Còcodimàmma 11.

Dimalts

11.

S’és pròpiu pantit de haver pres tota aquell’àlgua. Ha rumit mal, ha pres són an maitinara i al més bel ha sunat l’asvella. Ha pruvat a s’aixecà com havia pansat de fé pé pultà lu fil a ‘scora, ma no hi ha futit. Ha daspagat l’asvella i ha telefonat an casa de sanyora Tina. – Ma’, ma pareix que tenc la carantura. No ix avui.
Ui, bé meu. I cosa tens? I avisat l’has al dutor? No és arrés ma’, he pres fret ahir. No m’agualdis pé manjà i diu a Anneta de pultà-lu ella a Tito a ‘scora.
Com cara dia, d’altra palt, qué él lu fil a ‘scora lu polta an cara tant, una duas voltas al mes, quant és assai. Ara és apostu. Té la coixença tranqüil.la, la mara ja l’ha avisara, i pot astà culgat tot lu que vol. Com era allò? “No hay mal que por bien no venga”. I difati. Pantit de cosa, de sa’n pugué astà asparrumat al llit tot lu téns que vol?
Sa gira de l’altra palt del llit i sa romi pansant a Maria, a l’antesa sexual que tanivan, que bastava una mirara pé éssar pronts a fé-lu on capitava. També a ma Bàrbara era així, fins a que no la brusjara la droga. Sumia de fé l’amor a ma Maria, i al més bel s’ajuni Barbara i quant pensa que no pugarà rasistí més de calqui sagons entra Clàudia, tota nu-nua ella també. Ma no entra al llit, ella li assatia llancól i frassara. Obri un ul. A l’apusentu de rumí hi ha una palsona. Obri també l’altru. És una dona que astà ixint de la polta.
– Qui sés?
– Ja sés daspelt? Só vangura a ta praparà calqui cosa – diu Anneta, – sanyora Tina m’ha dit que no ta santeixas bé i só vangura a véra. Té tucat la front i de carantura no na tens. Però millor que t’astiguis culgat. Ara ta nateig un poc la casa i legu ta prapar calqui cosa de manjà. Una cosa llugera ma de sustància. Un brou de pullastra. Cosa na dius?
Vulgariva dira que no n’hi ha manasté, que sa’n vagi legu an casa. Invetxe damana també pumereterrà al fol, i també ‘l pullastra al fol, i no an brou. Que prepari un antipasto de saltitxas, afetatos divelsus, frumajus de uvella i de craba i calqui sot’ori de aquellus d’ella, però, no de aquellus cumprats, i legu que ‘l pullastra a ma la pumereterra al fol, té de éssar fet d’ella, però, no cumprat ja fet. Anneta diu que ja va bé, que ara va a cumprà lu que manca i que però té de avalti a sanyora Tina.
Él diu que vagi, tantu la crau de casa ja la té, però que faci ‘l café primé de sa n’anà.
Dasprés de poc Anneta entra a l’apusentu de rumí a ma una sofata on hi ha café, apena de llet, basquits i merendinas.
– L’he sempra dit que tu sés la dona mia ideal.
– Bucurot – diu ella afetuosament i sa’n va.
In efeti, si sa curessi, no fóra mancu fea, Anneta; no té mancu cinquant’ans i, an dia de avui, hi ha donas de aquell’idat que pareixan minyonas, és ella que sa visti i sa cumpolta de salvirora vella.
Béu café, menja bascuits, és cuntent. Pensa que si trubessi una dona bona com Clàudia, puvida com Anneta, arratxunira com sanyora Tina i purrosa com era Maria él sigariva l’homa més sudisfet del món.
Va al txesso, lu café ‘i fa sempra efeta.
La finestreta del txesso dóna al carré i antén sumant un buldel de fisquietos i de gent an martxa de protesta. Com que ha fet lu que taniva de fé va al terratsino i veu un’asfirara de una cinquantena de donas almaras de cartel.los. Fa an téns a na lligí un parel, qué lu grupo astà girant de cuntunara. “Stop killing women”. Legu mirarà al computer. Astà a l’ubelt li ha pusat fret i té gana de sa tunà a culgà.
De arrinta del llit pren lu telèfono i avisa Carmelo. No raspon. Non rajungíbile. Tanca ‘ls uls i prova a rumí çalcant de pansà a cosas bellas. A Tito quant era patit. A quant li havia ragarat un cutxet branc i arritxat. Qui cuntent que era Tito. Llàstima que sigui durat poc. L’havia asquitxat él a ma la moto. Cutxu bistònquinu!
A la cafitera hi ha ancara café, ma és fret. La quistió és que a él no ‘i és mai agrarat de astà an casa. An casa s’astà pé manjà, cagà i rumí. Tot lu restu sa fà aforas, al carré, a la marina, a un campo asportivo, ont sigui, ma no an casa. An casa astanan las donas i lus maralts. I él és maralt.
S’aixeca del llit.
Ancén la televisió pé çalcà calqui programa asportivo i girant de un canal a l’altru racuneix la fatxara del parau del Comune. Hi posa atanció i cumprén que la trasmissió és an direta. Han dallibrat l’assassí de la dona del cassoneto. Las donas astanan protestant contra ‘l juja fascista i masquilista que ha dicirit de dallibrà un assassí, quant si ‘l molt fossi astat un homa i la mullé l’assassina, lu mateix juja fóra damanat la pena de molt.
Una trasmissió del catsu ont caraú diu lu que vol, i com més putanaras diu, millor. Astigariva pé tancà, ma són arribaras sanyora Tina i Anneta pé ‘i fé lu manjà.
– Com astàs bé-me’? Més bé ta santeixas? No daspaguis que m’antaressa.
Las duas donas entran a la cuina i ascumençan a apriviní, an cara tant sanyora Tina treu lu col pé véra qui astigui palant a la televisió, i si hi és calquiú que cuneixi també de vista, al.lora s’ancanta.
Cara volta diu que ja tenan raó, que ja és ver, aspetxalment si palan bé de las donas an general i mal dels homans, sempra an general.
A él ‘i és arribat un missaja. No facis lu còcodimamma. No moguis la melda, ma racuman. Carmelo.
A la televisió astà palant una dona gran, una que tangarà la mateixa idat de sanyora Tina. És la mara de la molta.
– Muts, astau muts que vul ascultà – diu sanyora Tina a él i a Anneta que ja eran callats i quiets, – ara sí que ‘i lligirà la vira a n’aquel dasgraciat!
I invetxe no, la sogra diu que lu marit de la filla és un ànjal. Un bon homa anamurat, gentil i premurós, la filla és que era una dasgraciara. A él l’havia daixat de sol a aixacà la criatura. I si s’eran tanguts de separà, era astat pecò a la filla li havia dunat de sa casà a ma un francés que dasprés que ‘i ha txutxat la poca munera que taniva l’ha daixara més proba, més dasgraciara i més drugara de com era. Lu marit, l’ascuredu, anava a trubà-la lu mateix, pecò no vuriva que paldessi lu cuntata a ma’l fil, a ma Màrio. Pecò feva de tot pecò ella sa disintossiquessi. I mancu mal que mun gendra és una bona palsona i ha pugut damustrà hora pé hora ont sa trubava al mamentu que la filla astava murint.
Sanyora Tina és a boca ubelta. O ràiu, al.lora l’assassí no és l’assassí. I qui l’ha molta a n’aquella proba minyona?
La dona de la televisió astà ancara palant, diu que ‘i donguin a Màrio. Tunau-ma a Màrio. No na tanim de munera, musaltrus. Ma si salveix só pronta a ma vendra la casa pé rascatà a Màrio.
Lu jornalista astà dient que hi ha astat un colpodiscena. L’assassí té un àlibi assai folt, i doncs ara sem sentsa assassí. No és astat lu marit, lu qual, a palt de trenda l’àlibi com és astat dit, és també una bona palsona. Sagons una nova ipòtesi, difati, no sa tratariva de un marit que mata la mullé ma de un seqüestru acabat mal. La dona taniva lu fil, Màrio, an visita an casa i calquiù ha çalcat de sequestrà-la assieme a ma’l fil, ma ella sa té de éssar girara com una tigre pé salvà ‘l fil i l’han ascurira fins a daixà-la molta. Ansis, moribunda, pecó la dona és molta matxulara al càmion de la ronya.
– Traieu-ma’n això! – diu él.
– Fa impressió, ja’l sép – diu sanyora Tina, – ma dèixa-ma ascultà un mamentu.
Lu restu dura poc, amostran l’ingrandiment de la fatxa de Màrio tret de una fotografia de quant taniva nou ans, passan un númuru de telèfono pé si calquiú vagessi lu minyó an aqueixus dias; mai na sigui que pugui éssar a sota shock girant a la txega qui sap an ont. Legu toca a la publitxitat.
– Proba minyó – diu Anneta, – un poc assimija a Tito.
– No, Tito és més bel, ih, no hi ha paragó – diu sanyora Tina.
Él ascriu un missaja a Carmelo. Bastaldu!

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)