Jàgamàra 6.

6.

Sanbenat Vél pareix un lloc ancantat, tota la gent és felma mirant al que suçaeix als opifitxos flotants a la marina de Jagamara i de Sanbenat. Hi ha gent a las finestras de las casas que pareixan al ravés, dabaixant del Castel, gent al carré, gent aforas dels bars, dels ristorantes, de las butigas.
Astic atentu a no calcigà o ambistí ningú. Ma tots són felmus, ancantats mirant. I ara? Pareix que sa damanin.
I ara la Txentral Laboral de Cabususu assatiarà tot, és quistió de minutus. Iò antant daval, i com que la gent no sa mou, puc anà un poc més de pressa. Ma gir a mirà al Castel i del punt ont só ara sa veu sol una muralla i una torra, que de aqueixa visual pareix altíssima. També las casas de Sanbenat Vél, vistas anant al Castel, pareixan altíssimas; casas de quatra, cinc i també sis prans an fatxara i que de palt de arrarera, la palt ancutxara a la muntanya, invetxe no hi són. Dabaixant del Castel no veus casas ma tarrats i cultis crixits de la muntanya, muntant al Castel veus casas verticalment impressiunants. Ma de ont sa entra an aquellas casas tallaras an diagonal, de la taurara o del pultó?
La majuria són casas butiga, casas albergo, casas bar i ristorante, pecò angiru angiru del Castel és normal que hi hagi sempra visitarols. Ma las casas dels gradons més adabaix són pintaras de negra i de branc, i com més sa dabaixa també de valmel i de grijo, i legu també de atzurro, més raru lu marròn i lu velt. Las casas de cara curó són al peu de la muntanya, ont ascumença Sanbenat Sota Mont i ont casas arrimbaras a la paret del mont quasi no n’hi ha. Lu que hi és sempra, també dos o tres a gradó, són lus paraurets i las casas de la Bona Molt, que sa racuneixan tots o pé la cùpura, o pé l’ascarinara gran al pultó, pé las duas cosas assieme i sempra pé no trenda curols a la fatxara ma pérra a vista.
L’idea és de fé un salt an casa i legu tallà pel camí de la diga de l’Astàdio; ma tangarivan de fé passà. No hi ha mai grans garas, an aqueixa hora.
Com més dabaix de Sanbenat Vél velsu Lisureta més las cosas tónan a éssar vivas. Lus campos asportivos són prens de gent que s’al.lena pé l’asport que li ès tucat. Hi ha campos de futbal, de pal.lavolo, de hockey a l’elba, de bes-bol. I an tots hi ha gent valmella que sa mou anant de una palt a l’altra. Sol als tarrats de la Piràmide a la costa Est de Lisureta sa veu gent que usselva la marina sentsa fé arrés. La Piràmide és lu més gran albergo de Sanbenat i també de Cabususu, és astat frabicat com un’antiga piràmide a gradons a base quadrara a ma l’última palt acabant a punta i és riservat pels asportivos que venguin a Sanbenat, sigui quant hi ha garas de gran categoria, sigui, ansis, aspetxalment quant tenan de visiunà i cumprà nous jugarols.
Dabaixant pels carrels a serpentina, suçaeix que ara veig Lisureta i ara no, ara veig Sanbenat Nou i ara no. Ara veig lu Campo Gran, l’astàdio polisportivo de cinquanta mil postus frabicat al llit del Riualbu tra Sanbenat Sota Mont i Sanbenat Nou dasprés de la costrució de la diga pé la txentral Hidroelètrica a Jagamara. També al Campo Gran i ha gent valmella que sa mou de una palt a l’altra.
Ara veig, ara no veig. I ara veig també lu polt asportivo ont atracan lus que vanan a l’Astàdio paltint an balca de Lisureta, i també las balcas dels traballarols taronja dels opifitxos, ma sol de las nou de nit a las nou del maití, i és per aixó que lu caminament a la diga-polt és tancat durant aquellas dotza horas.
Só an vista del puntet de la pallamarina. Si no tanguessi pressa arribariva an casa a peu saltant de ascol a ascol i legu caminant damunt dels bancs de pallamarina aixuta que, si ningú lus nateja, arriban a trasfulmà la isureta an una “penisureta”, almancu durant l’istiu, quant las marijaras són bonas sol pé ranfrascà l’ària, i no pé fé dan.
Veig també casa mia. Tenc com la sensació de na pugué antrenda lus profumos. Ma ve lu bon humor, pecò iò també són un animal, i cara animal astà més bé quant antén l’uró de casa. I és per aixó que la delusió és més folta del que ma fóra pugut agualdà. Lu carré que polta al puntet pé Lisureta és brucat de una quinzena de vigilantes almats. No hi ha manera de passà. Ningú passa, sigui qui sigui.
Prov a insistí. Iò só un funcionari grijo grijo, tangaré calqui dirit an de més? Ma diun de tunà arrarera. Ansist.
– Vés-tan, vél bastaldu, si no vols acaba mal!
– A ta’n pareix, anà an giru sentsa la màscara de la juvantut? I un funcianari de livel, és també!
Só habituat a éssar tratat com un vél sentsa valor, ma no de folma així direta. A ma’ls uls celc de individuà lu medalló del més alt an grau. Ma no hi ha ningú que tengui lu medalló atzurro. Lu tenan tots taronja o valmel. I u sol lu té grijo. Mi’-lu. Vaig ont és él, lu grijo és la curó de la raó. Çalcant de éssar gentil dic qui só i cosa ma hi ha suçait. Qué és de ahir que no vaig an casa i que fra mijora tenc de éssar al Parauret de Boca de Riu. Ma mira, diu que ma cumprén, ma que no hi pot fé un ràiu, i si no prenc ara mateix lu camí de la diga del Campo Gran, ma tucarà de tunà també arrarera.
– Astem agualdant l’olda de falmà lu passaja de un mamentu a l’altru.
Cumprenc que no hi ha arrés de fé i moc lu monopàtino an modu de tallà an direció de la diga. Lus vigilantes a l’antrara ma deixan passà sol pecosa he amustrat la convucació, i he dit que o ma daixavan passà o lus dinunciva a la Txentral Laboral.
Anà pel carré de la diga del Campo Gran és una cosa que més sempra agrarat, de una palt la mar ubelta, de l’altra lu llit del Riualbu trasfulmat an astàdio i parquejos. Ara tenc una cosa a mà reta i l’altra a mà asquerra. De palt de la marina veig lu que ja sép, lus opifitxos que brusjan i lus traballaros que celcan de sa salvà. I a caraú dels quatra puntils de la diga arriban balcas prenas de vigilantes almats. An fatxa mia veig lus paraus a “gradinara” de Sanbenat Nou, veig ja la cùpura del Parauret de Boca de Riu. Veig també la gran vèra del Catamarano, l’únic parauret de BM sentsa cùpura pecò prujetat i realitzat assieme a ma’ls paraus a gradinara de Sanbenat Nou. Sagons lu que diu la Gran Entxiclopedia, l’idea era de costruí un parauret que fossi al mateix téns del tot divelsu i nou ma rispetós de las tradicions de Sanbenat, de sempra un lloc de marinels i pascarols. Per aixó, cosa mai hi puriva éssar de novíssim i antiquíssim al mateix téns de un enorme catamarano de pérra, ferru i virra? Las duas quillas són diventaras la paret i la gran vèra apujara a un abra que sa veu de qualsasia lloc de Sanbenat, vél, de sotamont o nou que sigui, és la fatxara. Las altras, de fatxaras, son an virra. Tantu, lus que són arrinta del parauret, vistus de aforas, pareixan gent a la vèra de un gigantesc catamarano mugut del vent.
Allunt, sempra a mà asquerra, hi són las muntanyas de Jagamara i lus dos rius, Riualbu i Riuruju, que s’antopan al punt ont Riuruju cau a cascara. Anallí, anagant lu viraja de Valpullosa, han sumat la diga de la txentral hidroelètrica.
Babbo era sembra astat cuntrari a la diga. Dieva que pel benefici que pultava, no vareva la pena que hi fossi. De sora produeix apena apena de més de l’energia elètrica suficient pé tota Sanbenat. Que però no na tangariva manasté, gràcias a la cúpura fotovoltàica de Paulessu i las antennas eòlicas. Tantu la diga produeix eletritxitat de riserva que la Txentral Laboral de Cabususu ampra com vol, i però, a cara àtimo del dia, la diga sa pugariva crapà i distruí tot Sanbenat Nou, mig Sanbenat i, naturalment, lu Campo Gran. Per aixó, an manutenció, la diga costa més del que randeix. Ma lus dirigents i lus filòsofos no dievan i no diun arrés. També per aixó babbo havia vulgut fé casa al punt més alt de Boca de Riu, pecò pansava que anallí l’onda de la diga, si mai fossi tangura de arribà, no fóra més tangut la folça pé na gità lu parau an terra.
Ma dic que millor que ma mogui. Si rasix a arribà calqui minutu primé de las sis, faré ancara a téns a ma pusà an cuntata a ma Fatíma. A l’antrara del Parauret hi ha una quinzena de computers a disposició de las famírias dels molts.
A l’ixira del camí de la diga lus vigilantes no fanan més antrà ningú, i mancu ixí. Lus que eran anvant meu ara són brucats al carré. Si no són gent vistira de una sora curó i no tenan un justificat mutivu pé anà a Sanbenat Nou, no’ls fanan passà. Iò puc dimustrà que só astat cunvucat i ma deixan anà.
Però ma miran mal, lus véls no tangarivan de astà al carré. No és que sicom has dicirit de murí de vallesa al.lora mu’l tens de amustrà a musaltrus, no! Posa-ta la màscara de la juvantut, almancu. Són comentos que fanan an veu alta. També si ma hi só habituat, no m’agrara que pensin que iò sigui un antisotxal. La màscara l’he paldura an casa de mamma. Ahir a la nit. O l’he daixara a l’ufici. O a l’apusentu de rumí. No m’és mai agrarat de ma la pusà.
Só al lungofiúme i prenc a mà reta, an direció de la cúpura del Parauret. La gent ès tota al carré mirant a la marina, no és fàcil de caminà a ma’l monopàtino, ma també a peu sigariva lu mateix. Celc de tallà pé una via interna, de aquellas de ont no sa veu la marina i mancu lus opifitxos que brusjan.
– I ara? Proba gent!
– Asparem que sa salvin.
– Ma pé co no anvian las naus de salvatajo?
– Salvatajo de qui? De quatra traballarols il.legals?
– Ma cosa astàs dient. Antantu hi ha mínimu tres cents traballaros a opifitxo, i mínimu mínimu, tra totas la piataformas flotants, astem palant de quatra a cinc mil palsonas. I lu trabal il.legal és prohibit als opifitxos astatals.
– Mancu tu ta creus lu que dius.
– I vauràs. Agualda apena apena i veus si no arriban las naus als prenda.
– Ma no l’antaneu, sagons él a Sanbenat hi sigarivan cinc mil traballarols legalitzats. Val a dira cinc mil casas taronja. Ma no na tens de uls pé ta mirà angiru? Hi ha casas txelestes, grogas, violas, veldas crar, beige i legu las curols de qui traballa legalment, i si fossi com tu dius, la curó taronja sigariva dominant an cara qualté de Sanbenat.
– I difati és així. Lu taronja és la curó que sa veu de més.
– Sí, ma no és dominant. Míra-ta angiru. Velt, atzurro, valmel, valmel, atzurro, velt, marròn, grijo i taronja.
– I un altru anallí. I anallí ancara.
– Ma no és dominant.
Són arraunaments que fa la gent vistira de las curols que vol o que pot. I arraona com vol pecó no éssent normalitzara no té ni talcé ul, ni uretxina i ni medalló, tenan sol de astà atentus que ningú faci l’aspia quant diun lu que pensan. Celc de no mirà-lus mai an fatxa, no vulguessi que lu talcé ul meu lus filmessi sentsa la màscara de la juvantut.
Són las sis mancu dos minutus quant arrip al Parauret de la Bona Molt a Boca de Riu. Més talt assai del que m’havia pansat. Ma a l’antrara vaig ret a un computer i avís an casa. – Fatíma!
No hi és Fatíma, o folsis sí, l’avís diu que ninguna casa de Lisureta té més conessió pé raons de rispàrmio energètico.
L’uixere ma diu de caminà, la cirimònia astà pé ascumançà.
Entr a la sara gran, sis grans pirals a mà reta i sis a mà asquerra, i de lus pirals a las parets rasultan com tantas apusentetas. Al final de la fira de pirals las ascaras i lu gran banc pròpiu a sota de la cúpura de ont entran grils de llumera cururara pé l’efeta dels virras que hi ha angiru angiru de la base de la cúpura mateixa.
A la fi de las ascaras hi és lu nutari vistit de grijo i cinc palsonas vistiras de negra, carauna té un medalló de divelsa curó: grijo, atzurro, negra, branc, valmel. Lus cinc són ologramas de alts dirigents responsabras de setor. Mancarivan lu velt, lu marròn i lu taronja, ma són de poca valor, i babbo és astat apena numinat dirigent de sagona categoria, pòstumo. Lu nutari, com tots lus altrus, amostra un’idat natural de una trentena de ans. És l’únic realment present anallí damunt, ma sa cumpolta com si él també fossi un olograma. Astà mirant lu medalló d’él, que és mig branc i mig negra.
Al peu de l’ascara hi són man jalmana i mun jalmà, él també és un olograma.
A las sis an punt lus medallons indican que és hora. Lu fondu arrarera del banc sa umpri de imàgines de babbo. Lus dirigents mancu fanan finta de sa girà a mirà-las. Proietan mamentus de la vira laboral de babbo. De quant de vigilante és passat a dirigent, i de dirigent és passat progressivament de grau. Poca minutus de imàgines, legu lu nutari posa una mà al legío que té andavant i la fatxa de babbo diventa un fermo imàgine, és él que riu dasprés de l’última rigeneració, quant amustrava una corantena de ans naturals mal pultats, també si anagràficament era ja quasi a cent trenta.
Lu nutari diu que sem ananquí pé sarurà un gran homa, lu dirigent de sagona categoria Fidhel Aureli Curriró, així hunest i així fedel de arribà a murí sagut a la pròpia ascrivania. Ara, però, daixarà la paraura a l’alt dirigent anviat diretament de la capital de l’Astat.
Lu dirigent de primera categoria superior pala de Fidèlio Aurreli Curirrò, com si lu cunaixessi de sempra, ma no és ver, no l’havia mai ni vist ni cunaixut i no sa sap mancu dira bé nom i conyoms. Diu que avui, onza de agost de l’àn civil XXXI de l’èra de la Tpo, a nom del Cdau, del Cchosa i del Clohs, del Tlec, del Cots i del Pas purem dira que no s’astà txelebrant una fi, ma un nou ascumençu. Així com dasprés de la Upg, de las Pparea, i de la Tpo havem sempra tunat ascumançà, gràcias a l’ació de la Còcca que ha emanat la Ròsúpa, també avui purem dira que Aurreli no sa n’és anat, ma que astà tunant a nàixar, avui mateix, i moltiplicat, dunant així la pussibiritat de anfultí la Ròo. I aixó gràcias a él, i gràcias als fils que han autoritzat lu prutxés de Sànamu. Aplicant la Figeo del Luqcu, digarem an prena coixença, las cosas són com tenan de éssar.
I tots, palsonas an presentsa i ologramas: – Sempra!
– Pecò las cosas són com tenan de éssar!
– Sempra, sempra, sempra!
– I ara – diu lu nutari, – lu sarut del fil.
És evident que lu fil que té de palà no só iò, pecò ningú m’ha avaltit i no sabariva cosa dira. Difati “lu fil” és mun jalmà. Lu nutari toca lu legío i l’imàgine de Thore dascumpareix de acustat meu. Tangariva de cumparéixar acustat del nutari, ara, i invetxe hi té de éssar calqui problema. Pecò sa veu la fatxa ma no lu cos, o lu busto ma no las ancas. Insoma, mun jalmà ixi a troçus i mai sancer. L’olograma del dirigent fa sanyal de anà anvant. També si mun jalmà ara sa veu io ara no sa veu, ara sa’n veu lu mig, ara un bel troç, l’ampultant és que digui lu que té de dira.
No veig mun jalmà de una infinitat de ans civils i ma pareix més patit que mai. És lu gemel.lu de Kihara i, també si totus dos tenan vuitanta-sis ans anagràfics, ella amostra una trentena de ans naturals pultats mal, i él una vintena pultats beníssim. És evident que o viajà an nau velsu tarriroris mai visitats primé de ningú és una cosa que fa bé, o que astà fent curas asperimentals. Veig que él també, com a babbo, polta lus guans. Que no sigui òpera de un bravu quirurgo la fatxa d’él així jova? Pens que folsis tenan raó lus altrus funcionaris del Castel. Qui sensu té, avui, anvallí pé cuntrata de trabal? Qui ‘l cumprén més que taní una fatxa de vél essent vél també de idat anagràfica un téns era la normalitat? Ellus, quant sona l’horario de l’ixira, sa’n treun la mascara de vallesa i tonan a éssar palsonas de vint i de trent’ans. Iò, al cuntrari, tenc una fatxa de homa de sixant’ans i també tenc sixant’ans biològics, quan ix an giru ma toca a ma pusà la màscara de juventut, si no vul assustà la gent. Thore és mun jalmà gran ma si mus pusem assieme, él pareixariva lu net i iò lu iàiu.
M’abig que man jalmana sa l’astà mirant a ma emoció, no és de baras que són gemel.lus. Asparem que almancu él no palí pé siglas com lu dirigent de primé. Qué an tot ha dit que dasprés de cara guerra ve una pau i dasprés de cara pau novas leis millols de las de primé. Tantu, si babbo és molt, vol dira que taniva de anà així, i qui vengui dasprés d’él sigarà millor d’él. Sempra!
Antant que posan an sincronia imàgine i veu de mun jalmà, ma rapàs las siglas pé véra si ma las arracolt totas. Dasprés de tot só ancara un funcionari grijo de medalló grijo.
Tantu, Tpo, Cdau, Cchosa, Clohs, Tlec, Cots, Pas, Upg, Pparea, Tpo, Còcca, Ròsúpa, Ròo, Sànamu, Figeo, Luqcu. Cchosa sigariva Consòrcio Coordinat dels Homans de Sensu de l’Astat i Clohs, Consòrcio Local dels Homans de Sensu. Cdau és Comunitat dels Astats Unificats. Cots: Compartiment Turístic Sanbenatí. Aqueixus però són massa fàcils. Pparea i Rosupa també: Primeras Paus Astratègicas entra Rejons i Astats, i Raguramentació Otxidental sutxessiva a las Paus Astratègicas. Celtament, i difati Tpo és Talcera Pau Otxidental i Upg: Última Pau Global. Legu, Pas és Promoció Asportiva Sanbenat. Tlec ésTxentral Laboral de Cabususu. Ròo és alló que ananquí diem O punt O, Raças Otxidentals Originàrias. I la Figeo és la Filosofia General Otxidental, horamai dita “Lu que cunvé” Luqcu. I la Cocca és la Cumissió Otxidental pé las Cosas de Cara Dia que és responsabra de las astrategias de aplicació de Luqcu.
No ès pé arrés que he passat l’última verífica a ma’l màssim del puntejo.
Antant lu nutari s’arrandeix i toca un altru punt del legío, l’imàgine de mun jalmà va i ve fet a troçus, ma amancu la veu que sigui bona, també si no an síncrono. Antant que iò paldeva téns a ma las siglas, man jalmana sufriva, ma n’abig ara que la veig tota branca an fatxa i lus uls an pror. Si la punxan no pelt gota de sanc. ‘I daman cosa tengui, si vol una tassa de àlgua.
– No veus? – ma diu, – Thore és an peril.
– Peril de cosa, és que tanim problemas de energia, com sempra.
– No, Thore és an peril.
No dic més arrés, és sempra astat anútil ansistí a ma ella, i més ancara an la situació que sem. Andemés, mun jalmà astà palant.
– Babbo era un gran homa. Un bon marit, un bon para de famíria, un bon traballaró…
Ma daman si mun jalmà sabi de cosa astà palant, pecosa u dels mutivus pecò sa n’és anat suldat de marina, és que no anava de acòldiu a ma babbo, no sa supultavan.
– Era… i per… tantu…
A palt de l’imàgine a troçus, ara mun jalmà té també la veu fet a bucins. Lu nutari, dasprés de haver mirat als ologramas de la dirigença toca un’altra volta lu legío i de Thore sa pelt cara sanyal. Man jalmana no és arrés arrés cuntenta.
– I així acaba l’ata de txelebració de la palsona Fidhel Aureli Curriró, dirigent de sagona categoria pòstumo, i ara passem a txelebrà lu prutxés de l’assassí que l’ha molt. A nom de aqueix tribunal vul dunà las gràcias a Kihara Aureli Lionna per haver autoritzat l’utilització del filmat de l’últim dia de mamòria del para.
Arrarera del banc dels dirigents passa lu vídeo que he ja vist de la mà i del braç guantats taronja que ampitsan l’astina laser al col de babbo i la sanc d’él que txiringa cara cosa. Sol ara ma randeix conta que al col de l’assassí no hi ha panjat ningun medalló. Com han fet a cumbinà las imàgines?
– An mancu de vint-i-quatra horas havem trubat l’assassí. Un traballaró. Un nou normalitzat que ha fet allò que ha fet sentsa ninguna altra mutivació que la cativéria palsunal. A la damana pé co l’has molt ha raspost: pecò és a la natura mia.
Legu pala lu dirigent filòsofo.
– Ma ralegra pansà que Aureli Curriró hagi contribuït al rafolçament de la sotxetat Otxidental sigui a ma’l pròpiu trabal, sigui fent una famíria com cunvé: un gran suldat, una bona filòsofa, un hunest funciunari. Hi fóran astats aqueixus tres suldat, filòsofo i funciunari sentsa Curriró? Folsis sí, folsis no, lu que cunvé és pansà que hi són i millor que hi siguin i no que no hi siguin. Com na ve de la Raguramentació Otxidental sutxessiva a las Paus Astratègicas, és just lu que cunvé, sempra. I aqueixa és la Filòsofia General de l’Otxident. L’assassí que havem trubat és realment un assassí, o és un astrument funcional a la perpetuació del Caos Astruturat? És él, no és él? Lu que cunvé és que sigui él. Tantu, él té de éssar.
– Pecò las cosas són com tenan de éssar!
– Sempra, sempra, sempra!
Lu nutari diu que ara que tot és astat txelebrat, lus presents purem anà de la sara del banc al cultil del pou. Él dabaixa las ascaras i lu siguim pe la pultalleta que polta al gran cultil tancat de pilastrins lligats a alc. Sa trata de un gran retàngul delimitat de las apusentus de la Vigíria del Molt i dels uficis de la gent que traballa al Parauret, pusaras una acustat de l’altra i de las ascaras que poltan al pra de damunt; gran com tot lu perímetro del cultil, hi és la veranda pel públic que assistí a las esecucions de rilevança sotxal i que salveix de curriró pe anà als apaltaments a disposició de dirigents i de filòsofos de gran categòria que són arraculdats dasprés de molts a travelsu de vídeos, imàgines, calcos, diquiracions i tot allò que vulguin i puguin pagà a ma laixitos i dunacions. Avui no n’hi ha de públic, i mancu hi sigarà un’apusentu de la mamòria pé babbo. O folsis no, dipangarà del metallibra que astà aprivinint man jalmana.
Astic pansant massa. Tenc de arrastà al pra de dabaix. Peus a terra. Oltras la paretutxa ont són anfirats lus pilastrins alligats a alc, hi és lu cultil del pou. I a la vora del pou hi ha tres vigilantes i un traballaró que polta la màscara de la juventut. Naturalment és vistit de taronja, té ancara la mateixa tuta de quant ha molt a babbo. Una tuta bruta de gras, de galbó, de velt i marròn de farinas de galt i de catarà.
Lu nutari fa un sanyal i dos vigilantes ubligan lu traballaró a sa pragà adamunt del pou a braçus ubelts. Lus braçus de l’homa s’astiran pé quasi tres qualts del boldu de la paret del pou, i la fatxa dél sa posa al mateix boldu com si aquellas pérras antigas fossin un cuixí. Dos vigilantes sa posan u pé palt a li astrinyí folt lus bultxus, i lu de tres sa posa a l’asquerra del traballaró çalcant lu velsu més adatu pé tallà-li lu cap a ma una aixàbura de un metru i mig de llama.
“Que no sa peldi una gota de àlgua, que no sa peldi una gota de vi, que no sa peldi una gota de sanc” hi era ascrit an una de las pérras de la paret del pou, i aixó és astat sempra interpretat: com la indicació que lu cultil del pou era lu lloc ont, de sempra, a Sanbenat sa feva justícia.
Lu nutari damana a mi i a ma jalmana si vuren tucà la llama de l’aixàbura pé èssar saguls que talli i a mi ma damana si no tanguessi praié de éssar iò mateix la justa mà de la justícia. Dic de no. Lu nutari diu la fórmula del cas.
– Havent curretament andivinat lu nom de l’assassí de Fidhel Aureli Curriró, i havent un just tribunal emanat la sentença, ara mateix sa farà justícia del cap i de la sanc de l’assassí, sanc pé sanc. I si ningú sa upon, sanc pé sanc i cap pé cap que sigui.
Mira a man jalmana i a mi pé trenda l’apruvació a dunà ‘l sanyal al vigilante de l’aixabura. “Ma uponc”, dic sentsa sabé mancu iò pé cosa.
– Ma com fas a éssar així culló? – diu man jalmana.
– És sagur del que diu? Cumprén cosa cumpolta.
Dic de sí, ma la veritat és que no sé cosa cumpolti.