Jàgamàra 2.

2.

No hi ha una núvura, la nit és prena d’estel.las i una gran lluna branca ma sigui com si m’astessi çalcant. Só ixit del Parauret de la Bona Molt, una casona a pranta retangolare de dos prans a ma un gran curral anmig ont s’afatxan las divelsas apusentus pusara al txentra del qualté an fatxa de la marina i del riu que un téns era lu viraja de pascarols de Boca de riu. Si tanguessi una balqueta ara tallariva la boca del riu i an un mamentu sigariva de l’altra palt, an casa mia. Ma iò só lu diretor del Castel, no m’aspèta ninguna balca. Sol una màquina de salvici que puc amprà pé mutivus de salvici. La mort de babbo és mutivu palsunal. Ni balca, ni màquina. O a peu o an monopàtino eletrificat. I també així, tallant pé l’astraró adamunt de la diga de l’Astàdio, arribariva legu an casa. Ma an aqueixa hora lu passaja és tancat a qui no tengui un’aspetxal autorització. No fa arrés, però, iò no tenc pressa, no he mai tangut pressa an vira mia, pé co na tangariva de trenda ara?
Quasi no toc ni lu manúbriu ni l’asta del monopàtino de pedana rurona; ret a la patita pedana astreta a las duas grans roras antenc lu fresc de l’ària de la marina. Anvant meu veig allunt la punta de l’abra i un trusset de vèra del Catamarano Gran que aspuntan animig de sagomas de paraus fets dasprés de las guerras; a mà asquerra, de l’altra vora del Riualbu, veig la muntanya de Sanbenat Vél; lus uls lumineixents al fòsforo na sanyaran i disenyan l’astraró que és com un salpent muntant fins al Castel. La torra txentral és il.luminara de coldas de llum als aspiguls verticals. A sota de la muntanya hi és Lisureta, pareix un mostru marí arrumiscat. És ont tanguessi de anà iò. Casa mia és al Viraja de la Pallamarina, an línia d’ària a trecents métrus del Castel; que a peu són quasi tres qualts de hora muntant, ma un qualt dabaixant. Una vintena de minutus de màquina elètrica, sigui an un sensu que a l’altru.
Si ma moc arrip an casa an una mijureta; lu lungofiúme tot ret fins al Primé Pont, legu tot lu Carré Gran de la Marina de Sanbenat fins al Puntet de Lisureta. Ma ‘l monopàtino pren a mà reta. Talla pels carrels de Sanbenat Nou, fins a arribà an casa de mamma.
Lus carrels són sanyarats de uls lumineixents que separan lu lastricat del martxapiè, ma no n’hi sigariva manesté, de nit ningú ampra ni màquinas, ni bitxíclos; qui ixi lu fa o a peu o an monopàtinos i bastarivan las lumineixenças dels pultons de las casas i dels lucals públics pé cumprenda ont s’astà anant. Andemés, no ixi ningú que no tengui una raó palsunal justificabra, a palt lus turistas, naturalment. Si no és un dia de festa general, tots lus que siguin al carré quant la sora llum és la de la lluna, tenan de amustrà un justificativu a qualsiasi vigilante lu damani. Iò tenc lu ful del nutari vistat a l’hora que só ixit del Parauret. He atravalsat la gran sara del pirals, he agafat lu monopàtino i era ja al pultò dabaixant las ascaras quant l’usciere vistit de curó taronja m’ha avisat pel ful.
– No ma salveix un ful pé sabé que babbo és molt!
– A vusté no, ma als vigilantes sí.
He tunat a muntà las ascaras i he pres lu ful ont rasulta que só ixit del Parauret de la Bona Molt a les 22:52. Són las 23:03 quant pic a la polta de mamma. És vistira de casa, tambè si sempra de velt, i ma damana si no puriva agualdà damà maití pé vaní a prenda la roba de babbo. No vul la roba de babbo, vul sabé si sabi lu que han fet lus fils, lus gemelus. Pé co hagi vulgut divorcià pròpiu ara que és viúra. Qui sensu té, tantu babbo no hi és més?
Ma diu de anà a ma culgà, la casa és prena de llits. No té arrés de ma dira, ara.
– Pé co no haveu divorciat primé, quant n’ha catxat de casa a Thore, quant m’ha diseredat, quant s’és amigat la primera, o la sagona volta?
– Cólga-ta, ara. No tenc gana de palà, és talt.
– No m’astic a rumí ananquí, ma no ma’n vaig si no ma raspons. Pé co ara?
– Pecò primé no puriva.
– Pé cosa no?
– També si tu has dicirit de ta fé vél, t’arracolt que só sempra iò ta mara, i que tu no tens ningun potere adamunt meu. Per això o ta calmas o ta’n vas; i no pensis que no tengui la capacitat de fé-lu.
Sem ancara rets a l’ingresso, un àtriu de dos metrus quadrus ont s’afatxan tres poltas, a carauna ara hi ha gent. Són las donas gentbaixa que mamma aculli an casa primé de cumpaltí-las. N’hi ha també calquiuna que viu i traballan a la casa ja de cinquanta ans astrals. Si mamma diguessi de fé-lu, aquellas donas ma’n catxarivan a baticols.
– Entra – ma diu.
Passem de la polta txentral, la que dóna a las tres apusentus d’ella i de babbo: la sara, l’astúdio, l’apusentu de rumí. Lu restu de la casa és fet de una vintena de apusentetas de dos, tres, quatra llits que quasi mai arrestan buïts.
Antrem a la sara i ma damana si tengui fam i set. Dic de no, ma ella treu un prat a ma una tolta i un’ampolla de vi de parra.
Ma diu de assajà, que és tot roba natural, feta a ma farinas i fruitas del jaldí de casa. Las fillas d’ella arriban sempra a ma calqui llavó nova, i quasi sempra aquellas llavols poltan bons fruits, basta de sabé agualdà. També Fatíma taniva llavols que fóra vulgut prantà, ma al.lora no sa puriva. També Fatíma fóra astara una “filla” de mamma si iò no havessi ansistit pé casà-la fins al punt de ma fé diseredà.
– Assaja – ansisti mamma, – t’agrara?
Dic de sí, i ella ma diu que és per això que ha divorciat de babbo al mamentu mateix que l’han diquiarat molt.
– No cumprenc, pé una tolta?
– Tun para vuriva arribà a éssar dirigent de primé livel.
– Ampussibra, sa diventa dirigent de primé livel sol ja essent fil de dirigents de primé o de sagon livel superior.
– O dunant un gran salvici sucial.
– Demés ancara dels que ja babbo ha pultat an tot un sécul?
– Era ja arribat a éssar dirigent de talcera categoria, i era cunvincit que hi fóra abastat un altru bon salvici i ‘l foran passat almancu an sagona, i las llavols, él dieva, fóran pugut éssar lu salvici que ‘i mancava.
– I cosa hi entra a ma’l divorcio tot això?
– Sés pròpiu lentu, fil meu. Ningun dirigent de primé i segon livel pot éssar un divorciat, i ninguna nova llavó pot éssar asperimentara sentsa que qui hagi pultat la llavó diventi prupietat de l’Astat fins a que no sa siguin verificats tots lus efetas pé un téns mínim de cinc ans astrals i amprant la palsona qua hagi antroduït la llavó com a càvia. Si iò havessi divorciat él fóra dinunciat la fillas mias que viun ananquí de ans.
– Era així mal, babbo?
– Era ambiciós. I tírquiu. I antirigent.
– Era pràtic. Taniva una gran antirigentsa pràtica.
– Lu que tu vulguis. I si no fossi astat pé totas aqueixas probas fillas mias iò havia divorciat d’él ja de candos. I ara o ta trobas un llit o ta’n vas, qué Fatíma sigarà an pansament, proba filla.
– Ma’, has ja dunat lu backup de l’hard-disk de babbo a Kihara?
– No! I ni tenc idea de ont sigui.
Dic que no ès pussibra, que ella té de sabé ont lu tanguessi astujat, és manasté que na faci una còpia primé que man jalmana arribi a ma l’injunció. – Kihara i Thore han vanut lu cos de babbo a l’Astat, i Kihara ha cumprat lus dirits de asfrutament de la mamòria d’él pe na fé un llibra.
– Kihara ha sempra vulgut bé al para.
No dic arrés, no dic que na vol fé un llibra pé passà a una categoria filosòfica superior, ansist que celqui de arraculdà on astugessi lu backup. Així ma’n faré una còpia i ma n’anigaré. Diu que no na té idea, que no sabariva de ont ascumançà. Babbo no sa fiava de ningú, aspetxalment d’ella. Dic que no ès pussibra tots lus funcionaris astatals són ubligats a pultà a fatu una còpia de l’hard-disk ajornat.
– Apunt – diu mamma, – a fatu. Pé co no li has mirat an butxaca?
Ma deix càra a una de las duas pultronas de l’astúdio i daman a mamma si hagi ja palat a ma Thore. Ma diu de no, que mun jalmà són almancu cinc ans civils que ni la celca ni dóna nutícias.
– Com ha fet Kihara a trubà-lu, al.lora?
– Damana’l a ella.
Just, damana’l a ella, a la jalmana filòsofa, també si didata, que ma considereja un idiota pecò m’he casat una del Món Set i he rinunciat a la cura. No só com Thore, lu jalmà gemellu d’ella i jalmà biològic meu. Él és un militar navigant, un cumandant de grau; no sé qual, l’última volta que l’he palat era de qualt grau, que an una ascara de nou a u vol dira grans responsabilitats.
Mamma diu que, vista l’hora, és sents’altru millor que ma felmi a rumí an casa d’ella.
– Puc rumí ananquí, a l’astúdio?
Mamma, mig rient, diu que sí, si m’acuntent de las duas pultronas acustaras una a l’altra. Ma que és anútil que ara celqui de fè lu fulbu, lu backup de la memòria de babbo no ‘l trubaré, ni ananquí ni anlloc. Babbo era un muntó de cosas, ma no era un idiota, si vuriva amagà una cosa, puc astà sagur que ni iò ni ningú la fóra mai trubara. Legu diu de no astà a ma la llumera ancara ancesa; de la una de nit an damunt sa pilmiti sol un punt llumera pé cara casa, i anallí hi ha un muntó de donas que de nit s’aixecan pé fé de manasté. Hi ha donas assai i txessos pocs, iò puc cumprenda?
Natural que puc cumprenda, an casa mia tanim un txesso pé dotza palsonas, iò, Fatíma, la mara, las jalmanas i sis fillas d’ellas. Iò i Fatíma no na tanim de fils, pé culpa mia, pé culpa de la cura ascumançara quant iò era ancara massa patit. Ma al.lora no sa cunaixeva aquell’efeta secundari. I quant l’havem cumprés Fatíma fóra pugut trenda fils, qué al.lora taniva trent’ans angràfics i pocs demés com ans naturals, que la gent d’ella anvalleix més legu, ma ella no na vuriva sabé de fecondacions alternativas, lus fils o fóran astats d’ella i meus o millor a no na trenda. Iò he pruvat a insistí, ma tra ella que no vuriva i la lei de l’Astat que no pilmiti fecondacions aspetxals pé la gentbaixa, a la fi ma só rassenyat a l’idea de no trenda dixendença. Hi pansarà l’Astat a perpetuà lu DNA de famíria.
Mamma és ixira daspagant la llumera i iò m’he pusat las ulleras de visió noturna. Tot allò que era negra i tantu anvisibra, de cop és diventat veldinós i visibra. He acustat una pultrona an fatxa de l’altra i an una ma só astirat i a l’altra he allungat las ancas. No pens que pugaré rumí, an aqueixa pusició, ma tantu lu que iò vul és pansà i cumprenda ont babbo hagi amagat la còpia de l’hard-disk.
Ma daman ont lu fóra amagat iò, si havessi vulgut. Iò na tenc u sempra an butxaca, com és ubligatori, i l’altru al caraix de l’ascrivania del trabal. Cara maití, quant arrip a l’ufici, és la primera cosa que faç, dascarragà la mamória del dia al computer i del computer ajornà la còpia de backup. La microcàmera que cara funcionari té al talcé ul, registra imàgines i veus que un’uretxina antenna anvia al txip de la carta-universal que salveix de crau de casa, de document identificativu, de dèuta i de crèdit econòmic, i un muntó de altras cosas. Cara maití pos la carta-universal al computer i… Ma celt, com an aquel ata teatral que havia vist de patit, com era, Lu missaja amagat és aquel més evident. Lu cap dels vigilantes havia pusat la casa a cul adamunt pé trubà la crau del sidaru, i lu filòsofo aprendista havia invetxe cumprés que amagara no era. La crau misteriosa era adamunt de la mesa, assieme a ma totas las altras craus de la casa. Aquella volta, a teatro, hi era anat a ma babbo; i vols véra que…
Ma alç i vaig a l’ascrivania. Ancenc lu computer. Ma trec las ulleras noturnas i agualt. La llum de l’asquermo ma fariva divantà momentaneament txegu si no ma las traiessi. Mir bé tot alló que sa veu. Anutilment. Lu computer de babbo és astat formatat, arrinta no hi ha arrés que no sa pugui trubà an qual sa sia computer ixint de la butiga. Tantu, la crau de backup, del tot ugual a una carta-universal, tangariva de éssar assieme a ma las altras cartas-crau de babbo, a un caraix de l’ascrivania. N’hi ha tres, lus opr u dasprés de l’altru i no hi ha arrés de allò que iò celc. Guants negras, mucarols negras, astinas laser, maracinas, panets de catarí andulcits a l’alga velda.
– Txau, jalmà culló. Ver que no has trubat arrés?
La fatxa de man jalmana umpri tot l’asquermo. Com he pugut crera que, ançanent lu computer de babbo, qui havia cumprat lus dirits de asfrutament de la mamòria d’él no sa’n abigessi?
– Txau, Kihara. Pé co l’has fet?
– Pecò iò vul cunèixar la veritat prafonda de las cosas, mentras tu t’acuntentas de na mirà la fatxara.
– Iò també vul sabé qui hagi molt a babbo.
– Veus, tu vols sabé qui, iò vul sabé pé co.
– Ma és lu mateix.
– No que no és la mateixa cosa, per a tu que sés un bocabentu, folsis, ma no per a mi, que só filòsofa.
– Didata, filòsofa didata.
– Proba de tu, diretor de un castel fantasma, cunvincit de dira sempra la veritat.
Crec que man jalmana ma udiegi de quant só nat, pecò primé que iò naixessi ella i Thore eran com una cosa sora, ma a vuit ans, l’educació màsquil de Thore ha ascumançat a pratenda la diferenciació evident, així com l’educació feminil. Homans i donas crixin pretxisus fins a vuit ans, ma legu diferença evident, que o si no, ascumançant la cura definitiva ja de aquell’idat, pot risultà que als vint ans anagràfics, currasponents als onza biològics, i com ans naturals de un mínim de deu a un màssim de treza, lus que són biòlogicament minyons, ma anagràficament adults, ancara no hagin triat la justa orientació sexual otxidental, que vol l’homa homa i la dona dona. Als vuit ans de Kihara i Thore, tantu, iò era nat de poc, i mamma i babbo m’han amprat com a element de diferenciació: pé Thore era un patit cumpanyó de jocs, pé Kihara lu fil que ella taniva de amparà a atuajà. Tantas voltas mamma i babbo mus han amustrat lus vídeos de la mamória d’ellus de aquel téns.
Tambè si ès filòsofa, pel mamentu ancara didata, man jalmana no ha superat lu tràuma de diferenciació. Tra l’éssar o homa o dona, per ella lu més ampultant era éssar gemel.la de Thore.
– Com astà Thore? – daman.
La fatxa de man jalmana sa trasfolma an un gran sorríso, és així cuntenta de palà del jalmà que lus trent’ans biològics que té pareixan també naturals. I ma vè de rira, ella és vuit ans anagràfics més gran de mi, ma iò tenc una sixantena de ans naturals i ella una trentena, iò era lu jalmà patit, ara és com si iò fossi ‘l para d’ella. I que no sigui per això que ma cuntrasta sempra, no tantu, o no sol pé allò del trauma de diferenciació, ma pecó raprasent la calma, la responsabilitat i la saviesa del para ideal, lu para que babbo no és mai astat capaç de éssar; per él la famíria era un pas ubligat pé pugué antrà an carriera, no la triara de un homa i una dona que sa voran bé. Tenc de aprufundí aqueixa cosa a ma mamma. Ella deixa crera que sigui així, que sa siguin casats pecosa tucava, i no pecosa sa vulguessin bé. Ma iò pens que no sigui del tot ver.
– És cumandant de sagon grau, i apena acabi la missió sa falmarà una samana a Sanbenat.
– Quant l’acabarà la missió?
– Legu, fra un parel de ans civils, tres al màssim.
– Ah!
Lus que fanan sistemàticament la cura viun lu téns de una manera del tot diferent dels qui no la fem. Per a mí, un àn és lu téns que una lluna prena amprega pé naixar i murí dotza voltas, per ellus lus ans són civils, determinats de una cumissió de dirigents i filòsofos. Legalment currasponan a ans anagràfics, 365 dias de l’1 de jané al 31 de naral, ma són pertxepits i cuntats “filosòficament”; lus ans economicament probas no duran arrés a la mamòria, i lus ans bons duran lu que la filosofia dominant diciri. Aqueixus últims són astats tots ans cults. L’economia és sempra més proba, segons la pertxeció otxidental. Pé la famíria de Fatíma, al cuntrari, són ans i basta, ni bons ni mals, que tots són ans de lluna. Ans biològics, ans naturals, ans anagràfics pel tèns palsunal, ans civils, ans astrals, ans de lluna pel téns que passa.
– Kihara, pé co no traballem assieme? Pé co no la fem assieme la investigació damunt de la molt de babbo?
– Treuta-na’l del cap. Lu que vul iò és cumprenda la Sotxetat Otxidental de un sècul an aquesta palt, lu que vols tu és cunsanyà un assassí als vigilantes. Com si tanguessi ampultança. La mà que l’ha molt era una mà almara, arrés més de això. Lu que conta és qui hagi almat aquella mà.
– Qui, qui l’ha almara?
– Lu Sistema. Lu Sistema racunaixut com Sotxetat Otxidental de Avui, la S. O. d. A.
Pens que no tengui més sensu continuà a palà a ma man jalmana i celc de trubà una frase que no l’ufengui pé tancà la cunvelsació. Ma hi pensa la Agencia Organitzativa dels Vigilantes a ma salvà. L’asquermo sa umpri de un avís pels jalmans Aureli Lionna, cumandant Thore, filòsofa Kihara, diretor Thinoh. Salvu ampediments cumpruvats, sem cunvocats pé las 18:00 de avui al Parauret de la Bona Molt. Dasprés de un sarut a la sara dels pirals al dirigent Fidhel Aureli, promuvit pòstumo al sagon livel, hi sigarà un ràpid prutxés i un’asvelta esecució de l’assassí. Un gentbaixa del Sisé Món que ha agit mugut de pura cativèria.
– Sigaràs cuntent, ara. Babbo és vendicat, i an mancu de vint-i-quatra horas. Iò vaig a ma culgà, i pren tu també una pastilla del rapós, qué o si no aqueixa talda paraixaràs un vél.
Fi de la comunicació.
Ara çalcaré de rumí. An fondu té raó man jalmana. A mi m’antarassava sabé qui havessi molt a babbo, i l’han trubat; pecó l’hagi fet sa dascubrirà al prutxés. Aqueixa talda, de ara a catolza horas. Manasté que romi aqueixas pocas horas. Si almancu hi fossi Fatíma a ma mi. Ma basta de tucà-la acustat meu pé prenda legu son.
M’ha arracolt la primera volta que l’he vista. Patita de cos, bruna de pél i de cabels, vistira de un llancól valmel buldat de mutivus an or, dascalça, lus braçus nu-nuns. Ella taniva dotza ans biològics i naturals, iò quinza biològics, catolza naturals i trenta anagràfics. Ma só anamurat apena ha pusat peus al jaldí de casa. Ella era la primera de quatra jalmanas patitas i un’altra al ventra de la mara, una dona de mancu vint-i-cinc ans anagràfics que na cumpariva una trentena naturals i calquiú andemés biològic. Era astara casara a una famíria de livel superior al d’ella i, com que no havia tangut un fil mascra, ma Fatíma, lu primé marit l’havia passara al jalmà més patit, ma mancu a ma’l sagon marit havia parit un fil mascra, i era així passara de jalmà an jalmà, de marit vél a marit nou i de últim la famíria que l’havia casara l’havia vanura, a ma totas las fillas, a un navigaró de gent de cuntrabandu que çalcava donas pel malcat de Sanbenat.
La balca de cuntrabandu era astara falmara, la gent pultara al latzaretu i de anallí, als coranta dias, babbo las havia pultaras an casa. Él i mamma ragallavan pé cosa na fé de aquella famíria i iò ja havia dicirit de casà-la. Taniva trenta ans anagràfics, puriva fé lu que vuriva; pé ma casà ma mancava sol un trabal, u qual sa sia, i una casa. Sabiva de mamòria la Gran Entxiclopedia de Sanbenat, hi era ‘l concorso pé antrà al Castel com a funcionari de livel i ma só prasantat. Fatíma m’ha dit que sí a pata que no dasfessim la famíria d’ella. La mara pranyara i las quatra jalmanas patitas que sa tiravan de dos a tres ans de lluna l’una de l’altra.
Ningú era de acòldiu a ma mi, an casa. Ma mamma ma cumpraneva, Thore era ja navigant, Kihara astava astudiant per éssar racuniaxura filòsofa i babbo crec que hagi palat a ma calqui funcionari de livel superior pé facirità l’antrara mia al Castel. Pens que li agraressi l’idea que iò també fossi cuntrari a la cura definitiva.
Só massa astrac pé prenda legu són. I massa pre de pansaments cuntraditoris. Pé co han molt a babbo? Pé co mamma ha divorciat de él ara rinunciant així a qualsiasi folma de hereditat? Pé co man jalmana ha tangut tanta pressa de vendra ‘l cos de babbo a l’Astat? Pé co vol ascriví un llibra del tot anútil adamunt de Sanbenat? Pé co mun jalmà ha ascultat a ella sentsa damanà lu paréixar meu?
Sagons Fatíma pé cara damana hi ha una rasposta que arriba an sómiu. O com un sómiu? Folsis las duas cosas, ma la quistió és que iò no sumic mai.
Fatíma diu que ma cumpolt com si fossi txegu a la llum de la veritat, que tot allò que sép ma vé del que he amparat ascultant las parauras de un vídeo-llibra, i que no m’ampolta si que lu que sép sigui veritat o mantira; tenc l’ànima txega, diu, i és per aixó que no sumic mai. Ma un dia o l’altru l’ànima còsmica mia tunarà a véra. I quant lus sòmius vangaran a ma trubà cumprangaré cara cosa.
Fatíma ve del Món Set, de una tzona ont asistivan ancara las relijons, i la de la gent d’ella era lu Cosmismo; cara cosa que sa mou al Món ha tangut orígine al Cosmo. Cara cosa, de la més gran a la més patita que sa mogui a la Terra és an realtat un riflesso de una cosa que asisti de calqui palt al Cosmo. A voltas musaltrus no sabem i cumpranem pé co fem celtas cosas, i és pecò astem ripitint gestus, muviments i acions com si musaltrus fossim l’imàgine de l’altra palt del miral.
– I al.lora ningú de musaltrus fa mai lu que vol? – li damanava iò las primeras voltas que mus capitava de na palà.
– La nit. Quant és nit fem sempra lu que vurem.
– Ma la nit rumim, no fem arrés la nit!
– No, quant és nit al Cosmo. Quant las ànimas còsmicas de las quals musaltrus sem un riflesso an Terra romin, musaltrus sem llibras de fé lu que vurem, ma és tot anútil, pecò és una vira falsara de la son de l’ànima. És quant rumim també musaltrus que sem realment vius, pecò lus nostrus sòmius són lu riflesso de l’ànima cosmica ativa i vital.
– Iò no sumic mai.
– Pecò l’ànima còsmica de la qual sés lu riflesso romi massa, opuru és ferira, folsis ha guerrat massa o l’han feta txega an calqui batalla. I l’ànima txega no sa mira al miral, sa cumpolta com si no tanguessi ninguna imàgine pròpia.
– Ma si fossi com dius tu, sigariva del tot anútil fé o no fé qual sa sia cosa, si sol sem lu riflesso de una voluntat txeleste.
– No Txeleste, Còsmica. I no és com tu dius, qui sap cumprenda lu sensu dels pròpius sòmius sa mou sempra an la justa direció.
– Lu que tu diguis, Fatíma, an casa creu a tot lu que vulguis, aforas de casa, i també an casa quant hi sigui gentnormal de qual sa sia livel, raça o categòria no diguis arrés de la vostra relijó de orígine; an tot lu Món Otxidental las relijons són astaras aboliras, totas. Sa tòl.lera la relijositat prèvia de qui arribi de un Món Quatra an dabaix, ma no sa n’atxeta ni la pràtica aforas de casa ni la trasmissió als fils nats als Astats Otxidentals, i la divulgació pé raons de proselitismo és un crímine cundanat fins a deu ans de trabal a un opifitxo flotant.
M’astà vincint la son. Pens al que tenc de fé avui al maití al Castel. Horàrio de ubeltura 09:00, ubeltura al públic de 09:15 a 13:45, pausa de las 14:00 a las 14:45, ubeltura al públic de 15:00 a 18:45, a las 19:00 fi del salvici al Castel. Pé éssar an horari al Parauret de la Bona Molt a las 18:00 tenc de ixí del Castel almancu mijora primé. És pretxís que anvigui còpia de la convocació a la Txentral Laboral de Cabususu lu més legu pussibra. Sigarà la primera cosa que faré quant ma daspelti.
També és manasté que avalteixi lus meus vitxes, la visita guidara de la tres de talda la tangaran de siguí ellus. Iò faré lu sarut, digaré duas cosas de antrodució a l’hastòria del Castel i legu lus daixaré de sols.