lOro del mondo 2.

2.

Vista de aforas no pareix nimancu una vera joiel.leria. Duas vetrinas patitas a ma dos anels i duas cullanas de res an una i quatra rarojas i duas asvellas a l’altra. Ma lu que de més lu fa rira, a Ramondino, és l’insenya: “Tutto l’Oro del Mondo”. Lletras de llautó ancul.laras a un retàngul de fòrmica. Lu téns, o calqui dasgraciat, n’astà dastacant las lletras a una a una; pel mamentu no hi són més ni “tutto” ni l’apòstrofo, per això, si u lligi l’insenya sentsa fé cas a las sombras de las “t”, lligi “loro del mondo”, i no cumprén cosa ràiu vulgui dira.
Ramondino és un llarra an trasferta, té l’aèreo a las sis, té de éssar a l’aeropolt almancu un’hora primé, tantu sa té de mora pé las quatra, pé éssar sagur de fé tot sentsa pressa. Ara és misdia i mijora: entra, arroba, va a manjà a l’albergo ont l’agualdan mullé i fils, agafa las barijas, un taxi i qui t’ha vist i qui ta veu.
La butiga és més una gruta que una joiel.leria. No sigaran mancu deu metrus quadrus an tot. Una vetrina que pren quasi tota la paret de mà asquerra, un’altra gemela a la paret de mà reta. Un banc i una polta arrarera que no sa sap si dongui a un txesso, a un laboratòrio o a un txesso de laboratòrio.
Ramondino s’accosta a l’homa que tangarà cinquanta com sixant’ans, baix, gras, canu i ulleras de txegoni.
L’homa damana an cosa lu pugui salví. Ramondino diu que ja’l sap que és talt, ma que si él tanguessi lu que hi salveix, farivan a l’àtimo.
L’homa damana si vulgui vendra o vulgui cumprà. Pecó més que una joiel.leria pé jovas anamurats, la d’éls és una joiel.leria pé grans dasasparats. Difati él compra or. Lu que veu espostu, pel demés, és roba que astà agualdant que ‘l duenyu toni a sa la rascatà. Pecò él compra, o també, diem així, afita. Lu que compra lu fundi i lu que afita, an general, també pecò no és assai la gent que troba la munera pé sa rascatà lu que ha pultat, si capita lu ven.
Ramondino diu que és antarassant, i que per això, també si no pareix, qué no veu ninguna caixafolta, arrinta de aqueixus poca metrus quadrus hi tenan de éssar divelsus mirials de euros.
– Pé co, cosa ma vulguessi vendra, la curona de calqui reina?
– No – diu Ramondino, – més que pé vendra, iò só antrat pé arrubà – i així dient treu la pistora jocàtolo del fil de la jaqueta i damana a l’homa baix i gras de trera tota la munera contante que té, qué dels joiel.los no ni li futi un catsu, ansis no, aquell’anellutxu sa’l pren pé la mullé, i aquellas uretxinas de or i cural pé la filla patita.
Ramondino sigarà un homa de trenta coranta ans, almancu u i setanta-cinc de altària, ben fet, atlétic, cosa hi pusariva a astrampà an terra aqueix nano, vél i patxotu? Arrés, i difati sa fia massa, i com que aquel no sa diciri a trera la munera, salta de l’altra palt del banc; pallós de melda. I de l’altra palt, oltras al nano patxotu hi ha un dobermann ancatsat que ‘l mussiga a la mà de la pistora. A ma l’altra mà Ramondino ascuri al cutxu al cap, i no s’abija que ‘l nano ha agafat un portatxènere de cristal. Dasprés del cop de portatxènere a las barras Ramondino s’és mig dasmaiat i és calgut a cul a terra. Lu dobermann n’ha aprufitat i ha çalcat de mussigà-lu al col. Fultuna que Ramondino era vistit elegante i ‘l nu de la gulbata l’ha salvat.
Lu nano diu al cutxu de astà bo, i antant obri la polta que té arrarera, lu txesso opuru lu laboratòrio, opuru totus dos, un txesso de laboratòrio. – Entra arrinta – diu a Ramondino manaçant-lu a ma la pistora d’él, – entra arrinta si no vols que ta ungi ‘l cutxu.
Ramondino s’aixeca a poc a poc i sa veu al miral damunt del lavandino que hi ha arrarera de la polta. Té una fatxa que fa la por. Lu nas an sanc viva, un morru mig ubelt, lu col farit, una mà a ma tres dits mig asgarrats. Té de fugí, fugí legu, o si no aqueix lu mata. A ma tota la folça que ancara té, brinca de l’altra palt del banc i corri velsu l’ixira. Lu nano li aspara. Clic, clic, clic. Bagassa de culló, mancu s’era abijat que aquella era una pistora jocàtolo.
Més pé la futa de la pistora falsa que pel rubatori de veritat, lu nano obri la pultalleta del banc a la paret i fa ixí lu dobermann. – Mata’l Dik, mata’l.
Ramondino no ha fet a téns a ixí del tot de arrinta de lOro del Mondo, que ‘l cutxu l’ha agafat a un gambutxu, l’ha fet càra an terra i l’astà mussigant an cara lloc. Als bultxus, als dits, al col, a las barras, a las urellas. Antant lu nano n’és acurit i astà pranint la míria. Una mà a la vetrina dels rarojas pé s’aguantà i lu peu que palteix pé sa falmà al ventra de Ramondino. Que ja taniva raó, aquel nano baix i patxotu folça no na té pé res. No hi fossi astat aquel bastaldu de dobermann!
Ramondino celca de asquirrià més allunt que pot de la butiga de melda, de modu que la gent que passa s’abigi i l’ajuri.
Ma ‘l dobermann no‘l deixa ascapà. Astà felmu quant lu duenyu dóna la piara, i ‘l mussiga quant él celca de fugí. Las piaras del nano són sempra més dèbiras, però. Sempra més dèbiras, mancu pareixan més piaras. Pecò al nano li ha vangut un infarto. I ‘l dobermann, ara que ‘l duenyu és an terra, sa dasantaressa de Ramondino, que s’aixeca i corri de l’altra palt de carré.
Naturalment corri com pot, lus gambutxus i lus pulpatxus arruinats de las dents del cuxu, lus bultxus i lus dits de las mans fets an sang viva, un’urella paldura, l’altra penja penja, lu nas truncat, lus uls fets mig txegus de la sanc que li cau del cap a la fatxa. Tantu, més que currí s’astrisjina, i qui ‘l veu s’assusta. Com fa sanyora Quiara, la prufassuressa, que astà tunant an casa de ‘scora i, com que és ja la una té de apriviní de pressa lu manjà pel marit i pels fils, astà pansant a com cundí lus txutxonis, que no ha fet la banya. Folsis hi ha ancara un tros de raqüita. No és que currissi massa, cinquanta a l’hora, pé éssar assai, sol que no sa l’agualdava, i com ha vist aquella sambisua gigant anmig anmig del carré, invetxe de frenà ha atxelerat.