa gran dóna un assenyo al portatore a l’avucat Santini i iàius i nét sa’n muntan a l’apusentu de albergo que tenan riservara, una matrimonial més un llitutxu. Màrio, fent finta de éssar Tito, sarura ‘l para que brinda al fil alçant la tassa de birra.
Carmelo arriba al custat d’él i li diu de sa mora, primé de tot tenan de ancaixà l’assenyo i legu de pansà al restu.
– Ma és dissata a la talda, és tot tancat! – diu él.
– I poc sés culló, mòu­ta.
Poca minutus dasprés són a una de las pocas butigas de roba de homa que hi siguin an giru. Compran camisas, gulbatas, calçons, cinturas, una vistimenta pé Carmelo, un jubot de pél pantinara per él i pagan a ma l’assenyo al portatore. Lu duenyu de la butiga lus cuneix de sempra i no fa hastòrias, ancaixa l’assenyo i dóna set­cents cinquanta éuros de restu, ja de dimalts pòran passà a ratirà calçons i jaqueta a ma’l vurel rafat.
S’és fet talt, él vulgariva que aniguessin paris al ristorante, ma Carmelo diu que no, té de astudià. Él, invetxe, que faci lu que té de fé. Tranqüil.lu, té tot sota control.lu.
Sa sarúran i él no sap qué fé. Si anà an casa a prenda la moto, si antrà a la primera pizzeria, si çalcà calquiú. Legu sa randeix conta que té duas bustas prenas de roba. Duas camisas, lu jubot, la cintura. No pot anà an giru a ma tot allò.
Tóna a la butiga de roba de homa, la té allí an fatxa, i damana si pot daixà las bustas, las prangarà dimalts assieme a ma’ls calçons. La comessa, una nova, diu que sí, que l’duenyu és ixit ma que ja va bé. La comessa és bellutxa i él li damana si no vulgui anà a manjà una cosa, són quasi las vuit i és també hora de manjà, oltras que de tancà.
Ella diu que ja li agrarariva, ma que no pensa que ‘l jova na sigariva cuntent. Qual jova? I ella fa de cap a una vetrina. Él sa gira i veu un juvanot més fèu del deuta que astà fent sanyal que és talt tucant­sa lu raroja al bultxu.
Sigarà pé un’altra volta.
Però, si él vol, a ella ja ‘i pugariva fé un praié.
Com que no! I és que ella sap perfetament qui él sigui, millor, de ont na tregui tota la munera que gasta, i si a él no ‘i fa arrés ella ‘i cumprariva un parel de doses.
– Doses de cosa?
– No és per a mi, iò no n’ampr i no n’he mai amprat.
– No sép de cosa m’astàs palant.
La comessa ixi de rarera del banc i sa li acosta; com si fossi la cosa més natural del món ‘i posa una mà a la bragueta i diu que ella traballa bé sigui de mans que de boca.
– No sép de cosa m’astàs dient. Ascusa.
No és que no ‘i agrarariva un bel pumpí, ma Carmelo ‘i ha sempra ansistit de no amascrà lus prans. An celtus llocs manasté a éssar sol sanyols, i an altrus invetxe també bastaldus, ansis, com més bastaldu millor.
Ancara s’arracolda de la volta que havia dunat droga a la filla del duenyu del ristorante Tres Piratas. Un pumpí una pastilla, una sunara duas pastilla, pel cul tres pastillas. I andemés l’asconta del deu pel cent quant sa falmava a manjà. Fins a que un dia lu para d’ella lus ha caçats sunant al txesso antant que arribavan lus sagons prats. Hi era vulgura tota la pacència de Carmelo pé assatià las cosas. Pacència i fugaràs. A la mateixa nit ‘i havian brusjat una màquina i lus frigorìferos.
– Això pecò ta vuren bé. Que si no ta brusjavam lu lucal a ma tu arrinta. Ascolta, las cosas són com són. Musaltrus mus dimentiquem de tu i de ta filla i tu no hi pensas nimancu de avisà la politsia. A él aquella butiga li agrarava, qué de butigas de homa n’hi ha pròpiu pocas pocas an giru. Per això no era ‘l cas de la pelda pé culpa de aquel truió de comessa.
Ixint al carré havia antupat lu duenyu de la butiga que tunava pé fé la tancara.
– Calqui cosa que no va?
– No, tot apostu. He daixat las bustas pecò só sentsa màquina i só allunt de casa.
– Tranqüil.lu, passa a prenda la roba quant vulguis. Tantu as palat a ma la comessa, no?
– Sí sí, massa gentil.
– És nova, ma ma pareix asvelta i antirigenta.
També massa, pensa él anant velsu la praça txentral. Sagur que anallí antuparà calquiú que tengui fam com él.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)