lOro del mondo 7.

7.

A Rosa ‘i dol lu ventra de murí. És com si tanguessi un foc. Com si li havessin dunat a manja galbó. No fossi astat pé Paoleto, aquella bèstia de autista de la Mara Divina la fóra molta. Tròia, tròia, tròia li dieva pranint-la a bultxonis i a piaras al ventra. Ella butava i paldeva sanc, del nas, de la boca, de mig de las ancas.
Massa poc, tròia que no sés altra, massa poc. Ella antaneva al cap la veu de la mara quant havessi ascubelt que era pranyara de un bastaldu que era astat lu jova d’ella pé sis ans i ara era casat a ma un’altra.
Legu era arribat Paoleto que l’havia abraçara i s’havia pres lus cops al postu d’ella, fins a que l’autista no s’és astracat i és calgut an terra dasmaiat, com si fossi epilétic. Antantu Paoleto la carinyava i la prutigiva. Iò so Paoleto, i tu? Iò só Rosa. No tenguis por, Rosa. No tenguis por.
Rosa la tròia, eco cos’és ella.
Quant lu jova, l’ex, l’havia daixara, ella n’havia fet una maraltia. Tens de guerrà, guerra, guerra. Guerra a ma totas la folças li dievan las cumpanyonas. Celtas pé na ixí del conta, pé trubà la folça arrinta d’ella mateixa. Celtas pé sa’l tunà a prenda, a n’aquel culló que li era bastat un congresso a l’èstero pé sa trubà una mullé alta i aslava i pé arruinà-li la vira.
I Rosa s’era fulçara, s’havia fet un tal nou de cabels, una bella messinpiega, un vistirutxu nou que la feva més bella i li ha damanat un últim apuntament. Él ha dit que no, que no, que no i legu ha dit que sí, i sa l’ha sunara in ricordo dei vequi tempi. I pecó aquella volta Rosa, que fea no és fea, ansis és pròpiu bellutxa, s’era pusara de impenyo i fóra astat ampussibra pé qual sa sia homa sà, de pelda aquella bella ucasió.
– Rosa, és astat massa, massa bel, tangaré de tu un arracolt indelèbile, ma és massa talt, iò só ja de un’altra.
Bastaldu, bastaldu, bastaldu tres voltas. Primé pansava que fossi un ritaldu normal, qué no astava més pranint la píl.lola, legu sa l’ha ascumançat a timí, i avui ha tangut la conferma.
– Ma dasprau, sanyora, vol que avisem sun marit?
– No so casara.
– Lu jova?
– No na tenc de jova.
– Qui vol que avisem?
– A ningú, no avisem a ningú, dígui-ma a mi, a mi de sora.
– Ha paldut la criatura, ma dasprau.
I Rosa prora, prora pé aquella criatura així dasijara, primé, i així udiara, ara. Lu dutor no sap lu que fé, si cunsurà-la, si avisà un’anfalmera. Rosa li astà agafant una mà, ara.
– Lu dutó, digui-ma una cosa, pugaré trenda ancara fils?
– Naturalment. S’és tratat de una afullarura traumàtica sentsa consegüenças. Paldoni, sentsa consegüenças pé vusté. Paldoni, paldoni, no so bo pé aqueixas cosas, no sé mancu iò lu que astic dient.
Rosa s’astà aixugant las llàgrimas, ha cumprés que hi és sol ella al món, que no té més manasté de ningú.
– Ascolti, Rosa, és manasté que raposi, que celqui de rumí, vaurà que ja de damà sa santirà assai més bé.
– Lu dutó, no sa’n vagi pelpraié, an qui reparto m’haveu pusat?
– An maternitat.
– No, no, això no; traieu-ma’n, traieu-ma’n o gir de çalvel.
– I ont la pusem?
– Ont vulgueu, també a un curriró, basta que no sigui ananquí.
– Ara mir cosa sa pugui fé, i damà maití hi pansem.
– No, ara – diu Rosa agafant-li una màniga del càmice. – Ara, o faç un casí del dimoni.
– Damà, damà – diu lu dutor de cabels brancs, iàiu de poc i que si fossi per él sa pinsiunariva avui mateix.
Rosa tira un tiquírriu que fa assustà tota la gent del reparto.
An poca mamentus la posan a un llitutxu, l’anpitsan a un aixensor i la deixan així, al currirò del reparto de las donas. Al ventra li han pusat lu zaineto a ma tota la roba d’ella; la que taniva, qué an casa no ha vulgut avisà ancara, tantu taniva lu turno de nit i fins a damà maití la mara no hi pansarà a ella. Sol que lu zàino pesa i a la marantranyara de l’anfalmera damana si almancu ni li pugui trera de damunt de l’astòmac i arramuní-lu an calqui lloc.
I aquella fea diu que no és lu reparto d’ella, aquel, que ara ja arribarà la caposala. Çalcant de no na càra de aquel llitutxu astret astret, Rosa agafa ‘l zàino almancu pé sa’l mora de damunt, i ni li cau an terra. Pum. I pròpiu alora palteix una bateria a tot volume. Dududududurum. Dududududurum. Dududududurum. Com és pussibra que vengui del zàino d’ella? Ella lu telefonino lu té sempra daspagat quant és al volontariat. Dududududurum. Dududududurum. Dududududurum. Aquella música no acaba i ella no sap com fé. No hi arriba al prenda de culgara, i no hi fa a s’aixacà.
Arriban la caposala i l’ausiliària del turno de nit dient a véra cos’és aqueix casí, i cosa hi faci ella anmig dels peus. Qui és, qui l’ha pultara, no’l sap que de nit lu txelulare sa daspaga? Ont sa creu de éssar, aquel és un haspital, no és un casí!
– Só Rosa de tzia Carlota, Utxa?
I Utxa, la caposala, racuneix la cusina de allunt. La mara d’ella i lu para de Rosa són cusins. Quant eran patitas sa tratavan assai, qué anavan també a la marina de Lisureta assieme; ella tangariva de trenda dos o tres ans de més, i difati, crixint sa són palduras de vista. També pecó lu para de Rosa i la mara de Utxa s’eran ragallats a molt pel conta de una patita ereditat de un txiu de totus dos que, murint havia fet, opuru no havia fet tastament i un apaltament de res que taniva no sa sabiva a qui tangussi de tucà. Havian aspés de més an avucat i tassas que guaranyat de la divisió dels bens.
– Rosa, i cosa hi fas ananquí?
– M’havian pusat al reparto asballat.
Dududududurum. Dududududurum. Dududududurum. La soneria ha riprés.
– Té, raspon – diu Utxa la caposala patxota, feutxa, u i cinquanta, cabels negras arritxats i ulleras grans que li amagan mija fatxa, dunant-li lu txelulare.
– No és lu meu. Lu meu és daspagat i és de un’altra curó, oltras que de un’altra malca.
– Ma ‘l zàino tou és?
– Sí!
– I al.lora raspon.
– Pronto? No, no só Paoleto. No, no ‘i fet arrés a Paoleto. Astigui tranqüil.la. Paoleto és an bonas mans. A l’haspital Sacro Cuore. Ei, damà maití sa faci acumpanyà i així veu que és tot apostu. No, del para no li ha dit arrés ningú ancara. Un infarto? Ma dasprau. Ara tenc de tancà. I no avisi més que lu telefonino lu tanquem, ara. Bona nit.
Antant que l’ausiliària aprivini un llit a un’apusentu, Rosa celca de aspiegà de qui sigui lu telefonino, qui sigui Paoleto i allò del bòmit i allò de l’ànju. Utxa l’ascolta i no l’ascolta, qué ‘l Sacro Cuore aquesta nit és un casí.
A Rosa la posan a un’apusentu de tres llits; lu d’ella és lu de mig, las altras duas donas són rumiras o fanan finta de rumí. Bona nit.
Bona nit.