Còcodimàmma 30.

L’últim dijous

30.

De cosa ràiu sa tangariva de pantí, del fet que la vira és una melda i que no val la pena de la víura ni de proba ni de culló acuntantat?
És ancatsat, i a ma raó.
Avui al maití, él que ès farit i pistat, s’és tangut de aixacà primé de las nou pé éssar al tenis club a las deu i aquella bagassa de Marianna Mari no s’és prasantara. Lu cameraman na taniva la fatxa an terra. Ha dit que normalment la gran reporter és sempra puntual, i quant no, avalteix.
És an casa de sanyora Tina, astirat al divano, i ningú ‘i posa pressa, també si són las duas mancu un qualt i ara entra lu maraixal pé sa pusà a capotàvola. Són tots muts pecò lu primàrio digarà lus rasultats de la biopsia.
Él veu Anneta anant de una palt a l’altra de la sara com la salvirora que és, astà pansant an cosa és que hi trobi aquel viciós de Carmelo, però lus patas són patas i farà an modu que s’antopin. Té ja an ment de damanà a la mara que, almancu pé duas horas a la talda, fins a que él astà mal, a Anneta l’anvigui a la mansarda.
Entra Tito, que fa lu macu tiquirriant com un ninja, i sanyora Tina ‘i diu de astà quiet, qué lu para no astà bé, ancara.
– Ta fa mal, papà?
Él pensa que na vareva pròpiu la pena de passà tot lu que ha passat, ara que té la sudisfació de un fil que ta racuneix com a para.
Tanca ‘ls uls i pensa al casí que ha fet ahir a la talda, dasprés que lu prufassor de la clínica de l’universitat li ha dit que no hi havia arrés. – Com que arrés? Tenc lu cancro al çalvel, s’és vist de la TAC.
– Sí, hi ha un patit ematòma, ma és quasi dascumparit, folsis has pres un cop. Opuru lu massa àlcol.
No hi ha vist més, catsu diaru, i ha tirat an terra tot lu que ha trubat a l’ascrivania. Lu primàrio ha avisat gent i sa hi són pusats an tres pel calmà-lu. Antant que hi fevan la puntxara él pansava a la calgura an moto de l’altru dumenja, l’àlibi del catsu que havia dicirit Carmelo, als litrus de birra, de vodka i de conyac que diciri él mateix cara dia.
– No cumprenc – dieva lu prufassor, – normalment la gent és cuntenta quant donc una bona nutícia, i invetxe, lu cumpanyó tou…
– No, és una quistió del final. A él li agrarava l’ídea de ixí de aixena de gran campió. L’homa vincit de destí ma no de la vira – havia acabat Carmelo.
– An qui sensu?
– La vira és una melda ma, éssent la tua, na fas lu que vols, lu destí, invetxe, no éssent ni bel i ni fèu, arriba quant arriba, com una tromba d’ària.
– Ah, no he cumprés un catsu ma ja va bé, iò no só filósofo ma dutor. Per a mi vun pureu anà, i com més legu millor.
An màquina tunant al país d’ellus, Carmelo ‘i dieva que no pot vincí sempra él, eh no, bal.la, i tantu ara taniva de atsetà l’idea de cambià vira. Él fóra daixat que frequentessi Anneta, fóra ubelt la palestra “For ever young”, i sa fóran fets rics unfrant lus músculs de la gent gràcias a las maracinas del primàrio del cancro del catsu. Ja vaurà qui bell’asqueltsu que ‘i juga Carmelino. Él no taniva de fé arrés; sa taniva sol de cumpultà com si hi craiessi de daveru al cancro al cap. – Tu agualda sol que ta digui que tens un cancro malinyo i legu vauràs l’asquelstu que ‘i cumbinem, arrastarà an mans nostras pé tota la vira.
La mesa és pronta, manca él sol. La televisió és ancesa i astanan intervistant polítics, sotxòlogos, psicòlogos, capallans, filòsofos, gent de cara curó i criminòlogos pé cumprenda si tots aqueixus molts tenguin una raó o siguin lu fruit de la casualitat. Tres drugats, una criatura, folsis una còpia de marit i mullé ancians, i ara un astimat cumaltxant lucal i una jornalista de bona fama. Sí, diun tots, un parel de casus són lligats, ma tots són u divelsu de l’altru, psicològicament i sotxològicament. No, no és lu Malinyu tunat an casa nostra, no hi ha manasté de esortxismos. Miri, lu cas de la jornalista i del butigué és un evident cas de omitxídio suitxídio de un homa dasasparat pé un amor que él no vuriva que acabessi. Lus altrus són molts de emarginació, puguessim dira. Qui viu de droga i pé la droga sap que cara dia és lu dia. Lu del minyó, és celtament una dasgràcia. I lus dos véls dascumparits a banyu? Això, són dascumparits; volontàriament? És assai prubabra. No hi ha ningun element celt que faci dira que ellus també siguin, realment, molts.
Lu maraixal no na pot més. Tito diu que no, que era interessant, astà pansant de hi fé lu pròssim cómpito in classe adamunt de tots aqueixus molts. Un molt al dia. Nova tragèdia o nova normalitat? Sanyora Tina ‘i diu de callà, qué no és lu cas de éssar aspiritós pròpiu ara que la tragèdia astà antrant a la famíria d’ellus. Qui tragèdia? Mut. No, qui tragèdia? Tito lu vol sabé.
Sanyora Tina s’aixeca de la mesa prurant i s’abraça a Anneta que prora ella també. Lu maraixal allonga la mà i diu que ha palat a ma’l primàrio. Que sa facin folça. I això dient astrinyi la mà del fil. – Malinyu – diu a ma un fil de veu, i legu prora a sangrots él també.
Tito, que no ha cumprés o no vol cumprenda, damana qui sigui o cosa sigui malinyu.
– Malinyu qui, malinyu cosa?

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)