lOro del mondo 10.

10.

La mullé de Pietrino ha ragallat a ma la segretària de l’ascora, ha prurat a ma la diretritxe, però a la fi lu permesso ja li han dunat. I si és cosa grave, asparem de no, la diretritxe ha dit de no hi tunà pé avui.
Marisa és passara an casa pé prenda un càmbiu pel marit. Antantu astà astribiricant a véra cosa hi pugui éssar suçaït, qué no és pussibra que u ixi de’n casa pe anà a traballà i, al trabal, la primera cosa que fanan és de tallà-li un tros de llengua. I mancu mal que no l’han avisara de nit, que han agualdat al maití. I tantu cosa fóra pugut fé, ella, si l’avisavan a las deu, a las ontza o a mijanit, i cosa antrava, an sala operatòria?
Ma ella no hi creu an això de l’intxident, no no. Això és aquel manilongu del marit, que quissap a qui havarà dunata aguèiu; i dàgue-le avui, dàgue-le damà, a la fi calquiú sa taniva de vendicà. Ma no ni li purivan tallà li bal.li invetxe de la llengua? I dira que Pietrino, primé de sa casà i també als primels ans de casats era tot un altru homa, gentil, premuros, mai una paràura fea, mai un cop. Entra ella a traballà, i Pietrino sa gira a iena jarosa. Mai fossi antrara bidel.la.
Primé de dabaixà de la màquina Marisa sa mira un mamentu a l’aspequieto. S’assatia lus cabels, s’ajusta lus uls a m’apena de rimmel, sa posa una llinguira de rosseto i ixi de la màquina traient primé duas ancas de fotomodel.la. Marisa és allò que sa diu una bella dona. Greva, ben feta, bella de fatxa, bel portamento: qui és que no na fóra jarós? A Pietrino lu cuneix de patita i sa l’ha casat que ella taniva vint ans i él trenta. Él era ja com és ara, ella, invetxe, era patxuteda, la fatxa ancara prena de bumbollas, l’aparequieto de las dents. Pietrino cuntava lu bel de la còpia i ella lu mostru. Da que són nats lus fils, invetxe de angraixà de més ella s’é aixugara, sa li és feta més bella la pél, sa n’ha tret l’aparequieto i ha també asvilupat calqui txentímetro de altària. I això no fóra arrés, sinò que quant és passsara bidel.la, las cumpanyonas de trabal han ascumançat a ‘i dira i no ta vistis així, i no ta posis alló, i cómpra-ta ‘l rosseto, i vés ont és la petinatritxe, i no abaxis l’asquena quant caminas. Fatostà que ara la bella és ella i lu mostru és Pietrino. Ma més que un mostru, un olcu mal, qué oltras a éssar jarós i marantranyat és manilongu. Eh ma, la pròssima no la paldona, faci lu que vol, ella damana la separació. Mancu mal que ja és bidel.la.
A Marisa sa giran pròpiu tots a mirà-la, maralts, anfalmels, guàldias, marits, iàius, txius, jalmans i cunaixents de la gent ricoverara.
Fultuna que Pietrino és ancara mig rumit i té la llengua brucara, o si no ja’l fóras antés. Culpa tua, culpa tua que ta vistis com una bagassa, qué si ta vistissis com ta mara i com tas jalmanas ningú sa girariva a ta mirà! I ja hi crec, la mara té setant’ans, las jalmanas de coranta a cinquanta, i qui vols que sa las calcuregi?
Marisa celca de palà a ma un’anfalmera que però no hi fa mancu cas. Ma tè que passa un professional que no és mancu del reparto. A la puc ajurà, arrés li salvelx? I ella diu que ha pultat lu càmbiu del marit. Ma la mullé de Pietrino és vusté? Iò i Pietrino sem així. I uneix las mans fent txumbà a paris lus dos dits de l’ul. L’acumpanyam, ‘i fa daixà murandas, canotieras i pijama nets a una caria a prop del llit del marit i la fa ixí, que la vol palà.
– Vengui que mus pranim un cafè.
– No gràtsie, cosa ma té de dira? Que vul astà a ma mu marit!
– No, arrés – diu lu professional çalcant de pultà-la a l’apusenteta de la màquina del cafè. – Que lu que és suçaït a Pietrino és pròpiu astranu i no sa cumprén si sigui astat un intxident o un daspit. Vusté arrés na sap?
La veritat és que no sap arrés ningú, i l’anfalmé més poc de caraú, qué a ma Pietrino té poca cunfiança, però, qui altra ascusa puriva trera pé palà a m’aquella dona així bella?
Pròpiu al mamentu astà passant lu primàrio pé las vísitas del maití, i él també veu Marisa. I així, invetxe de antrà a las apausentus dels maralts, damana a l’anfalmé, que per él mancu té nom: – Caríssimo, no ma prasentas a la jova tua?
– No és la jova mia, lu dutó, és la mullé de Pietrino.
I lu primàrio té un’intuició genial, diu que la vísita al reparto és rinviara, pecò és urgent i imprescindibra que él pali a ma la mullé de Pietrino. – I no ma passeu telefonaras fins a que no vu’l digui iò mateix.
Lu primàrio agafa Marisa a un braç i, folt ma gentil, l’acumpanya a l’ufici privat d’él.
– Sanyora mia, aqueixa és cosa grossa, ananquí hi ha una dinúncia.
Lu primàrio, un homa ni bel ni fèu, ni alt ni baix, ni gras ni magra i de una cinquantena de ans, ja de quant era patit, té una cosa sol al cap: la txuna. I com que no és ni bel ni fèu ni etxètera, sap que si no aspalla potere, él no sona. Tantu: iò só lu millor astudent, tot trenta e lode; só lu millor del corso de aspetxalització; só lu millor del ramo meu; só lu primàrio més primàrio de tots. I, la veritat sa digui, lu dutor Calciga, a m’aqueixa ténica, una duas donas al mes, de trent’ans ara, ja sa las sona. Naturalment no és que él pugui sempra trià, qué sa sona qui sa pot sunà, i no qui sa vulgariva sunà él. Fins a avui, al màssim li ha tucat una bellutxa an cara tant, i él era cuntent. Ma a ma Marisa no, però, Marisa celtament és la més bona que hagi tangut a pultara de mà, diem així. Val a dira que, an altras ucasions, a ma una així él fóra fet lu sanyor, qué sabent que no hi havia arrés de fé, mancu sa hi fóra acustat. Ma aqueixa volta no, aqueixa volta té ‘l càrric.
– Sanyora mia – diu lu prufassor Calciga, – iò no sé pròpiu cosa fé, mínimu mínimu Pietrino prangarà quatra o cinc ans de garera.
– Com?
– L’agressió a un col.lega, la trufa als dans de l’haspital, sempra que no ‘i racuneixin lu tentato homitxídio…
– Cosa m’astà dient, lu duto’?
I lu primàrio li aspiega de la baralla del marit a ma l’ausiliàrio an prova ricoverat pé tràuma crànico i que primé de éssar pusat an coma farmacològico ha però dinunciat a Pietrino pé agressió. Pecò Pietrino, lu tros de llengua que no són raisixits a ‘i tunà atacà, l’ha paldut a la baralla que él mateix havia ascumançat. Ara, lu conta és aqueix, sagons lu que digui o no digui, faci o no faci lu primàrio, la posició de Pietrino pot cambià de així a així, i primé dóna a véra lu pam ubelt de la mà reta, i legu lu cabossa.
– I vusté cosa farà?
– No, cosa farà vusté, Marisa mia… – i sentsa pelda altru téns, lu brut bastaldu del prufassor Calgica s’acosta a la dona i li posa ‘l pitx a mans.
Marisa, que sa visti de bagassa ma és arrastara la minyona ingénua que era al téns que taniva las barras prenas de bumbulletas valmellas, tira un tiquírriu i aixacant-sa de cop dóna un’aspenta a l’homa que tot s’agualdava francu que allò. Pé la valgonya sa tira de pressa la txerniera analt. Massa de pressa, i sa n’asgarra un tros de pél.