Jàgamàra 1.

1.

Lu nutari de l’Agencia de la Bona Molt té pressa, vol sabé cosa havem dicirit. Dissolució, recuperació, sagona nàixita. Daman si no sigui pussibra agualdà un dia o dos primé de dicirí. Mun jalmà no és ancara arribat, mamma sa santeix més divorciara que viúra i man jalmana ansisti pé la sagona nàixita, diu que fóra una cosa fantàstica de pugué aixacà babbo com lu fil que ella no ha mai tangut. L’apusentu arresta mig a l’ascur. La brillantó del nutari m’astà antxegant.
Lu nutari, ragistrara la rinùncia de mamma a qual sa sia detxisió contestualment a la riquiesta de divòrcio perpètuo, diu que la quota d’ella, determinant fins al mamentu, ara ès divirira an pals pretxisas als tres jalmans i, essent presents dos adamunt de tres, iò i man jalmana purem prenda una detxisió definitiva que de ninguna manera lu talcè jalmà pugariva discutí, ‘i agrari com no ‘i agrari.
Daman un’altra volta si purem agualdà almancu a damà.
Lu nutari diu que sí, pagant sa pot tot, i mus amostra un ful a ma’ls divelsus preus. Totas las opcions, a paltí de las vint-i-quatra horas, són majuraras de una pertxentual que crixi cara dia fins a la primera samana de la molt.
Dissolució. 7.000 francs entra las 24h, més 15% lu primé dia, 30% lu sagons, 60% lu talcé, 120% lu qualt i així crixint fins a acabà la samana. Dasprés lu cos ès prupietat de la Comunitat dels Astats Unificats.
Recuperacció. 3.000 francs entra las 24h, més 10% lu primé dia, 20% lu sagons, 30% lu talcé, fins a acabà la samana. Dasprés lu cos ès prupietat de la Comunitat dels Astats Unificats.
Sagona nàixita. 100 francs al dia més la aspesas de refrigeració variabras de hora a hora pel costu de la energia, naturalment parametrara segons criteris cunculdats tra la Cumissió Energètica de la CdAU i lus divelsus fulnirols tzonals, rejonals, astatals, comunitaris, mundials, universals. Acabara la primera samana lu cos ès prupietat de la Comunitat dels Astats Unificats. An cas que la famíria dicirissi pé una sagona nàixita múltipla, totas las aspesas sigarivan abunaras i la famíria riciviriva un prèmit pé cara sagona nàixita autoitzara oltras a la primera.
– Quant sigariva ‘l prèmit? – damana man jalmana.
– Mil francs an munera efetiva pé las primeras deu i dos mil an bonus pé la deimposició de validitat decenal fins a un màssim de altras coranta sagonas nàixitas.
Las sagonas nàixitas autoritzaras, segons la lei 32 de l’àn civil XII de l’èra de la Talcera Pau Otxidental, són cinquanta, la qual cosa fariva 10.000 francs efetivus i 80.000 de rispàrmiu damunt dels impostus dels pròssims deu ans civils. Iò guaran 200 francs bruts al mes i lu 60% sa’n va an impostus. Lu çalvel ma diu de atsàtà legu ma la boca mia ansisti pé un altru dia de téns.
– Purem agualdà a damà pé dunà una rasposta?
– Ma com fas a éssar així culló? – diu man jalmana. – Ipuru de patit no eras així.
– Celtament – diu lu nutari tot vistit de grijo tuncant-sa lu medalló grijo que té panjat al col. A l’ata sa dasfà l’olograma i l’Apusentu de la Vigíria del Molt és a l’ascur. A poc a poc, però, lus uls s’habituejan antant que crixi la brillantó del baúl. Ara sem an quatra, iò, man jalmana, nostra mara i lu cos de nostru para culgat arrinta de un baúl refrigerat. És an virra plasmàtic antisfundament i, tucant las tacas de la línia del téns, a las quatra parets de l’apusentu sa proietan lus arracolts que, durant lus ans, havia dascarragat al computer de casa d’él, de casa nostra, de la Comunitat de Sanbenat, de la Txentral Laboral de Cabususu.
Toc una taca que tangariva de curraspondra a l’època que babbo taniva de trenda una cinquantena de ans anagràfics, cunsiderant que na taniva cent i trenta quant l’han trubat molt al Museo Industrial. A las quatra parets són proietaras las imàgines de un mamentu de festa, sa veu una mesa a ma pastas, bíbitas i una tolta a ma dotza cànderas i minyons de set a quinz’ans naturals que fanan festa, hi és també una dóna gran, una que també si liftara a trenta no tangarà mancu de una sixantena de ans anagràfics. És la mamma, lus jovas de una dutzena de ans són mun jalmà i man jalmana, lu minyó de vuit ans que bufa las dotza canderas de la tolta só iò, lus altrus són cumpanyons de ‘scora i de carré. Paraixem tots més patits, qué ja havíam ascumantçat la cura. Na toc un’altra, una de més an baix. Hi ha duas palsonas ragallant. Un homa i una dona. De l’homa s’antén sol la veu i la dona sa veu també. Són babbo i mamma. Ella raguella pecó él és massa tírquiu, un contà és risparmià cumprant vi de una malca invetxe que un’altra, un’altra és pusà la pròpia fatxa i lu pròpiu cos an mans de un quirúrgo bo o de un quírurgo mal, pecò lu mal ta fa risparmià lu deu pel cent. Ont és lu guarany final si has pagat pé ta rigenerà de deu ans i lu risultat és que ta sés rigenerat de sis o set mesus al màssim, també si has risparmiat lu deu o ‘l vint pel cent que sigui?
Toc un’altra taca de ancara primé, sa veu una dona que ninna una criatura, la dona és sempra la mamma, i la criatura man jalmana opuru lu gemelu, fins als nou ans era ampussibra de cumprenda qui fossi u i qui fossi l’altra.
La mamma proietara a las parets ès una jova de una corantena de ans naturals, la mamma que és a ma mí a l’Apusentu de la Vigíria és ancara la mateixa jova de corant’ans, però rigenerats, i astà digitant la password que li ha daixat primé lu nutari assieme a ma l’atxetació de la riquiesta de divòrcio perpètuo. An un arrés l’imàgine de la dona que canta la nina-nanna és sostituira de una sàguma virtual i de una veu filtrara. De aqueix mamentu i pé sempra las imàgines, la veu i tot allò que paltoca a mamma no sigarà fruibra atravelsu la mamòria virtual de babbo.
– Iò ara ma’n vaig – diu mamma, – si legu passau an casa ascumançau a na trera tot allò que era de vostru para.
La dona més jova de mi que és ancara la mamma és una sagoma vistira de velt que astà ixint de l’apusentu, i iò no m’arracolt que siguin mai anats de acòldiu ella i babbo. Era astara una unió quasi ubligara. Quant totus dos eran velsu lus corant’ans naturals, eran dos dels pocs caucàsics de Sanbenat i, pé qui no sa casava primé dels coranta-cinc ans anagràfics, era ampussibra de utrenda l’autorizació i, aspetxalment, l’assistença mèdica legal pé fé fils. Probabilment és astat pels fils que s’eran units i pels fils que s’eran divirits. Pé risparmià babbo havia pratés dos gemelus, al primé palt, ma mamma no taniva un cos lu sufacient adeguat pé aquel tipo de pranyatori i havia tangut de agualdà altrus vuit ans pel sagon palt, que però, pé la lei i la tecnologia del téns era astat també l’últim d’ella.
Man jalmana, una sagoma vistira de branc, ‘i diu de agualdà-la que anigarà a ma ella, i a mi ma cunfelma que só massa culló.
De sol a l’Apusento de la Vigíria del Molt és arrastara una sàgoma vistira de grijo, só iò, i no sép lu que fé. Tunà an casa, tunà al trabal, astà ancara anallí? A fé cosa? A fé lu bon fil ratristat, a recuperà las mamòrias de famíria, a cumprenda pé co l’hagin molt? Folsis té raó man jalmana, só massa culló, també pé cumprenda que sigariva hora que pusessi mà a las sinapsis txerebrals mias. Són sempra astaras massa lentas.
Toc l’última taca de la línia del téns de babbo. Las parets de l’apusentu sa umprin de las imàgines de l’ufici del Museo Industrial ont traballava com a dirigent de talcé livel. La veu de babbo pala al telèfono, discuti si no sigui ‘l cas de falmà o no lu passaja de un sistema energètic a l’altru quant l’interrució de currenta ragualda la fulnirura a llocs de baixa sinyificació. Ansisti que sigariva oportú, si no urgent, riclassificà la mapa de Sanbenat, pecò un conta és garantí continuitat al Museo Industrial i un’altra al Castel i un’altra ancara a Lisureta. Iò hi trabal al Castel Antic de Sanbenat Vél, i sé cosa vol dira arrastà sentsa currenta quant amostras una sara als visitarols. Passà del sistema eólic, al fotovoltàic, a l’hidràulic o al gasós cumpolta pèlditas de téns, càmbiu de atmòsfera, fi de la cuntxentració. Qualsiasi cosa astiguessi iò il.lustrant, pelt imediatament anterés tapara de la ramó dels generarols primaris que mantenan tot lu sistema elètric an pausa agualdant que de la Txentral Laboral de Cabususu (TLC) lus analistas dicirin cosa sigui millor ativà. I mai trian an base de ‘l que més rapidament tóni la currenta, ma sagons las cunvanienças econòmicas, i cara sagon sentsa energia és munera rasparmiara o munera paldura si ‘l salvici de erogació era velsu Entes esternos o internos a Cabususu.
A l’ufici de babbo és antrat calquiú del qual sa veu sol la divisa curó taronja dels peus fins a mija pitorra; babbo no ‘i dunava massa antanció. L’homa, o la dona, de aquel punt de vista no sa cumprén cosa pugui éssar, mostra un papé pé la firma. Una mà guantara del mateix negra de la màniga de la jaqueta de babbo sa mou rítmicament a l’ascrivania, l’altra, a ma un’astina laser, fa sanyal a la palsona de tunà més talt. Ma la palsona mostra lus papels urgents i arriba acustat d’él pusant-li lus papels a l’ascrivania. Continuant a palà al telèfono auriculare i muient nervós las duas mans, babbo fa de no a ma la mà que als dits astrinyi l’astina laser. Babbo era realment tírquiu, «atentu a las aspesas», dieva él, i rigenerava costantement sinapsis txerebrals, sistema nervós i sistema muscular i, òviament, la txilcuració sangüinya, tot lu restu, tot alló que sa puriva sostituí o riparà tecnologicament o sa puriva amagà, él lu trascurava. Oltras a la pél de la fatxa, tota l’altra la trascurava, lu cos, tantu, arresta sempra tapat, i així las mans, efitxentas com las de un jova de vint o trent’ans, ma esteticament vellas com las de un homa de cent i trent’ans naturals. Per això las taniva sempra guantaras. Babbo no havia mai vulgut raprenda ninguna cura definitiva dasprés de la Raguramentació Otxidental sutxessiva a las Paus Astratègicas. Dieva de n’haver abusat de jova, oppuru que era incompatibra, an realtat pensava que la cura, gratúita pé dirigents de primé livel i filòsofos de sistema, i rambulsara sol an palt segons una tabel.la decreixent pels altrus dirigents i filòsofos, i totalment a càrric pel restu de la gent, tanguessi un costu massa car. A él abastava éssar al.lutu i paréixer anagràficament jova i no éssar biològicament jova.
També las mans de l’homa o de la dona an tuta curó taronja són guantaras i, com que babbo no ‘i dóna més urència, a la mà reta de la palsona an tuta cumpareix la brillantó de las llamas de un parel de astisoras i, ata siguit, un fiotu de sanc banya l’ascrivania i tot alló que hi ha adamunt. La sanc, sa cumprén, astà ixint del col de babbo. Fi de las imàgines i de la mamòria d’él.
Qui sigarà aquella palsona an tuta? Pé cosa ‘i ha ampitsat un’astisora al col?
Ténc setanta-vuit ans anagràfics, biologicament és com si na tanguessi una cinquantena, també si de aspeta, al sensu dels ans naturals, na cumpareix una sixantena. És pecò als trenta anagràfics he rinunciat a la cura “definitiva” que ralenta l’asvilupu biològic a un àn pé cara quatra anagràfics, o astrals, qué an fondu an fondu són quasi la mateixa cosa. L’he fet perqué m’agrara que la vira cambigui las cosas i que l’hastòria las pugui racuntà. L’he fet pé un mutivu méu palsunal i pé una raó universal.
An sustància, velsu la fi de l’Última Pau Global lus adults dicirivan per ellus i pé las criaturas. Caraú sagons las pròpias cunvincions, las pròpias dispunibiritats econòmicas, las capacitats dels farmatxistas de cunfiança. La Guerra Universal era ascupiara també per això. És a dira pé la crisi econòmica derivara de las ampruvisas dispunibiritats monetàrias dels véls que anavan an pinsió. Las ampresas, difati, favurivan la permanença an salvici de palsunal esperto dunant curas definitavas asperimentals que pilmitivan lu ralentament de dos a també vuit ans biològics pé cara àn astral. De aquesta manera lu palsunal era sempra més esperto, sempra més eficient, però sempra més vél anagràficament, també si biològicament jova. Lu rasultat final era astat que mirions de palsonas anavan an pinsió a ma’l màssim de ans de trabal efetivament contribuïts, sixanta, i a ma una idat anagràfica ben avançara; de un mínimu de vuitant’ans, poca gent, a un màssim de cent ans, la majuria, ma a ma una idat natural (lu rapolt entra idàt biològica i idat anagràfica) cumpresa tra cinquanta i sixant’ans. Una volta pinsiunats, tantu, invetxe de campà de quatra a deu ans civils, la gent na campava de deu a coranta, qué, essent anats an pinsió a ma’l màssim, taniva la munera sufacienta pé proseguí la cura definitiva que més li agraressi. Lus paras i las maras pinsiunats, fent la cura de un àn biològic pe cara sis ans anagràfics, an pocs ans civils arribavan a éssar assai més jovas dels fils, qué invetxe la cura no sa la purivan pilmití. A tot això s’era ajunira la crisi post-tecnològica derivara del fet que un bon setanta pel cent dels trabals manuals era fet de màquinas robòticas, així com oltras lu noranta pel cent de las ativitats inteletuals eran nano computeritzaras i eran dascumparits trabals com mestra, capallà, cantante, dutor, ascritor, pitor, ator, suldat, guàldia… sol lus dirigents i lus filòsofos arrastavan sempra an ativitat. Ma, com sa cumprén, ni maquinaris robòtics ni nano-computers prenan astipèndios ni, que és pijor, pagan las contrubucions Comunitàrias, Astatals, Locals. No puguent més pagà las pinsions era ascupiara primé la Gran Protesta dels Pinsiunats i legu la Guerra de Civiltat de tots contra tots. Una guerra acabara al giru de pocs mesus quant lus pinsiunats, no ricivint més la munera netxessària i havent acabat las pròpias palsunals riservas monetàrias suspanevan la cura definitiva i, an giru de calqui mes, a volta de calqui samana, recuperavan tota la cunculdància entra idat anagràfica i idat biològica. I un vél de cent vint ans, arratxunit que sigui, no hi futi contra un jova de trenta o corant’ans.
N’era siguit lu Caos Astruturat. La cura definitiva era garantira an base a la funcionalitat cívica i a la pruvaniença ètnica. De manera que també si an pocs, aquellus pocs tanguessin una cura com paltoca. Primé las donas dispunibras a cumpaltí socialment l’útero; per éllas, sempra que atsatessin de parí un fil cara tres ans, la cura las ralentava a una idat entra vint i trenta ans biològics pé un téns que no taniva de éssar inferior als trenta ans astrals – és a dira que cara dóna garantiva almancu deu pranyatoris –; legu lus homans de altària no inferior al metru i vuitanta, bellus de aspeta i de quotsient de antirigença no més baix de cent cinquanta calcurat a l’idat natural de vint ans, que fossin dispunibras a dunà lu pròpiu asperma almancu duas voltas a l’àn i fins a cumprí cinquanta ans anagràfics. De últim lus que tanguessin una bona manualitat periòdicament cumpruvara, homans o donas que fossin, qué dasprés de la Guerra de Civiltat tot era de riparà, ramarià, rafé; per ellus no hi havia un téns mínim o màssim, lu privilegi acabava acabant la “bona manualitat”. Arrastavan aforas tots lus altrus. Ma mentras dirigents, filòsofos i, naturalment, lus criminals tanivan la pussibiritat de continuà la cura definitiva pecò autoritzats o pecò, éssent criminals, l’arrubavan o la cumpravan de contrabandu, tots lus altrus, o eran rics, i al.lora eran a postu, o eran probas, i al.lora no hi havia arrés de fé. Lus probas murivan de misèria o de vallesa, de fet la mateixa cosa, i murivan com a moscas quant entra ‘l fret. Al giru de calqui àn la Vella Comunitat del Astats era un lloc pé pocs dirigents, pocs filòsofos, donas de riprodució, homans d’esperma, “bonas manualitats” i gent rica, legal o criminal que fossi l’orígine del patrimoni. Virajas, païsus, citats, metròpolis eran mig buïras i gent dels Móns Cinc, Sis, i també Set n’acurivan a fiotus. Lu Consòrcio Coordinat dels Homans de Sensu de l’Astat (C.C.Ho.S.A) no havia trubat altru rameri que pagà esèrtxitos de mertxenaris de gents dels Móns Tres i Quatra. I era ascupiara la Guerra Universal. Acabara no a ma una pau universal, ma a ma paus localizaras i variabras sagons lus acòldius entra las Rejons, lus Astats, lus Cuntinents, lus Móns. An consegüença de tot això lu Món era divirit an llocs ont la guerra havia distruït tot i la ricostrució o no hi era astara o era astara del tot casual. Llocs que eran astats rics i ara eran probas, llocs que eran probas i ara gusavan de novas riquesas. Llocs ont la guerra no era mai arribara, com a Sanbenat, i eran astats trasfulmats an museos vitals, ont cara cosa era felma a primé de la dascubelta de la cura definitiva, a primé de la fi del galbó líqüid i del sistema atómic, a quant l’energia arribava an cara casa costante durant las vint-i-quatra horas del dia i no produïra del vent quant bufa, del sol quant carenta, de l’àlgua quant sa troba, del gas purent quant n’hi ha.
Dasprés de las Primeras Paus Astratègicas entra Rejons i Astats, és rasultat crar que la riquesa era garantira de dos fatols: la cunaixença i la raça. La cunaixença era salvara de la memòria dels computers, la raça de la clonació primària.
Qui té un computer capaç de antrà a més de un motor de racelca té un sidaru filosòfic, qui sigui fil de gent originària de un lloc de primé de la Guerra de Civiltat, té un sidaru genètic. Babbo i mamma no eran ni fils de rics ni fils de filòsofos, ma eran de duas de l’última dutzena de famírias originàrias de Sanbenat. Na sabivan palà la llengua natural, na cunaixavan prajas, rius, campanyas i carrels pecó hi eran nats. Fossin astats de gent rica fóran anats a astudià aforas, fóran astats fils de dirigents viurivan a una metròpoli. Eran fils de gent traballarora i al téns de la Primeras Paus tanivan una corantena de ans parhom més, él un computer ont ancara girava ‘l vídeo de La Gran Entxiclopedia de Sanbenat i ella la capacitat de generà ancara calqui fil. Lus últims caucàsics sanbenatins genèticament aspontàneos. No sigarem més de una quinzena an tot lu Món, ara.
Quant só arribat a trenta ans anagràfics i m’han ufelt la direció del Castel de Sanbenat Vél he dit legu de sí, també si al cuntrata era ascrit que pé dunà més naturalesa a la mia figura, taniva de ranuncià a la cura definitiva, almancu fins a cumparéixar vuitanta ans biològics. Qui fóra cragut mai a l’antiguitat de un castel ont lu duenyu era sempra jova, qui hi fóra tunat mai? Difati, de un àn civil a l’altru, hi ha gent que tóna no tantu pé visità las saras del castel, ma pé véra com iò ma faci cara volta més gran, mentra ellus, entra cura definitiva, rigeneracions i liftings no jumpan mai l’idat que hagin triat; qui vint, qui trenta, qui coranta, i són sempra més pocs, lus de coranta.
Aqueixa sigariva la raó universal, l’altra, la palsunal, és Fatíma, ma mullé. A ella són pruhibits curas genèticas i liftings, ella és del Món Set i la lei n. 1 del l’àn I de l’èra de la Talcera Pau Otxindental diu que quiúnqüe entri al tarratoris de l’Otxident vanint dels Món Quatra, Cinc, Sis, Set i oltras és ubligat a viví naturalment, tantu a murí no més talt dels cent ans naturals certificats anagràficament.
Ara Fatíma té sixanta ans naturals, ma na cumpareix una cinquantena, iò i ella paraixem quasi farals, també si iò he vivit ans civils assai més que ella. Taniva dotza ans quant l’he vista la primera volt, iò ja una trentena, ma biologicament sol quinza. Era arribara an catamarano assieme a ma un çantanal de dasasparats paltits de Marsilla dasambalcats a sota dels ponts de l’astan de Paulessu. L’astan, an realtat una laguna, era astat tapat a ma una cúpura fotovoltàica a l’època de la Gran Crisi del Galbó Líqüid, babbo ma racuntava que de patit era meravillat de las raguellas continuas del para d’él a contra ’l iàiu, és a dira mun bisàiu i mun iàiu, pecó lu gran dieva «l’havem fet pé vus salvà lu futur energètic», i l’altru raspuneva «haveu distruït sigui la natura sigui l’hastòria». Fent un càlcul mental, las raguellas eran ascumançaras un cent cinquanta ans civils ara i la cúpura fotovoltàica de vint a cinquanta ans civils primé ancara. Això ve a dira que la putrefació de las àlguas de l’astan de Paulessu, la consegüent mort de la laguna i la saldarura dels ponts pé favorí la trasfulmació de un ecosistema paldut an gas energeticament útil curraspon a almancu cent ans civils ara. A l’època dels asbalcus, ancara no sa sabivan tots lus efetas de l’esposició al gas de Paulessu. I lus clandestins dels Móns Quatra an dabaix dasbalcavan pròpiu als ponts de Paulessu pecò ninguna guàldia lus fóra mai tucats fins a acabà lu prutxés de decontaminació.
Als primels dasbalcus, iò era ancara a la fase de l’asvilupu natural, quant de la cura definitiva sabiva sol lu nom; no vulguent currí ningun rísquiu, lu Consòrcio Local dels Homans de Sensu havia autorizat l’afundament de las balcas, ma aquellus eran passats als catamaranos, al.lora era astara autoritzara la fusiració de massa, ma aquellus currivan i, tapats de roba com eran, u cara deu, almancu, sa salvava. Tantu era astara autorizara la caça al clandestí. La gent de Sanbenat, almara de fitora, de fusil, de tombus, una volta que aquellus dasgraciats havessin tucat las làcanas del tarratori municipal, na purivan fé lu que vurivan.
La cosa no taniva una fàcil sorució, pecosa a cara idea bona curraspuneva almancu un mal efeta. Quant afundavan las balcas, per esempra, viu no n’hi arribava quasi ningú, i això era un bon risultat, ma lus cadàveres ambrutavan las prajas i diminuivan lus turistas. I això era un mal efeta.
Quant lus fusiravan an massa, sa’n salvava sempra calquiú, mal efeta, que però, pé la por, celtament no sa falmava a Sanbenat, cosa bona. Però, lus ponts tancats de Paulessu fevan de barriera i muntunaljus de çantanals i çantanals de cadàveres cururavan de un valmel purent l’àlgua i això també disgustava lus turistas. Pecò l’àlgua valmellosa era bella de véra, ma l’urò de purent era ansupultabra.
Quant eran passats a la caça autoritzara, an un primé téns las cosas pareixavan éssar astaras assatiaras pé sempra. Arribavan caçarols de cara lloc de Cabususu i també del cuntinent. Cara nou asbalcu de clandestins era una festa. Ma dasprés de calqui astajó, la cosa era astara abandunara pecó las predas no sa purivan manjà, qué lu canibalismo és lu talcé pecat original de l’homa, i també vulguent no sa purivan tucà, qué purivan éssar contaminats. Arrastava la sudisfació dels vídeos. Ma una volta mirats an famíria, lus mateixus caçarols sa randivan conta que més que a una caça havian partetxipat a un astermínio. Lu turismo de Sanbenat havia tangut una davallara tremenda, la gent anava sol a Lisureta, ont si no sés ric no pots mancu raspirà, al Castel, ont vanan però demés las ascoras, i al parc arqueològic de Pérra Parrera, ont vanan lus apassiuntas. Las prajas i lu lungofiúme eran praticament daselts. Ombrel.lones sentsa ningú a sota, tavolinos de bar sentsa ningú sagut, ristorantes i albergos buïts.
Al final s’era daixat que lus clandestins facessin lu que vulguessin, és a dira que atsatessin volontàriament de passà coranta dias al latzaretu flotant ancurat a dos míllus de las prajas de Sanbenat, opuru que antrassin al país a ma’l rísquiu de éssar brusjats vius an cara mamentu. L’éssar dasbalcats a Paulessu sentsa ninguna proteció, difati, lus imprenyava de gas, i també si sa cambiavan a ma vistits nets, pé la primera samama tanivan la pél així cuntaminara que bastava lu sol del misdia pecó brusjessin vius.
Finalment, de la Cumissió Otxidental pé las Cosas de Cara Dia, era arribara la Filosofia General dita “Lu que cunvé”. Cara lloc taniva de aplicà lu bon sensu. Pocs clandestins? Problema patit! Clandestins assai? Problema gros! Però, pè co problema, no puriva éssar una cunvaniença? An fondu, pé culpa de guerras, contraguerras, carenças energèticas i diminuició de las curas, las Raças Otxidentals Originàrias eran costantement an peril de estinció, la qual cosa cumpultava la netxessitat pe cara Otxidental Originari, O. O., de sa ragualdà i de s’astujà an sarut no fent ni asfolçus que no fossin cuntralats dels raspunsabras de las palestras, ni trabals més astracosus de l’astà al computer. Sa cumprén que, an celtus llocs més que altrus, la gent dels Móns Quatra an dabaix, no sol eran útils, ma netxessària.
Al final, dasprés de haver asperimentat divelsas sorucions pussibras, lu Consòrcio Local dels Homans de Sensu (C.Lo.H.S) havia astabirit que lus clandestins diventavan palsonas normals a paltí de deu ans civils de trabal gratúït an casa de gent O punt O, o pé la Comunitat Sanbenatina prèvia autorització i txertificació de almanu dos divelsus rapresentants uficials del Clohs.
Lu que era suçaït a Sanbenat an aquel téns era que la gent O punt O, cara coranta dias, muntava a un latzaretu flotant i triava qui sa pultà an casa o al trabal. Tantu capitava que an celtas casas arribessin famírias sanceras de gent dels Móns baixus i que legu antressin an cunfiança, o, al ravés, que al cap de una samana, un mes o un àn antressin an antipatia i la gent Món baixa vanguessi cataxara creant problemas a la comunitat, qué no eran més gent del latzaretu ma no ancara gent normal. Lu problema, per això, no puriva éssar sol de Sanbenat, ma de tot Cabususu i oltras. Una cosa que, de fet, s’era ja prasantara aspontàniament com a solució natural. Difati, qui taniva famiria, amistats o també sol cunaixenças aforas de Sanbenat, praniva an casa més gentbaixa del conta i “l’amprastava”. N’era nat un malcat de contrabandu que, a la llonga, lu Clohs no puriva més fé finta de anyurà. Aplicant la Filosofia General del que cunvé a livel local, tantu, s’era astabirit lu que ancara és vigent, també si avui an quantitats realment mínimas: cara Sanbenatí txertificat O. O., pot acullí an casa tota la gentbaixa que pugui asfamà pé almancu una samana i, durant aquel téns, cundivirí-lus prioritariament a ma’ls de Cabususu, legu lu restu de Saldenya, i finalment lu Cuntinent sagons la tabel.la quilomètrica uficial.
An casa mia, cara samana, antrava gent nova a çantanals, la mamma feva an modu que fossin prasantabras i babbo tratava ‘l preu. Formalment la “condivisió” era i és a títul de amistat, ma al.lora era pussibra fé un’assaguració pels amprevistos, avui és ubligatòria. An realtat sa trata de un preu pé cara palsona que u sa polti an casa o al trabal.
Prof a tucà la taca de la línia del téns que pugui curraspondra al mamentu que babbo ha pultat an casa Fatíma, o a quant l’ha triara al latzaretu flotant.
Las parets sa umprin de figuras de palsonas que no cuneix o que he dimenticat. Gent vista a ma’ls uls de babbo que ‘ls mira com si ‘ls astiguessi furrugant. Anvic anvant las imàgines a pas ràpid. Són astaras triaras una duzenas de palsonas tra grans i criaturas, an general gent que fossi de una mateixa famíria o que almancu aniguessin de acòldiu entra ellus. Lu mateix grupo dabaixa a un canoto. La mirara de babbo va a las mans d’él al timó del mutor i legu velsu terra, a la mateixa anquadrarura entran Lisureta, lu castel de Sanbenat Vél, lu Riualbu, i las casas de Sanbenat Nou. La prua del gran canoto groc punta velsu la spraja, la mirara agafa també la cúpura fotovoltàica de Paulessu. Anvic ancara més anvant i la gent és an casa nostra, veig una figura branquisjina i tota mugura, és la mamma, fóra tangut de trenda una corantena de ans ancara ans naturals, si no he asballat fent contas.
Toc un’altra taca, i aqueixa volta lus uls de babbo celcan sol donas, naturalment jovas, pussibilment bellas, celtament sanas. No las furroga a ma’ls uls i bo’, las toca, las daspulla. I las tria, tu sí, tu no. Vulgariva cambia de taca, però no puc, an fondu sa trata de un document hastòric. Assieme a ma babbo hi ha duas anfalmeras i un interprete. A cara dona triara diu si atseti de traballà pel Compartiment Turístic Sanbenatí. Si diu que sí un’anfalmera ‘i disinfeta lu punt del cos que tengui més dastapat, un braç, un bultxu, lu ventra, l’asquena, ‘l col, i l’altra la puntxa a ma una dobra dose de antídoto universal. Si diu que no passan anvant, si damanan cosa sigui lu Compartiment Turístic Sanbenatí, l’interprete raspon que ‘l Co.T.S. és un lloc ont tangarà una bella apusentu, un llit magnífic, dotxa i salvicis, cuoca, camarera i un muntó de gent simpàtica que cara dia anigarà a trubà-la.
No m’arraculdava, o folsis havia vulgut dimenticà-lu, que babbo era astat u dels idearols de la creació dels Cots de Sanbenat. Vist que pé culpa de la gent dels Móns baixos lu turismo era quasi del tot acabat a Sanbenat Nou, davant de las prajas hi havia una mija duzena de grans albergos completament buïts i abandunats de fet, l’idea era de amprà la gentbaixa de més cunfiança i més ans civils de residença com a palsunal traballaró de franc i las donas més jovas, més bellas i més sanas com a dotació astraordinària, com si carauna d’ellas fossi un computer, o un frigo-bar. A l’ascumençu s’era pansat que una jova pé cara apusentu fóra pugut favorí lu turismo congressual, ma legu sés cumprés que favorivan tot Sanbenat. Primé sol de Cabususu legu de cara lloc de Saldenya, arribavan als albergos de Sanbenat pé passà-li un’hora o una nit també si no hi havia congressos, o si no era istiu, ansis, a ma’l téns mal de gent n’hi acuriva de més.
Ara que l’economia de Sanbenat és rica i diferenciara, lus Cots no funcionan com albergos, ma com a llocs de la Asperimentació Sexual.
Un’altra taca i lus uls de babbo celcan homans, an base als músculs, a la preparació atlètica, a la bona sarut. També això. Babbo era astat també u dels idearols de la Promoció Asportiva Sanbenat. Lus Pas garantivan lu primato asportivo de Sanbenat a livel rejonal i també astatal, an almancu quatra difarents asports: caltxo, rugby, hockey i txiclismo. Las asquadras locals ancara avui acaban sempra a ma bons piatsaments an tots lus campionats que juguin, ma la riquesa que toca a Sanbenat na ve de més ancara del vivàiu asportivo. Quasi no hi ha asquadra astatal que no tengui almancu un jugarò cumprat de un dels vivàius Pas.
Só astrac. I mancu só sagur de vulgué trubà lu mamentu an que babbo ha pascat Fatíma i ha dicirit de pultà-la an casa. Arraculdà que babbo era diventat dirigent de talcé livel, raspunsabra del Museo Industrial, no pé merits de famíria ma pé merits palsunals és una cosa que no m’agrara del tot. A ma l’antirigença i las capacitats que taniva, si fossi astat de bona famíria, fóra arribat a éssar dirigent de primé livel, si no també filòsofo.
Són cosas que aspiec als grupos quant venan al Castel, de com homans de gran antirigença i gran capacitats havian sabut guvanà las crisis de Sanbenat durant las èpocas. Gràcias a la integració cumpatibra de la gentbaixa, Sanbenat havia recuperat la pesca del plancton, havia recuperat lu turismo antirigent, havia recuperat l’antiga funcionalitat energètica dels urbs-agres, havia recuperat l’industria alimentare.
Qui ‘l digariva, avui, que ni la farina de catarà, ni la polpa de figaríndia, ni la cal de galt siguin sempra asistiras? Ipuru era astat babbo, una cinquantena de ans astrals ara, qui havia tangut la intuició. La gentbaixa ascaltara, lus que no antravan ni als Cots, ni al Pas, ni a las casas de gent O punt O, ni a ningun altru Ente sanbenatí, arrastavan als latzaretus també pé ans. A la fi calquiú fugiva, ma ont? Sanbenat, an totas la pussibiritats habitativas sigui a Lisureta, sigui al Castel, sigui de l’altra palt del Riualbu era ben cuntrulara, horamai. Una de las folmas que la gentbaixa taniva pé sa normalitzà primé del téns, era de antrà als Entes de pública utilitat que tanguessin un alt grau de peril, per esempra vigilantes. Pé cara àn civil fet com a vigilante s’asquitivan tres mesus (avui u sol, qué ‘l peril és diminuït assai). Tantu, no hi havia lloc no cuntrulat an tot lu tarratori sanbenatí. L’únic tros on la gentbaixa fugitiva sa puriva ascapà era de la periferia de Sanbenat Nou a l’astan de Paulessu. Una campanya abandunara de ans ont crixivan sol galt, figaríndia i ascarabats. L’idea era de no fé arrés. Tantu bastava daixà apustats lus vigilantes i, téns calqui dia, lus fugitivos fóran ixits a piju. Ma passa una samana, na passan duas, na passan tres, passan dos mesus. Lu fugitivos ni ixivan ni traievan uró de molt. I és que manjavan ampastus de paras de figaríndia, pa fet de farina de galt i grils, papallonas, triribiquis, cucs, catarans, carrameldas.
De la cosa s’era palat assai i babbo havia tangut l’idea: recuperà lus maquinaris de las indústrias abandunaras a ovest del polt industrial i amprà-las pé fé aliments cumeltxals adegüats als gustus i a l’estètica otxidentals ma a paltí de allò que la campanya abandunara de Sanbenat taniva: figaríndia, galt i catarans. Basta trubà un bon nom i una bella veste i ‘l triribic turrat diventa “crocantí”, la pasta de figaríndia “verdosel.la”, lus basquits de farina de galt i txutx de catarà “catarins”.
An pocs craievan a l’idea de babbo, i per això li havian dit que sí, que facessi, que pranguessi a traballà tota la gentbaixa ascaltara pé las altras mansions, ma que no pansessi de utendra ni ajut econòmic ni ajut filosòfic privilejats. Que facessi, que traiessi risultats, i legu ja sa fóra vist. Un gran sutxesso; avui lus crocantí, lus catarins i las verdosel.las sa troban an totas la casas de l’Astat. Ma las novas industrias són astaras rejunalizaras, i a babbo gràcias que l’han fet dirigent de talcé livel, raspunsabra del MI, lu Museu Industrial; de la palt que funciona, pecó no sa sap mai, ma que no produeix arrés a palt de gas danós a la sarut a causa dels maquinaris mantanguts al mínim del regime pé no s’arrunjà del tot. Las producions de verdosel.la i derivats són astaras aspustaras an altrus llocs que garanteixin un asfrutament industrial assai però assai més massitxu.
Crec que tangariva de avisà lu nutari pé damanà-li lus mòdulos pé la riquiesta de autorització a taní còpia conforme de tota la mamòria de babbo. Las èpocas que ha vivit i vist i las cosas que ha palsunalment fet o contribuït a fé són un patrimoni hastòric sigui pé Sanbenat sigui pé Cabususu. Almancu a mi m’ajurarivan assai al trabal al Castel. Toc una taca de la línia del téns i las parets sa umprin de imàgines del setor arqueològic de l’asponda reta de Riualbu a Sud-Est del Castel. Lus urbs-agres no són nets i ranfulçats a txamentu com avui, ancara són grans o patitas torras de pérra a base rurona acabant a cúpura o a cúpura truncara, a ma las pérras que arrestan una adamunt de l’altra gràcias a la folça stàtica. Lus homans, tota gent poc caucàsica, i an majuria gentbaixa, dabaixan dels càmions i na dascarregan palos enormes i lloncs, a ma tota evidença són lus pirals de las primeras txentralinas eòlicas que ampran com a basaments las torras ruronas més altas. També això era astat idea de babbo? Eco, si trubessi la taca justa vauriva quant i gràcias a cosa havia dascubelt que aqueixa era la funció de las torras també pels antics: creà energia a travelsu del vent. Toc duas o tres tacas més an dabaix i las parets sa umprin de ombras i de veus filtraras. Toc ancara, i ancara, i ancara. Sentsaltru hi ha un guastu, o pijó, un boicotajo.
Avís pecó vengui un tènico, ma no fas mancu a téns a pijà lu butó valmel de la punsaltiera que hi ha a la polta, que entra una asquadra de sanitaris. Daman cosa astiguin fent i u d’ellus ma dóna un ful antant que lus altrus cungeran lu cos de babbo pé sa na’l carrà-lu al setor aspetxalitzat de l’haspital de Cabususu.
Al ful que m’han apurrit llig que muns jalmans han vanut babbo a l’Astat pé una sagona nàixita múltipla, i que man jalmana, filòsofa didata, a ma las pròpias quotas, ha cumprat lus dirits de asfrutament de la memòria d’él, mutivació: produí un metallibra provisòriament antiturat “Sanbenat: orígine, hastòria, asvilupu de un txentra nevràlgic arrinta i oltras lu tarratorí de Cabususu”. Apruvat!