lOro del mondo 13.

13.

Oltras a Paoleto a l’apusentu hi són Rosa i un puritsotu, l’assistent capo Gennarino Miraniel.lo, an salvici a Sanbenat ja de quasi deu ans. L’assistente Miraniel.lo fóra vulgut palà a ma Paoleto de sol o a ma un dutor, pussibilment un psicòlogo, ma vista la situació, ja va bé així; an fondu té de fé sol una verifica i eventualment dunà una comunicació.
A Rosa l’han disinfetara, medicara i li han dunat la bossa del guiatxo de sa pusà an fatxa, així que no sa unfri massa. La mara na l’han catxara a folça de l’haspital i lu dutor de turno ha dit que si no la dinúncia la filla la dinúncia él. Iò ja ta l’havia dit, Carlo’, primé calma-ta i legu anem. Dieva lu para de Rosa. Qui dinúncia, ananquí, sem musaltras maras. Això és un ascàndul, dievan totas la maras dels minyunets ricoverats an pediatria. Primé haveu ricoverat un homa gran, i andemés no just de çalvel anmig de las criaturas, legu haveu fet antrà aqueixa assassina dasgraciara. Assassina a quí, dieva txa Carlotta, iò vus mat a totas paris, com és ver que ma dic Carlotta.
I totas dient al puritsotu de prenda las generalitats dels presents, pecosa això no acabava així, calquiú taniva de pagà-lu tot aquel buldel.
I qui? Qui havia asballat, a qualúnqüe livel de gerarquia fossi. Anfalmels, portantinos, dutols, primàrios. No sa n’hi fóra salvat u. Prengui lus noms de tots. Vusté com sa diu?
Ma a palt dels qui eran anallí an visita, no hi havia manasté de prenda lus noms de tots, pecó o sa tratava de palsunal de turno o de gent ricoverara.
Ma ara era tot calmu. Paoleto no taniva ningun problema de palà a ma l’assistent capo, bastava que Rosa astiguessi a ma él, que o si no com feva a la difendra si arribava un altru rinotxeronte. Qui rinotxeronte? Aquel que ha ambistit a Rosa propiu al.lora. Qui, txa Carlotta? No sé si fossi un rinotxeronte Carlotta, o un rinotxeronte Carlotto, aquel de primé.
– Gràtsie pé m’haver difés – diu Rosa a Paoleto, – ma aquel mostru era mamma mia.
– No, era un rinotxeronte!
Gennarino Miraniel.lo astà ascumançant a cumprenda que al cumandu l’han pròpiu pusat anmig anviant-lu pé aqueixa “patita incombença de arrés”: verìficas las generalitats, fas pocas damanas, dius que l’anterru sigarà dasprés de l’autopsia, condollanças i ta’n vas.
– Ascusi, si ma pilmit – diu a Rosa, – ma lu que ha fet sa mara, qualsiasi mutivació ella tanguessi, és comúnqüe un reato. I si pròpiu no la vol dinuncià, faci-li almancu una difida.
– Gràtsie.
– Qui grau de parentela hi ha, tra vusté i Paoleto Pisquededda?
– Ninguna, fins a ahir no sabiva qui fossi.
L’assistent capo vol sabé tot, i ella diu de l’ambulança, de l’intxident, de la raguella al parquejo de l’haspital, del ricòvero, de l’ascàndul de Paoleto i de ella que és astara avisara pé calmà-lu.
Legu Mariniel.lo vulgariva arraunà a ma Paoleto. Ma Paoleto és com si fossi la primera volta que l’avisan Pisquededda. A él li agrara de més Lu Matxoni. Él no la cumprén bé la diferença entra cognom i txistu, i si pròpiu taniva de pansà a qual era ‘l cognom i qual lu txistu, él fóra dit que lu txistu era Pisquededda, que pareix pròpiu un nom de criaturas, mentras que Lu Matxoni és un nom de grans, i él és gran, més grevu de Rosa i també més grevu del puritsotu.
Naturalment Paoleto no té ningun document pé dimostra qui sigui i qui no sigui, i si fossi él, no hi fóra mancu ningú capaç de vaní a cunfalmà qui él sigui, pecò la mara és molta de overdose ja de calqui àn, lu para és molt de infarto ahir i la iàia és mija baldara i no sa mou de’n casa mancu a bastó. Ixi pé anà a missa lu dumenja, qué l’igrésia la té a prop de’n casa, i la moun an dos, qué ella sa penja de una palt al codu de Paoleto i de l’altra al codu de Piero lu fil; an tot una trentena de metrus que pareixan quilómetros. Arrinta de casa té tot a pultara de mà, i lu llit lu té diretament a la cuina.
Legu Paoleto diu que si lu puritsotu vol pròpiu palà a ma’l para o a ma la iàia, que hi tóni lu telèfono d’él, que així lus avisa.
– Qui telèfono?
– Lu meu. Lu que m’has pres tu!
– Iò no té pres arrés.
– I al.lora pé cosa no‘l tenc més?
Rosa diu al puritsotu que allò del telèfono és ver, lu té ella. Ahir, a ma’l casí que han fet al mamentu del ricòvero, lu telèfono de Paoleto l’han pusat arrinta del zàino d’ella; si anvià calquiú al reparto ont l’han ricoverara lus trubaran, lu telèfono d’él i també lu d’ella.
L’assistent capo Miraniel.lo diu que hi anigarà él mateix, i difati ixi.
Dasprés de una mijora tóna a ma’ls dos telefoninos. Al d’ella hi ha un muntó de telefonaras palduras i calqui sms, las telefonaras són del telèfono de casa i de la sede de la Mara Divina, i lus sms són del president. “Telèfona, és ampultant”.
També al telèfono de Paoleto hi ha telefonaras palduras. L’assistent ‘i damana a véra com fa si vol avisà al para o a la iàia.
I él lu fa véra, toca un parel de voltas i avisa la iàia. Txao nonna. I tanca. No agualda, la vuriva palà iò. Astava pé dira lu puritsotu.
Toca un altra volta i palteix la del para, que no raspon. Lu pruritsotu diu que no fa arrés, i li damana si lu puguessi amprà él, ara, sol una volta. Paoleto diu que no, sol a Rosa lu deixa amprà, a él no. I lu puritsotu ‘i damana un’última verífica, li diu de avisà al númuru del para de Paoleto dasprés que él hagi havisat an qüestura.
Avisa, diu que prenguin lu telèfono de l’oréfitxe molt ahir i de l’ancendra. Legu diu a Rosa de fé lu númuru. Lu telèfono del duenyu del dobermann astà sunant de l’altra palt.