Còcodimàmma 26.

Un dilluns nou

26.

És talt. Él no és pantit de la vira que ha fet. Ara li faran una patita biopsia pé trenda cunfelma del tipo de cancro que tengui. ‘I faran l’anestesia i no antangarà arrés. Vagi com vagi, però, él no sa farà curà, viurà lu que resta com sempra ha fet. Lu que ve ve.
Quant ha antés la nutícia la mara ha tret lu rusari i las conas de padre Pio i ha aspalgit tot a sota del cuxí d’él. Legu ha avisat Anneta i al telefono li ha dit que taniva raó ella: – Fé-la aquella maracina de l’ul, fé-la.
Tito, pé la primera volta l’ha avisat papà i sa l’ha abraçat: – No ma deixis, papà, no ma deixis.
Lu para, lu maraixal, lus ha anviats tots a fanculo, ha pres lu fil, l’ha tret del llit i l’ha ubligat a caminà, a fiancu d’él, qué aquella farira era una cosa de res. Són ixits al curiró i han caminat an dispalt, abraçats un a l’altru. Lu para li ha dit que ha vist la diquiaració. Que també Carmelo ha cunfalmat tot. Com lu palsunal de l’albergo. Las cosas pé la politsia son del tot craras. No tancaran las indàgines fins a que no ixin a pasquí lus Ilbonu vius o molts. Ma com siguin anaras las cosas l’han cumprés massa bé.
Él, assieme a m’aquel tontu de Carmelo, ha çalcat de fé cuntents lus Ilbonu. Així, cunaixent a Màrio, jova ascaquista, l’ha cunvincit a sa fé passà pé Tito. Ha dunat un poc de munera a Pina Ripamonti. Quant? Cinc-cents éuros. I aqueix és astat l’asballu. Ripamonti ha cumprat droga del dasgraciat jova de Clàudia i aquel, una volta que la Ripamonti li ha dit lu conta de Màrio-Tito a ma’ls Ilbonu, ha primé molt a ella de un anju mal, legu, atravelsu de Clàudia ha çalcat de futí a él i, lu drugat dasgraciat diretament, de futí als Ilbonu. Folsis pansava de pugué ricatà sigu lus Ilbonu sigui él i Carmelo. Fatostà que calqui cosa és anat tolt. Màrio havarà çalcat de fugí. Opuru, més prubabra, han rapit a Màrio pé damanà un riscatu a ellus i a él. Ma ellus, lus Ilbonu, pel dasasperu i la valgonya sa són molts. I lu drugat dasgraciat i Clàudia són molts u dasprés de l’altru, casualment. Màrio, l’ascureddu, pugariva éssar molt çalcant de fugí, o de fam pecó l’havian abadunat. L’autopsia sigarà difícil, ma sa suspeta que aquel maníac hagi també abusat d’él, proba minyó.
– An mancança de una dinúncia pè trufa de palt dels Ilbonu, ni a tu ni a Carmelo vus faran arrés.
– A Clàudia ont l’han trubara?
– Al pultó de casa d’ella, al sotascara.
Él pensa a Carmelo, a com rasixi a cunvincí la gent a fé lu que vol él. Pronto, Clàudia, só Carmelo, tenc una proposta de ta fé. Com que no. Una cosa que ta’n treurà dels guàis. Na ixiràs neta com una roba a pena astesa. Ja’l sé que sés als domitxiliares, ma basta que dabaixis al pultó.
És talt, és culgat al llitutxu de la sala operatòria, astà arribant l’anestesista. Qui bastaldu Carmelo, no és mai vangut a trubà-lu a l’haspital.
Pensa a Maria. La veu com era de jova i com és ara. Una dona patxota i séria, una prufassuressa. La veu vanint ont és él, dient-li agualda, amor meu, aguàlda-ma que venc. Lu rumitori astà fent efeta. Ma té lu téns de amprumiti a él mateix que si sa salva del cancro cambia completament vira i sa casa a ma Maria. Farà de tot pecò ella sa’l toni a prenda.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)