lOro del mondo 18.

18.

Era pròpiu cuntent, sa santiva un cronista de gran categoria; l’havian anviat pé una nutícia de ningun conta i n’era tunat a ma un salvici de primera pàgina. L’oréfitxe infartat no era un proba dasgraciat, ma un bastaldu ascanyaprobas. Cumprava or arrubant al pes, praniva jòias de valor a penyu, ma, més de tot, amprastava munera an giru a antaressus astronòmics. Sa pot dira que no hi sigui butigué o famíria que no hagi pres munera d’él. No grans txifras, a l’ascumençu, que però purivan diventà lu déuta de tota la vira.
A u salviva la munera pé una televisió nova ma, no tanguent ampreu fissu, a ratas no ‘i dunavan? Pronti, ja hi és Lu Matxoni. Quant ta hi fóra vulgut pé pagà-lu, un àn a cinquanta éuros al mes, a Lu Matxoni ‘i tónas de la mateixa manera, cinquanta éuros al mes, pé dos ans, però, i si saltas un mes, lu tónas al dobra; pé dira, saltas lus cinquanta de abril, a maig pagas lus cinquanta de maig, lus cinquanta de abril i lus cinquanta de penal.
Dasprés de la televisió era lu figorífero, la màquina, lu matrimoni de la filla, lu mútuo de la casa, lus fulnirols de la butiga.
Lu Matxoni era ascanyaprobas de generacions, havia ascumançat lu iàiu, havia continuat la mara, i legu él. Tra él i la mara eran duenyus de matzems, apaltaments, tancas, oltras a trenda munera assai an contante i barijas prenas de joiel.los. Vivivan a una gruta, més que una casa; com a probas pullosus molts de fam i eran rics a puals. A las tassas no fevan rasultà arrés, qué formalment tanivan poca cosa i la poca que tanivan no la diquiaravan. La munera i la prupietat efetiva las tanivan de acòldius filmats a ma’ls duenyus legítims. Pé dira, pé una raó qual sa sia, lu déuta ara gran com la casa, tantu la casa o lu matzem passava a Matxoni, al sensu que lu duenyu legítim no sa’n anava, però pagava un afitu an negra i havia filmat un dunativu que, an qualsiasi mamentu, Lu Matxoni fóra pugut pultà ont el nutari, i també sutascrit un testament ològrafo ont li daixava la prupietat. Legu lus heredes que sa pusessin avucat.
U sa damanarà, ma no hi purivan atxentà un bufató, Piero Lu Matxoni, fisicament, era un homa de res. Ma era mal. Ta pusava foc al a màquina, ta unjava ‘l cutxu – taniva la passió del dobermann – i era a la dirigença de una palestra de pugilato. Un buxié que pé quatra sous ataquessi un bon anju a qui pansava de haver ja asquitit lu déuta, Piero Lu Matxoni lu trubava sempra.
També de l’altru molt, lu jornalista havia dascubelt tot. Era més un’asquitzofrénic que un llarra. Una palsona hunesta i tranquil.la, un bon mecànico a una gran ofitxina de Milano, ma llarra totas las voltas que sa trubava an trasferta. An realtat era astat un llarra antrant ixint de prasó fins als vint-i-cinc ans, quant havia antupat a Carla. Havia trubat trabal, havian fet famíria, ma era més folt d’él, quant sa trubava aforas de Milano, o també an un qualté divelsu del d’él, si taniva l’ucasió arrubava. Sentsa na trenda manasté, an fondu pé sport, com si diguéssim. Tot això lu jornalista l’ha sabut de Carla, qué l’ha pres an simpatia, opuru s’era vulgura asfugà, i li havia dit tot, ma pròpiu cara cosa de la vira d’ella assieme a ma’l marit molt.
Era cuntent lu jornalista quant ha pultat l’altícul, i era ancatsat quant ha vist lu junal astampat. Tot allò de lu matxoni no hi era més. Ma com, la molt de l’usuràiu sanbenatí no puriva antarassà als sanbenatins?
Era anat a palà a ma’l diretor, i lu diretor li havia raspost que él no és un jornalista, ma un astagista anviat de l’universitat, i que él no pública nutícias a catsu anvantaras de una criatureta. Que polti las provas, noms, cognoms, racivuras, i al.lora podarsi, folsis, al.lora ja pugariva éssar que sa pugui publicà un salvici com lu que ha fet.
I cosa vol, que hi tanquin lu junal pecosa él ha antés, ha cumprés, ha intuït. Dasbarrassa, aiò.
Lu jornalista, ansis, l’astudent de jornalismo – qué té vint-i-dos ans fets lus mes passat –, sa’n ixi ancatsat. Anigarà a palà a ma’l prufassor tutor de la facultat. No és just que ‘l tratin així.
Difati. Ma folsis lu diretor no té tolt. Magari lu que ha ascrit sigarà tot ver, ma qui provas pot pultà?
Lu jornalista s’arracolda que a Piero Pisquededda dit Lu Matxoni no l’han ancara antarrat; és manasté que pali a ma calqui puritsotu implicat a las indàgines, que trobi calquiú dels dasgraciats que han pres munera de l’oréfitxe i que siguin dispostus a sa daixà intervistà també àudio-vídeo. Anà a la missa de molt, per esempra, pugariva ja éssar un ascumençu. Pugariva cumpreda si taniva calqui amic, si com diu lu diretor tot alló que ha dascubelt són cativèrias de gent marallengua, o si hi sigui un fondu de veritat. Que o si no, la dinúncia més patita que ta toca!