Matrioska 6.0

6. Por del dira

Fóra vulgut rumí fins a talt, ma no puc, vul palà a ma Piera, vul damanà-li si M., Miquela i la Matrioska, com ja sép, siguin la mateixa palsona, i si és realment una cumpanyona de classe d’ella, com és que iò no l’hagi mai vista primé an casa?
Piera i Marta són ja prontas, també si una té lu pullman a las vuit mancu cinc i l’altra a las vuit i cinc, ixin de casa assieme. Ara són las vuit mancu deu. «Txau», dic.
«Txau zombie», ma diun.
Astanan mirant fotos i riun.
«Puc mirà?»
Piera ma passa ‘l tablet. Són fotos del bal. Las matrioskas muragueddinas són fotografaras de allunt, de prop, de fatxa, de soras, an grupo, dançant a ma’ls pastols saldus de presèpio travistits de suldats tulcs a ma la cùfia greca al cap invetxe de la tuba pirosa. Lu sujeta més freqüent és sempra ‘l mateix: una minyona bionda de uls de marina, mans de porcel.lana i sorriso de ruseta valmella ancara a punt de ubrí.
«És ella?» daman.
«Sí, és Miquela».
«És bel.líssima», dic tunant lu tablet.
«L’atritxe també era bel.líssima, no?», diu man jalmana patita.
«No, era un caval de nyenya buït arrinta», dic anant an banyo.
«Cosa has dit?»
«Pensa a Omero», dic tancant la polta. I sagut al txesso ma dic que só un idiota a pansà de amprà la situació de l’altra nit com un caval de Tròia pé antra al cor de Miquela; cosa fariva a ma ella, una minyona així patita: cullí cagarantxus i siguí papallonas ascrivint I love you als troncs dels abras?
Ampussibra. Sigarà patita, és patita, ma iò ma la manjariva tota sancera, així com és, vistira i tot. Ma basta mirà-li las mans pé antrà an porra.
No, ma la tenc de trera del cap primé que sigui talt. Millor dira una mantira ara que fé una putanara dasprés. Tenc de pansà a altru, a Ginger Mary. A l’atritxe de allanit, que m’ha dit de palà a ma’l marit si la vuriva tunà a véra, pecosa és él que organitza lus laboratòrios teatrals. I lu marit era l’ator de trent’ans que las minyonas farrinas de Adebaras s’astavan fastajant.
Basta, tenc de ansistí an casa: o ma compran una màquina o ma deixan afità un’apusentu a Cabususu. A Adebaras no hi ha mai arrés de fé; si sa treun lus torneos de futbal que iò ma pelt de quant taniva onza ans i la festa de Sant Asbeltino – que no ma puc pelda sol pecò ma ubrigueja la famíria –, anaquí no hi suçaeix mai un ràiu. Qui no tengui un trabal, o mori aburrit o mori de birra i fumassa. Com alternativa u sa pot també matà de punyetas i/o de llibras. O pots çalcà de víura. Pos a facebook calqui “I like”, calqui “ah, ah” e calqui fatxeta. Anvic calqui missaja als amics meus de Sanbenat, a véra si n’hi ha calquiú que aqueixa maití vagi a Cabususu an màquina i vulgui fé una patita deviació pé ma vaní a prenda. O si almancu n’hi hagi calquiú antarassat a vaní a la festa de Sant Asbeltino avui, damà i aspetxalment dasprés de damà.
No ma raspón ningú. Però m’arriban dos missajas. «Si sés antarassat al grupo de bal, avui fem una riunió. An Comune, a las cinc» Picolino, «Gràtsie!» M.
Sentsa ma damanà si sigui just o no, memoritzeig lu númuru: Matrioska. I legu lu celc a WhatsApp. És ella, uls de marina, boca de rosa. No era una cançó “Boca de rosa”? La celc an internet. Fabrizio De André; descriu lu conta de una bagassa catxara de un lloc pecò massa “gentil” a ma’ls marits.
Rasponc a Picolino dient que anigaré a la riunió i ma pos a fé una ritxerca a damunt dels custums tradicionals de la Saldenya.
Quant arriba mamma astic ancara anant de un blog a l’altru. Mamma ma damana cosa astigui astudiant.
«Teoria consuetudinària».
«I cosa sigariva?»
«Una putanara que no salveix arrés. An sustança vol dira que qui té còlpura si no vinci aguanta, i qui no que sa futi».
«Antarassant», diu mamma que és evident que no m’ascolta i que astà pansant a altru.
Al cuntrari de tzia Melina, mamma no posà sabatas de tacó alt, i cara dia pareix sempra més patita, acustat d’ella ma santeix un gigant. «Cosa hi ha, ma’, sés preocupara pé allò de Fileno?»
«Sí, Melina és assustara, pensa que lu fil pugui ascumançà a sa drugà», diu mentras assatia l’aspesa al frigorífero i a la credença.
«Ascumançà, ma’? Ascumançà? Fileno és un drugat paldut».
«No diguis així. No és ver. I si també fossi ver, Melina no la vol véra així».
«I cosa pensa de fé?»
«Macarrons, bisteca i ansarara velda».
«No cosa pensas de fé tu ara, ma’, cosa pensa de fé ella, tzia Melina?»
«Un agriturismo a la palt de tanca d’ella, an modu que Fileno diventi un homa de campanya i sa disintossiquegi».
«Fantaixença».
«…»
«Ma’, quant eras patita t’arracoldas com anava vistira la gent gran de Adebaras?»
«Sagons la moda del téns, pròpiu com avui».
«I tu, quants ans tanivas quant t’has fet lu primé jova?»
«Cos’és això, un interrogatòrio?»
«No, ma’, una curiositat mia».
«Tun para és arribat al 1991, antrant lu 1992, mus sem casats al 1993 quant iò na taniva trenta, bo’, pens vint-i-vuit, folsis vint-i-nou».
«No, quant eras patita, a tretza, catolza, quinz’ans, no has mai fastajat a de patita?»
«Deixa-ma’l cap, corri. I vés a cumprà ‘l pa, qué no ma só arraculdara».
«No, ma’, de daveru».
«Deixa-ma’l cap, té dit. No só tzia Melina, iò!»
«Pé co, tzia Melina invetxe?»
«Tzia Melina, invetxe…»
Quant no sigui dumenja o dia de festa, an casa mia sa menja a turnos. Babbo, mamma i Carlino a la una, i iò i mas jalmanas quant arribem de Muragueddu, de Sanbenat o de Cabususu. Naturalment, quant no só a l’universitat, iò també menj a la una.
Avui sa pala poc, manjant, i no pecò no tanguem arrés de dira, ma pecò és tot no. Carlino ha pres una nota del mestra de matemàtica.
«No só iò maraducat, és él que és macu!»
«No, tu sés punit, avui no ixis».
«Ba’, no puc anà anvant així, o una màquina o un’apusentu a Cabususu».
«No, quant ta trobis un trabal hi pansaràs de sol».
«Torino, allò de la tanca de Melina».
«No, millor pos foc a tot».
Quant són arribaras mas jalmanas havíam ja quasi acabat, ma han legu cumprés que no era ‘l cas de fé damanas fins a que babbo no sa’n fossi tunat a la tanca o no fossi ixit pé anà al comitato, és a dira a las provos de cant a concordu.
«Babbo és nervós pecò lu malténs astà arruinant la festa», s’anventa mamma a ma las fillas palant a l’ascusa.
M’abij que Piera ma vulgariva dira calquicosa, ma aprufit del clima pé ma’n anà sentsa dira o damanà arrés.
A las tres ma pican a la polta, iò i Carlino sem culgats al nostru llit a castel, iò assóta i él adamunt, iò faç finta de astudià i él fa finta de lligí un llibra cunsallat de la mestra de itarià. Hi ha gent que ma vol.
Ix i al sojorno hi són Diego, Àngelo i Tonino. Assieme a ma Picolino, que an realtat sa digariva Janni, són lus quatra farals meus – aquell’àn, a Adebaras hi havia nat nou donas i sol cinc mascras –, havem fet assieme elementares i médias, i a ma Diego també lu litxeo. Picolino ha daixat de astudià legu i, dasprés de la maturitat Diego és paltit financié, Tonino a l’esèrtxito i Àngelo a Turí pé fé ingenyeria.
Sabiva que fóran fet de tot pé vaní pé la festa, ma fins a l’últim missaja facebook ningú d’ellus l’havia dunat pé sagur. I ara mira-ta’ls! Sem tots cuntents dels véra, també babbo, també mas jalmanas, també mamma, i també iò, naturalment.
La mesa sa umpri de cafè, de vi, de birra, de grapa, de dolçus fets aposta pé la festa: casarinas, casquetas, piriquitus, pabassinus, garetinas, amaretus.
I bé, i bé, i bé? An poca mamentus sabem tot de com sigui dur ma s’astiguí bé a Bari, a Roma i a Turí, tot un altru món. Però, però no hi ha arrés de així bel com Adebaras. Tu pots astà traballant al lloc més prestijós del món, ma no sigaràs mai an casa tua com quant siguis a Adebaras.
Lu diun totus tres a ma gran cunvinció, ma és evident que totus tres diun la mateixa mantira.
Legu damanan lu permesso de ma seqüestrà i ixim. Tenan la màquina del para de Àngelo, un Mercedes dos mil, i anem a Sanbenat, a trubà un bar com paltoca pé pugué arraunà dels catsus nostrus.
«I Picolino?», daman.
«Picolino taniva una riunió a la qual no pot mancà, ha dit que tu també hi anavas».
Anvic a Picolino un sms de ascusa, no vul que s’ancatsi massa.
Al bar de Sanbenat paraixem tunats quatra cumpanyons de quinz’ans de ambriaguera fàcil, no fem altru que rira i ascalçà. La vira que fanan a Turí, Bari, Roma sigarà també dura, calqui volta duríssima, ma no tunarivan a víura a Adebaras pé arrés al món. Un lloc de molts que asisti sol pé la lògica de la proprietat privara. Quatra tancas i quatra casas que no tenan ningun valor de malcat, ma que són de propietat de calquiú, i la lògica capitalista no pot treura l’il.lusió de la propietat a qui l’hagi hereditara o, pijó, l’hagi cumprara. Així ‘l problema passa a l’Astat. Mira, sagons la lògica del capital, Adebaras cunvé de més si s’abandona, així, an cinquant’ans diventa un bosc i almancu sa’n pot trera lenyam. Però, com que ancara hi ha una cinquantena de prupietaris, diciri tu: o lus indenitzejas, i així sa’n vanan a ma las bonas, o lus ajuras a sobravíura fins a que no mori l’últim.
Sép que no’l pensan de daveru alló que astanan, que astem dient. Però sép també que és la veritat. Fóra abastat que Adebaras l’havessin fet tres quilòmetros més a sud, i avui no asistiriva més, afundat a banyu a l’àlgua de la diga del riu Trigubene. Lu dia que babbo i lus altrus pocs pastols de Adebaras deixin de pasturà, Adebaras paldarà l’última raó econòmica que ancara lu justífica.
Quant tunem a Adebaras és més de mijanit. Tantu a la missa ningú hi vuriva anà, i del film a ma dibàtito incluso ningú na vuriva sabé arrés. Havem manjat una pizza asquifosa, ma havem bagut com a camelos, però mancu una gota de àlgua.
Mentras celc de ma pusà al llit sentsa fé ramó, m’abij que no havia ancara vist un sms de téns assai de Picolino, diu que m’he paldut un dibàtito interessantíssim adamunt de igrésia i bilingüismo. Rasponc ascrivint viva la foca, i que són ja almancu tres dias che só anamurat, i que tenc por del dira an giru, primé de tots a mi mateix. I sentsa mancu ma’n randí conta, he dit a calquiú lu que no vuriva dira a ningú i, oltras a tot, l’he ascrit mig an itarià i mig an saldu.