Jàgamàra 10.

10.

Sem antrats de la polta ascanner u a la volta i fem la fira. Iò mir si és ver que aquella era la jalmana de Fatíma. La sara és enorme. Al txentro hi ha una gran mesa prena de conas eletrònicas i un vigilante. I de una palt i de l’altra un txilindro a ma un vigilante acustat. No la veig mès la jalmana de Fatíma. Com u arriba al txilindro ixi ascrit hora i sigla del juja. Lu vigilante amostra lu legío adamunt del txilindro i damana cosa vulguis fé: agualdà lu prutxés o damanà l’aplicació de la lei n. 7. Asparem que ma sigui asballat, que no fossi ella, que siguin an casa, al Viraja de la Pallamarina fent profumos.
Qui atseta lu prutxés munta al pra de damunt, qui damanà la lei n. 7 va a la gran mesa que hi ha al txentro de la sara i toca la cona del lloc ont vulgui, o pugui, anà a traballà de baras. Un vigilante lus asmista acupiant-lus sagons lu trabal que hagin triant i legu avisa lu taballaró ancarragat de caraú dels Entes triats, qué lus ambalqui al catamarano de salvici dasprés que són ixits de una gran polta al fondu.
La paret de fondu i las duas de llonc són com una gran finestra i sa veu tot. Lus catamaranos s’acostan u a la volta i la gent s’ambalca fent un patit salt de un’ascara ascavara a la roca. Pé alló que he pugut cumprenda, la gent no tria un trabal més que un altru, ma lu trabal que duri més poc, tres ans al Museo Industrial. Tres ans traballant per él com un ascrau, ma aixó la gent lu cumprén dasprés. Com a mi, que he sempra fet finta de no sabé-lu. – Mama, pé co has divorciat de babbo pròpiu ara que és molt?
Pecò babbo era un bastaldu asquiavista, i qui sa sia sigui astat ha fet bé a matà-lu.
Antant que agualt que ma toqui a mi veig naus a l’horitzont, que de las àlguas a mà reta de Jagamara venan velsu la marina de Sanbenat i legu al polt que tenc a mà asquerra; pareixan ramolcarols, ma no sa cumpren cosa astiguin ramulcant. Vascons afundats. Èia. Aquellas gru tallacampana del polt industrial lu que astanan tirant an sumu són lus vascons, lus opifitxos flotants afundats pé daspagà lus intxèndios. Ma vulgariva cuntxentrà a mirà lu que astanan fent al polt. Ma és quasi lu turno meu. I de l’altra palt m’avisan.
– Diretor! Senyor Aureli.
Qui és? És un minyó tot cururat. És l’al.lievo antirigent de didata Carlho. Cosa mai havarà fet pé éssar ananquí? I arrarera d’él hi és Fatíma i las jalmanas. Vaig velsu d’ella, currint. Fins a que no calc an terra pé efeta de la lligassa. Dasmaiat. Cagat i pixat. Però poc, aqueixa volta. Pens. Pecò no he ni manjat ni bagut altru que vitaminas.
Quant ma daspelt só al pra de damunt, al tarrat que dóna andavant del polt. Hi és Fatíma a ma mi. Sem saguts a asquena a la paret a mans aganxaras i mirem la marina davant nostru. Ma diu que és totu apostu. Que tota Lisureta és astara evaquara pé raons de saguresa i que a ellas las han pultaras al Faro pé prutigí-las, no pé cundennà-las a qui sap cosa. I cosa han fet, legu? Pusat rosas i violas an àlgua a purí. I sigariva un pecat això? No han mai fet un fil mascra. I també això, pecat sigariva? No han mai vulgut fé ni cura ni rigeneracions, i la més patita de las jalmanas de Fatíma és praticament ja una vella, que té coranta-vuit ans anagràfics, i na dimostra cinquanta naturals. I bé, és un pecat diventà véls? Sí, tota la majuria de la gent pensa de sí, també si ancara no és pruhibit pé lei.
Iò i Fatíma mus mirem i riem paris. No mu n’ampolta arrés de tot allò que pugui dira la gent. Mus abastem. Ella és tot per a mi, del dia que l’he vista la primera volta quant taniva dotza ans. I iò só tot per ella, i las jalmanas, la mara, las fillas de las jalmanas, las fillas de las fillas de las jalmanas. No las havia vistas primé, ma ara m’abig que són totas acustat nostru, ellas també saguras mirant la marina. Difati ara tenc de alça ‘l col pé véra bé cosa fanan aquellus grans tallacampana que caminan a las banquinas del polt. Tiran an sumu calderel.las totas furararas, de modu que na ixi tota l’àlgua i tota la brutesa que tenan arrinta i las posan a cul adamunt a aixugà. Da que són aixutas las tonan a pusà a banyu.
Daman a Fatíma si també al lloc d’ont ella n’és vangura quant era patita lus tallacampana siguin bons a girà las calderel.las de cul adamunt.
Fatíma ma mira mija afutara i ma diu a véra si só diventat culló, al Món Set d’ella, lus tallacampana sa menjan o cruns o apena apena carantats al foc, cosa n’hi entran las calderel.las?
Dic que ma paldoni, he fet una damana tantu pé dira.
– Diretor, diretor no ma racuneix? Só Miwrosh, l’al.lievo de Carlho que ahir ha palat a ma vusté.
Ont és Fatíma? Qui m’ha pultat ananquí adamunt? Qui és aqueix minyó? Pé co m’avisa diretor?
– Só Miwrosh. Miwrosh, l’al.lievo.
Só sagut a asquena a la paret al tarrat del pra de damunt. A un metru a mà asquerra veig l’ixira de las ascaras. Qui m’ha pultat ananquí? Analt meu hi és la torra del Faro, andavant hi és lu polt. – Cos’és tot allò? – daman.
– Las gru astanan tirant an terra lus vascons pé dasburià-lus de l’àlgua i de tota la gent molta afugara.
– Gent molta?
– Sí, tot allò que sa veu caient dels bocapolts són cossus de traballarols uficials i no uficials.
– Sigaran çantanals i çantanals.
– Mirials, la marina angiru angiru del polt n’és prena.
– Proba gent.
Lus ramulcarols tiran lus opifitxos-vascons fins al polt. Lu fondu dels vascons és muntat adamunt de quatra roras enormes. Al polt, una gru lus ancotxa u a la volta i, fent-lus caminà adamunt de una rampa diagonal, lus polta a la pendença màssima, de modu que peldin àlgua i gent. Lus maquinaris no. Aquellus són tots manyetitzats i arrestan agantxats al fondu o a las parets dels vascons.
Cos’era allò de primé? Com és pussibra que hagi pansat de éssar a ma Fatíma? Era un sòmiu? I si fossi aixó un sòmiu?
– Pé co sés ananquí, tu, cosa has fet?
– He çalcat de dira la veritat.
– Qui veritat?
– Que no és ver que las cosas vanan com tenan de anà. Las cosas vanan com calquiú vol que vagin.
– Qui?
– Lus dirigents de medalló negra, lus filòsofos de medalló negra, lus didatas, lus vigilantes, lus asportivos tots lus de medalló negra voran que las cosas vagin com astanan anant, no n’hi entra arrés lu Determinismo Còsmico i la Filosofia del que cunvé és una dasgràcia.
És evident que això és un sómiu, a la vira real, una palsona que tengui la lligassa al col sufucariva a la sagona frase.
– Saps cos’és un sòmiu? – dic.
– Natural.
– És una cosa que no asisti. Com a tu ara.
– Iò asist, diretor, i aqueix no és un sòmiu, tota aquella gent molta a la marina del polt que ara amagaran sota la cúpura de l’astan pé na fé gas és la realtat.
Ma toc la lligassa al col. Faç finta de sufucà. – Si tu fossis ver ara sigarivas molt sufucat.
– La lligassa registra distança i sentiment. I vusté i iò sem a la vora de la polta ascanner, basta que no mus muguem massa i sem salvus. Pels sentiments, invetxe, basta dira lu que u pensa sentsa pusà-li cor. Çalvel sol. I la lligassa no sa n’abija.
Ma futi un poc la risa.
Si iò diguessi que la Figeo és una melda a ma’l cor pre de futa, la lligassa lu registrariva, ma si io dic que la Filosofia General Otxidental és una melda pecò ujetivament és una melda, sentsa peusà-li cor, ma arraunament pur, çalvel, la lligassa no’l registra. Basta dira la veritat, a ma calma, a ma racionalitat.
– Quants ans tens?
– Quinza.
– No, anagràficament.
– Quinza. Quinza anagràfics, dotza biològics, onza naturals, vint-i-cinc civils.
– Qui ta l’ha amparat això…?
– Miwrosh, ma dic Miwrosh.
– Miwrosh?
– La vira. Babbo n’és arribat del Món Set i dasprés de trenta ans civils ancara no l’han normalitzat. Mamma és nara a Sanbenat, ma de gent dels Móns baixus; renta ascaras de quant taniva sis ans anagràfics, i a coranta és ancara una normalitzara sentsa txertificació definitiva.
– Cosa mus és suçait Miwrosh? Lu Sistema Otxidental ha sempra funcionat a meravilla, fins a ahir.
– La Mantira Otxidental, aquella sí que ha funcionat. Basta mirà las cosas pé allò que són realment, lligí lus documents a uls ubelts i sa cumprén cara cosa.
Miwrosh astà ancara palant. Ma iò no l’ascolt. Pens als llibras i als vídeos que babbo mus feva véra quant éram patits. Prens de animals de terra, de cel i de mar. Grans animals a ma’l bic i las aras que purivan pultà an vol una palsona. Animals de quatra cambas alts grossus que purivan currí a ma tres palsonas a l’asquena, animals grans com a casas que navigavan al fondu de la marina. Màquinas de quatra roras que caminavan també a cent quilòmetros a l’hora, aparèquios que vurant pultavan gent més analt de la lluna gràcias al galbó líqüíd. Llibras que amprumitivan tres bonas relijons, úna pé cara primé Món: l’Oxtidental.U, l’Otxidental.Dos, l’Oriental. Llibras i vídeos que babbo havia tangut de distruí, o almancu amprumití que fóra distruït, quant las relijons són astaras pruhibiras definitivament, assieme a ma las torras a punta dels Paraurets de la Bona Molt i a Sanbenat s’és fet lu Castel Antic, que antic assai no és, invetxe. Totas cosas que iò no he cunaixut, ma que no vol dira que no hi siguin mai astaras.
– De cara lloc de Sanbenat sa vaieva lu que astava suçaint a la marina – astà dient Miwrosh, – u dasprés de l’altru, lus vascons, lus opifitxos flotants, com digariva vusté, ascupiavan i pranivan foc. Més talt havem sabut que no sa tratava de intxidents casuals, ma de la protesta dels traballarols legals i il.legals dels vascons degenerara an güerrilla. De la Txentral Laboral de Cabususu no han pansat a altru millor rameri que afundà lus vascons de Jagamara a Sanbenat, invetxe de çalcà de trubà un acòldiu. Són molts tots, lus qui prutastavan i lus qui no. Afugats arrinta dels vascons lus qui no hi han futit a sa tirà a banyu, a la marina o a Lisureta lus qui han tangut la folça de narà.
Lus vigilantes i lus asportivos han almat asquadras pé falmà sigui lus traballaros narant a banyu, sigui la gent de Lisureta que traieva las balcas pé anà a salvà-lus. Iò i lus altrus al.lievos havem vist tot de la punta de Sanbenat Vél. Quant havem cumprés que lus vigilantes, ni lus atzurros ni lus valmels, anavan a salvà la gent ma a matà-la, havem almat una protesta, havem çalcat de falmà-lus. I lu risultat és astat que qui no sa n’és tunat an casa primé de las vuit l’han pultat al Catamarano, si era a Sanbenat, al Faro, si era a banyu, al Campo Gran, si era ferit o molt, i als latzaretus lus que no fossin normalitzats, o almancu a ma un txertificació cumpruvara.
– I tu, no sés normalitzat tu?
– Sí, ja de dos ans. M’han anviat del Catamarano al Faro pecò a sota del parau dels Clohs sanbenatí, tiquirriava: “Las cosas no són com tenan de éssar. No són, no són. Sempra no són”.
– Hi fóra vulgut éssar. Ma era al prutxés de l’assassí de mun para.
– Qui és sun para?
– Un bastaldu de homa.
– I qui sigarà mai, Fidhel Aureli Curriró?
– Sí.
Avui he sumiat, pé la primera volta an vira mia, i aqueixa és una cosa bona, vol dira que las cosas no són netxessariament com són, ma també com pugarivan éssar. I si lu sòmiu meu és una veritat pussibra, al.lora ara Fatíma i las jalmanas d’ella són a un latzaretu flotant, la mamma anigarà a las prenda, sa las pultarà an casa i aquesta talda iò las trubaré ancara al cultil, curant las rosas.
– Pé co l’han fet, Miwrosh, pè co han molt tota aquella gent? Qui traballarà al vascons ara?
– Altra gent dels Móns baixus. Diun que lu comandant Thore Aureli Lionna astà pé arribà a mà un càrric de mirials de homans i donas del Món Vuit, i també prantas i musquinas mai vistas. Diun que de las frols de aquellas prantas naixan fruitas naturals, i que las musquinas són com catarans de quatra cambas alts com dos homans apatxigats u arrarera de l’altru; andemés, diun que aqueixus homas i donas del Món Vuit fanan naturalment un fil cara dos ans astrals, i si cunsiderem lus fils de deu parellas, cinc són nats mascras i cinc famellas, sentsa manasté de currecions quirúrgicas.
– I tu, tu sés cuntent de això?
– Iò sé lu que veig i lu que cumprenc. He vist Carlho ascurit a bastó i a piaras fins a que l’han molt, pé co era un didata que mus amparava a cumprenda la veritat.
– I tun para, i ta mara?
– Ellus no ixin mai de casa dasprés de las vuit. Ellus no han vist i ni antés arrés.
Un vigilante s’afatxa a la polta ascanner i mus avisa. És hora del prutxés.
– No ta cunvaneva damanà de traballà calqui àn i evità lu prutxés? Tu sés ancara un minyó.
– Per això, iò crec ancara a la veritat.
Iò, invetxe, he sempra cragut als sòmius.
La sara del pra de damunt és més patita de l’altra, hi ha sol un banc pel juja. Un filòsofo de medalló també branc.
– Las cosas són lu que són – ma sarura.
No dic arrés. Lu vigilante arrarera meu ma dóna un cop i diu “sempra” al postu meu.
També aqueix pra té las tres parets que donan a la marina prenas de finestras. Arrarera tenc lu polt. A mà asquerra la marina gran, sentsa més vascons, andavant veig la muntanya de Sanbenat Vél i Lisureta. Sagons com sa mogui rasultan un bunetu o un corru del juja.
– Sanyor Thinoh Aureli Lionna de setanta-vuit ans anagràfics, cinquanta-vuit biològics, sixanta-dos naturals, cent-cinc civils, diretor an pinsió del Castel Antic, farrí, sap vusté de cosa sigui acusat?
– No só farrí – dic, – Fatíma és ma mullé. Vivim assieme de quant ella taniva dotza ans.
– Vusté pot taní an casa totas las donas que sa pugui pilmití. Ma pé las leis Otxidentals vusté és farrí. Sap de cosa sigui acusat?
– No – tenc de éssar astat dasmaiat un muntó de horas, pecó lu sol astà ascumançat a tramuntà; ara és acustat acustat del Castel i pareix que de un mamentu a l’altru na pugui rururà adamunt de Lisureta.
– De incúria velsu las prupietats de famíria i velsu vusté mateix.
– No tenc prupietats iò, babbo i mamma tenan prupietats.
– Sanyor Aureli Lionna, no ma faci pelda téns i deixi-ma dira. Vusté ha causat la molt de Còrmac Hidahu.
No era Còrmac ma Isàia.
– Creant un dan a sun jalma Thore i san Jalmana Kihara.
Ningun dan, muns jalmans havian ja deixat que ‘l matessin al cultil del pou a Isàia.
– Havent atsetat vusté lu prutxés, ara digaré la cundenna pé la primera de las duas acusas de incúria.
Iò no m’arracolt de haver atsetat arrés, sé sol que la lligassa m’ha mig molt quant he çalcat de anà velsu Fatíma.
– Ninguna cundenna per aqueixa primera palt. Sun jalmà Thore ha rinunciat a qual sa sia bé derivat de las pussessions sigui del para sigui de la mara.
Qui asfolçu! Rinunciant als bens de famíria sa deixa per él tot allò que guaranyi, i si és ver lu que m’ha dit Miwrosh, ara Thore sigarà lu més ric de Sanbenat sol pratanint lu dos pelcent de tot lu càrric que n’astà pultant del Món Vuit.
– Arrastariva la palta de san jalmana Kihara, la qual ha paldut tots lus dirits civils an cunsideració del fet que era a punt de publicà un metallibra que lu Consòrcio dels Filòlosofos de Cabususu ha dinunciat com apologètic velsu las relijons an general i difamatori velsu Sanbenat, an cunsideració del fet que sa hi sustaneva que lus paraurets de la Bona Molt primé fossin llocs de riunions relijoses, que tanguessin torras pruvistas de campanas i que n’hi fossi una a la punta de la muntanya de Sabenat pròpiu a sota del Castel Antic.
Proba Kihara, no sa diu així la veritat. No sa hi té de pusà cor, sol çalvel, que o si no la lligassa ta bica.
– L’altra palt de l’acusa, invetxe, és ancara vigent: són almancu cinquanta ans astrals que vusté no fa ni la cura ni uperacions de rigeneració, tantu, an aplicació de la lei n. 41 bis, punt 3 coma 2:
“Qui, al mamentu de la promulgació de la lei, hagi passats lus sixant’ans pot éssar esonerat de la ubligació a la cura i a la quirurgía rigenerativa. An alternativa pugarà trià una de las següents opcions:
Eutanasia a ma clonació obligatòria an cas que ‘l sujeta sigui un caucàsic.
Hibernació de cinc a setant’ans astrals sagons las pussibiritats econòmicas del sujeta, de modu de dunà als traballarols filòsofos lu téns de trubà una nova tènica rigenerativa.
Esili als Móns baixus, del Cinc davallant, sagons las pussibiritats econòmicas del sujeta, com més sigui baix lu Món, més poc custarà”.
An cunsideració dels grans salvicis a Sanbenat, a Cabususu i a tota la palt Otxidental del Món que han fet sun para i, aspetxalment, sun jalmà Thore, etxeciunalment vusté sigariva autoritzat a salpà a ma sun jalmà Thore, al pròssim viaja d’él, que ascumançarà de avui a deu dias.
Aqueixas són las opcions, vusté trigui la millor.
No ha dit la de quatra: sumià pé sempra. Lu sol n’és quasi asquirriat de la muntanya i si tanc lus uls no arribarà mai a tucà Lisureta.