Còcodimàmma 4.

Dissata

4.

Pé co tangariva de éssar pantit? Él no ‘l cumpren al para. Cosa tangariva de fé, lu que fa él? An salvici de quant taniva divuit ans, sempra dient que sí a tots, tirat de un païsot a l’altru, fins a quant la mullé li ha dit bo’! De ananquí no mus muiem. Ananquí tun fil ascumença la primera elementare i ananquí él crixi.
Él no sa n’arracolda pecò no hi era o era massa patit. Ma an deu ans havian cambiat almancu cinc voltas de lloc, nord Itàlia, bassa Itàlia, txentro Itàlia, ísole i legu anallí. Sanyora Tina no hi feva més. La primera volta li era agrarat de daixà lu país d’ella pé una gran citat del nord, també la sagona no era astat mal, qué arribava a un lloc de marina a ma’l sol tot l’an, la de tres, però, n’havia sufelt, també pecò quant havia dascubelt de éssar pranyara s’eran tanguts de mora un’altra volta. A la de quatra él era ja nat i pareix que havessi prurat per tota una samana primé de sa tunà a habituà al nou lloc.
– Si és que t’agrara a ta mora qué sés cul de malassentu, treuta’n lu vici, qué jo no vaig més anlloc, si invetxe ta mous pecò així faràs millor carriera, tria, o la carriera o la famíria. Iò i mun fil de ananquí no mus muiem.
I ‘l financié, que sa muieva pé carriera, li havia dit que facessi ella, la nova destinació sinyificava la promució a maraixal. I sanyora Tina havia fet lu pata: – Quant lu minyó entri an primera elementare, tenguis lu grau que tenguis, siguem ont siguem, anallí mus falmen. Iò i ‘l minyó mus falmem.
I així era astat, él i la mara s’eran falmats, i no lu financié, él havia cuntinuat a viajà, fins a éssar fet maraixal, sol al.lora havia fet de tot pé utrenda lu “riconjungimento”. Él era ja an talcera mèdia i ‘l para lu vaieva an cara tant i legu un mes a l’istiu.
Pel maraixal és com si la culpa dels ans de separació de la mullé siguin culpa d’él, i no de la pròpia ambició de carriera. Sa fossi acuntantat del grau que taniva no fóran astats separats durant sis o set ans que siguin. Pé co tangariva de éssar pantit, él, pé las detxisions de sanyora Tina?
Al fèu li acaban de tallà un’urella i a él li ixi un rot de birra. Tantu al txínema no hi ha ningú. An praça no ha trubat gent simpàtica i per això s’ha cumprat un panino de rostitxeria, duas birretas i sa n’és antrat al txìnema. To die, to sleep. Sa pansava que fossi una de aquellas películas que agraran a Carmelo, una cosa sufisticara. Invetxe és una cosa coreana, o vietnamita ont sa’n treun lus uls a ma las ungras i legu tenan visions de dimonis i de Vèlginas Marias.
No sap si algualdà la fi o si sa n’anà ara. Són las onza i mija. Massa an téns. An discoteca no té sensu de hi anà primé de las duas.
Pé co tangariva de éssar pantit si ‘l para és un culló que ha damanat de astà ancara an salvici, també si són jà almancu tres o quatra ans que sa’n puguessi anà a pinsió? Ara tanca ‘ls uls i sa romi. May be to dream. I invetxe no. Aqueixus coreans, o vietnamitas, són bastaldus, i s’astanan barallant i fent a troçus tiquirriant a òlquirus. Rumí és ampussibra, sumià ancara de mancu.
S’aixeca i va a pixà. Ancara a ma’l paldal a mans telèfona.
– Txao ma’. Ja’l sép que és talt. Ma tantu vusaltrus no rumiu mai. Pàssa­ma a Tito. És culgat? Astà sumiant com un anjaret? No, no hi ha ningun mutivu. Lu vuriva sarurà. Com pé co? Pecò so ‘l para! Eco pecò. Sí, ja hi he pansat a la quistió de la mara de Bàrbara. Bo’! És tot apostu. Farem com diu l’avucat. No, vauràs que no faran quistions. Quant Tito sigui més gran dicirirà él mateix si antupà­lus o no. Txau. Txau. Bona nit. Txau.
No que no és pantit. I de cosa, dasprés? De haver fet cuntents dos probas véls que tanivan dasig de véra ‘l nét dasprés de la molt de la filla?
Però a él li rasultava que fossi molta de overdose, no caient de un treno pecò no havia pagat lu billet. Ma folsis són veras las duas cosas. Dasfeta com’era de la drugassa havia paldut l’eqüilíbriu i n’era calgura del treno an muviment.
Ipuru sa l’arracolda ancara a Bàrbara. Una bella minyuneta simpàtica, antirigenta. Cosa astudiava Filosofia, arquitetura, economia? No, lètere antique. Viviva assieme a ma un truió, una mandrona fuori­corso. S’eran cunaixuts a un convenyo on palava Carmelo, “De Goldoni a Leopardi.
Analogías i distanças”. Sa n’arracolda ancara pecó li era vangura bé la batura adamunt dels preservativos a màquias: “goldoni leopardati”. Bàrbara, que era acustat d’él, sa l’havia mirat mal, mentras que ‘l truió de la cumpanyona havia ascumançat a rira com una maca. No l’acabava més i sa n’era tangura de ixí, a Bàrbara li havia damanat de fé ‘l priaé de firma ella al ful de las presenças, qué o si no ni l’hi traievan duas horas de crèdits.
Dasprés s’eran trubats tots quatra al mateix bar. Él i lu truió baient i rient i Carmelo i Bàrbara que, caraú pé conta d’él, anavan pé antupa­lus. Carmelo a él i Bàrbara a la cumpanyona. Quant fa de prufassor Carmelo no dóna cunfiança a ningú. Racelcaró dotxente de leteratura moderna ma no contemporànea, lu d’él ascumentsa a ma l’Arcàdia i acaba a ma’l Romantitxismo. Dóna del lèi a tots, també a Bàrbara i a la truiona que viviva a ma ella.
S’eran sarurats, prasantats, ma res de altru, caraú a conta d’él, qué Carmelo quant és prufassor és un altru.
– Com ta’l tenc de dira que no vul que venguis a l’universitat?
– Ma cosa hi ha de mal, só fuori­corso, astic fent la tesi a ma tu?!
– No diguis cullunaras. Tu sés fuori­corso de economia, com pots fé la tesi a ma mi?
Sa n’eran anats de pressa. Durant lu convenyo dedicat a “Leteratura italiana, leteratura de rejons”, txelebrat a l’aula manya txentral, Carmelo s’era fet dunà las craus del txesso del retorato, qué ja cumprangareu, a ma l’handicap que té, no és que puriva dabaixà ascaras o antrà a un txesso ont li puguessin pusà pressa, ansis, no és que hi fossi calquiú així gentil… I aquel era lu sanyal. Él havia dit al juvanot a ma’l tzaino a l’asquena de anà ajurà­lu i al txesso havia fet l’ascàmbiu. Lu juvanot havia tret las bustas de pols branca del tzaino que taniva a l’asquena i Carmelo havia tret la munera de l’anca de plàstica.
Tanivan pressa de allugirigà l’anca de Carmelo i de sa umprí las butxacas de la munera de una mija duzena de professionistas pelbé que agualdavan qui a la butiga, qui al bar, qui a l’ufici, qui an astúdio, qui an casa.
Calqui dia dasprés lu truió l’havia avisat, qué Carmelo las havia butxaras a l’esame, a ella i a Bàrbara. No és que él puriva fé calqui cosa? I él havia fet. Havia dunat a totas duas calqui bona pastilla.
Lu txínema coreà, o vietnamita és acabat. Mijanit i vint.
Pantit o no pantit? Qui putanara de txínema! ‘I dol un’anca. La té mija rumira pé la pusició que havia pres. Sa posa ret, sa la toca i santeix com una mangilla. Lu telefonino, ràiu.
– Pronto mamma. Com? No he cumprés arrés. Ma Tito és culgat al llit d’él o no? Sí, astà runcant com un anjaret. I al.lora futi­ta’n, na sigarà ixira de çalvel.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)