lOro del mondo 3.

3.

Pum an terra. Paoleto ha girat mal lu manúbriu i n’és calgut de la britxiqueta. La màquina s’és falmara de cop i él, pé no ambistí-la, ha girat velsu mà asquerra çalcant de frenà i ha paldut l’eqüilíbriu. Té de éssar que hagi ascurit lu cap, pecò no santeix arrés, no s’abija de res, mancu del telefonino.
La soneria és un rul.lo de bateria. Dududududurum. Dududududurum. Dududududurum… Dura un minutu, dos. Acaba. Legu tona a ascumançà. Dududududurum. La gent an roru no sap si prenda lu telefonino o si daixà que hi pensi la politsia o lus de l’ambulança.
Arriban primé lus de la politsia. Lu que és suçaït és massa evident: ha ambistit a la màquina, és calgut an terra, ha ascurit lu cap i astà asvariant. Tots lus tastimonis diun que lus de la màquina no n’hi entran arrés, lu minyó ha fet tot de sol.
Lu puritsotu, finalment, raspon al telefonino.
– Sí? No, no só Paoleto…
I de l’altra palt tancan. Bella prova, cosa li custava de dira que Paoleto ara taniva un problema i de dira a él? Invetxe: ascusi, he asballat númuru. No que no havia asballat númuru!
Arriba l’ambulança i lu carregan. Lu puritsotu dóna lu telèfono a l’autista socorritore. I ‘l telefonino tóna. Dududududurum. Dududududurum.
Quant són anant velsu l’haspital a sirenas ubeltas l’autista raspon al telèfono.
– Sí. Paoleto és a ma mi, ara no sa hi pot pusà. Digui-ma a mi. Com? Que és molt lu para? Lu para de qui? De Paoleto?
L’homa dóna lu telefonino a la socorritritxe. Diu que él no és bo pé aqueixas cosas. Que hi pensi ella, que hi pensin lus dutols.
La dona no tangarà trent’ans, i fa volontariato de poca mesus. De quant l’ha daixara lu jova dasprés de sis ans de fidançament. – No pots astà tancara an casa prurant, ixi, dóna-ta que fé, troba-ta un trabal! – li dievan tots an casa. I qui trabal, que havia daixat l’universitat al segons àn. Astudiava de mestra d’escora, ma ‘l jova era jarós. – Asta-ta-na’n an cas, cosa astudias a fé? Da que mus casem iò no vul que traballis.
Així no té un títul universitari, no té un jova i no té mancu un trabal. I ara, aqueix culló de autista socorritore marantranyat vol que digui a n’aqueix bel minyó de una vintena de ans que folsis és ja an coma, que ‘l para és molt.
– Però com pots éssar així bastaldu i sentsa cor? Cosa vol dira que no sés bo? No sés bo a cosa, a éssar homa? A ta prenda responsabilitats? Culló bastaldu! – mancu ella sap pé cosa hagi reagit així.
L’autista sa l’astà mirant a boca ubelta. Astà pansant que a las donas tangariva de éssar pruhibit això del volontariato a las ambulanças, qué no és la primera volta que ‘i capita de na véra una an prena crisi histérica.
Antant ella ha agafat lu telefonino i astà avisant l’últim número. De l’altra palt rasponan legu i una veu de homa diu “Paoleto”.
– No so Paoleto, só Rosa, una volontària del salvici de ambulanças Mara Divina. A Paoleto l’astem pultant a l’haspital. Qui és vusté? Sí, al prontosocorso de l’haspital Sacro Cuore. Un tràuma crànic, pareix; és calgut de la britxiqueta i ha ascurit lu cap. No sé si sigui grave, això lu tangarà de damanà als dutols dasprés que ‘l visitin.
De l’altra palt han atacat. Rosa sa diu que damà mateix s’anfulmarà a la segreteria de l’universitat pé véra si ha paldut lus esàmes o si ancara pugui cuntinuà. Si li diun que no, que ha paldut tot o que costa massa de sa pusà an règura, s’ascriu a una universitat a l’èstero, la primera que la prenguin sentsa manasté de un bon livel de partença; un apena apena de ingrés, de francés i de aspanyol ja’ls sap, i si sa hi posa, téns un àn, no’l nutarà ningú que era de orígine itariana.
– Ascusa pé primé – diu a l’autista.
– No, ascusa tu. De assai és que fas volontariato?
– Calqui mes.
– Un poc sa veu, que sés ancara vèlgina.
– Tu sés pròpiu culló!
– No an aquel sensu, ascusa, vuriva dira que sa veu que no ta són ancara capitats intxidents graves. Sabessis cosa he vist iò? Braçus penja penja, uls aforas…
No és pé Rosa tot això. No’l taniva de prenda aquel caputxino a las cinc de talda. – No vols arrés, Rosa?
No, no vuriva arrés, astava ancara digirint que avui ha manjat a talt. – Mira que avui fem hora i no sép si legu tangarem téns de mus falmà de calqui palt a manjà un mos.
– Un caputxino.
– I bo’?
– I bo’!
– Un caputxino i una pasta a la crema pé la sinyorina i per a mi un trametzino i una birra a la spina.
Legu la pasta no era mancu a la crema ma a la marmel.lata de cariasa, i a ella la marmel.lata no li agrara, de cariasa aspetxalment. I ara lu valmel de la cariasa i lu marron del caputxino han txiringat de bòmit la bella tuta arantxone de l’autista.
– La bagassa de ta mara!
– Ascusa, no ma santeix bé. Ja ta la rent iò la tuta – i sa posa a prurà, com una criatura. No fossi astat pel bastaldu del jova, ara fora astara una duenya de casa, una sanyora, folsis també mara de un fil o dos. Invetxe lu brut bastaldu és anat a sa fé una aspetxalització a l’èstero, un master de dos ans. Lu master de la mara tròia, qué n’és tunat casat a ma una bionda de metru i vuitanta i han ubelt assieme un astúdio a Cabususu. I ella a Sanbenat Vél, fent la calceta i agualdant-lu com una Penèlope cullona.
L’autista s’astà tulcant a ma’ls mucarols de papé que li ha dunat ella. I com que astà ancara prurant a moc i llàgrimas, él tona a ella lus pocs mucarols que són arrastats al pacu. Paoleto, antantu, astà tunquiant.
Paoleto, com que sem de istiu és vistit lluger, una malleta a rigas horitzontals brancas i valmellas, un parel de bermuda valmels prens de butxacas i sabatas de ténis sentsa calças; una sora, al peu asquerra, l’altra té de éssar que l’ha paldura caient. Ancara no’l sap, ma de avui és òrfano també de para.
– Atentu! – tiquírria Rosa a l’autista un mamentu primé de txumbà lu cap al virra.