Gavina di l’Ortu 1.0

1.

Lu tallacampana negra diu cosas que l’assustan.
Com ta dius? Qui és tun para? Qui és ta mara? De ont vens? Quants ans tens? Pé co has molt tun fil?
La rateta grija acustat del tallacampana gigant ascriu. A ma’ls ditutxus astrinyi un tronc de abra de uriva. Com fa al trenda així ret a ma aquellus ditutxus?
Lu tallacampana diu al rató que ella, valgunyosa de la pròpia culpa, astà cunfilmant cara cosa a ma’l silèntsio.
Ara sa’n va, ella no té por ni de ratons ni de catarans, no hi fa arrés anallí. Però no la deixan aixacà de la caria. Com sa mou hi ha un becu que ‘i posa ‘ls peus als codus i fent meeeh, meeeh la ubriga a astà sagura. Pé co? Qui és aquest tallacampana? Pé cosa vol que ‘l becu la mantengui felma a la caria?
Ma ella té un truco, tanca ‘ls uls folt folt, tratén lu raspiru, astrinyi las mans fins a que las ungras entran a la pél i tóna al téns de quant era una minyona patita i cuntenta, de quant tota la famíria d’ella astava tota an casa del cavallé Cisterna. Traballavan tots pé aquel sant baró. La mara feva las cosas de casas, de rantà an terra al manjà, i astava a l’empòrio, la jalmana gran l’ajurava, a l’empòrio aspetxalment, lu para i lu jalmà astavan a l’holt del cavallé, aquel arrarera de San Benardino cunvent de fraras llimusinels, ella jugava a ma la filla de dona Cornèlia, la mullé del cavallé; proba dona, sempra així maralta; dasprés de Pietra, no havia tangut altrus fils.
Dona Cornèlia sa passava tot lu dia a l’apusentu d’ella, o al llit, o an pultrona, las voltas que vaniva a trubal.là padre Mateo, l’únic que ‘i sabiva dunà cunfolt, sigui aspiritual, essent un gran jesuïta, sigui físic, essent també capaç de cumprenda las maraltias i de curà-las millor que un dutor a ma helbas, brous, sambisuas i celtas preguieras que cumpraneva él sol.

[1764]
Pietra, la filla de dona Cornèlia i de cavallé Cisterna é més gran de mi, folsis també de dos ans, ma sol de idat, fisicament só més gran iò. Sagons lu que he antés dels arraumanents de padre Mateo a ma la mara, Pietra ha tangut una maraltia quant era patita patita i per això crixi poc; sagons lu que diu Pietra, invetxe, és l’ària de aqueixa ísura maraíra que no la fa crixí i la fa santí sempra dèbil. Pecò quant eran a Niça ella era sempra sana, sempra cuntenta; anallà, diu ella, oltras al sol també la llengua és divelsa. I sicom no hi crec, ma diu bojú, bossuà, vusètanidió. Que sagons ella vulgariva dira “bon dia, ma dic Gavina”, qué Gavina és lu nom meu. Gavina de Anna. Anna és lu nom de mamma mia, i man jalmana és Ramundica de Anna, mun jalmà és Tore de l’ortu, que traballà ja com un homa, i babbo és Antoni de l’ortu, qué és él que guvena l’holt i lu jaldí del cavallé.
Pietra Cisterna diu que l’itarià és ancara més udiós del saldu astrambu que pala la gent de Sanbenat. I quant iò li daman qui sigui la gent de Sanbenat, ella ma diu que iò só Sanbenat, que iò só udiosa. I al.lora iò ma pos a rira i ella ma diu vusètanidió, vramantidió. I iò, pé fé-li véra que he cumprés, dic que sí que iò só Gavina, vusètanidió an la llengua francesa de Niça.
Pietra sap lligí de divelsus papels, li ha amparat la mara; padre Mateo, suvint, na polta altrus, de papels a ful, i de fuls lligats u a l’altru que avisan llibras. Dona Cornelia sa posa a ma la filla i lligin, un poc una i un poc l’altra. Lligin a la llengua de Niça, a la llengua del rei de Saldenya, que sigariva l’itarià, també lligin calqui volta an la llengua de l’imperaró, que sigariva l’aspanyol, i també an la llengua del papa, que sigariva la llengua de missa, i que és la que de més cumprenc, pecò un poc s’assimija al saldu que pal iò a ma mamma i babbo, mentras a ma mun jalmà i man jalmana palem sanbenatí, com també lu cutxu i la gata, que quant iò ‘ls’i dic de vaní o anà ellus m’ascoltan. “Mússi, mússi”. “S’atu la gata!”.
Ma lu que lligin de més de tot, dona Cornèlia, Pietra i també padre Mateo, són lus fuls de la llengua musical. Agafan aqueixus fuls i, invetxe de palà an francés, itarià o ‘l que sigui, moun la mà reta i murrúnjan com una cançó sentsa parauras, legu, aspetxalment la mara, ma també padre Mateo i també Pietra que astà amparant, sa seun a una caria acustat de una meseta que diun gravitxèmbalo i de aquella ascritura fanan una música tucant a ma’ls dits de las duas mans lu boldu de la meseta que és tota feta a tastos que sa moun. A mi m’agrara, ma no ma deixan pruvà; una volta que he tucat un tasto ha fet plin, i legu plon, i és currira Pietra a l’àtimo i m‘ha ascurit a ma la velga a la punta del dits i m’ha dit que un’altra volta que ma pilmitissi de tucà lu gravitxèmbalo de la mara ma fa manjà las puntas dels dits del cutxu de caça del para.
Pel que cumprenc del que diun, iò tenc un “lustro”, que sigariva cinc voltas un àn, i Pietra un “lustro” i quasi altrus tres ans ancara. Però iò só més alta i, sagons lu que diu mamma, assai més bella.
Quant no lligi a ma la mara, no ascolta lu que diu padre Mateo o no juga a ma’l gravitxèmbalo, Pietra canta cançons an totas las llenguas que sap, també una an saldu que sé iò també i que pala de set aspadas de duró que han trapassat lu cor de la Mara de Déu. Pietra no vol que canti iò també, al.lora li dic que iò i la Mara de Déus sem cumpanyonas, pecò la Mara de Déu, que és una dona bella i elegante com dona Cornèlia, ve cara nit al llit meu i a mi ma ninna pé ma fé rumí.
Al.lora ma diu que só Gavina an la llengua de Niça, vusètanidió, i que no és pussibra que Nostra Sanyora, puguent trià tra ella i iò, tra la filla de un cavaller i la filla de un hulturà.
– Nostra Sanyora vol bé a tots, ma sagons lus merits de caraú. I tu qui merit tens, que no sas mancu racunèixar lu nom tou si ‘l veus ascrit?
– I tu, Pietra, qui mèrit tens? – la raprén padre Mateo, – de éssar nara filla de Cornèlia muller de un ric butigué? Creus que Nostra Sanyora diviri lus homans sagons la categoria de la riquesa i no de la bontat? Sagons la fultuna de qui hagi gusat an Terra i no sagons lus patiment que hagin sufelt?
– I no sufr, iò? – diu ella, – no sufr a éssar filla de una mara sempra maralta? No sufr a trenda un cos que no vol crixí? No sufr a víura an un lloc maraït on l’ària és així purenta que basta de raspirà-la apena pe na murí?
– Pensa si a ma las dibiresas que tens fossis nara tu a la gruta ont viu Gavina. Quanta téns foras durara? Un mes, dos mesus?
– I així fòra astara ja al custat de Nostra Sanyora i del fil d’ella.
– No, foras astara al purgatori, que ancara no has tangut tots lus sacraments que tocan a las donas.
– No és just això del purgatori – diu, – no ma’l mareix, la comunió la faré anguan, ma ‘l matrimoni no ‘l faré mai, qui sa la pren una mullé que no crixi?
– Això no, Pietra, ta pugaràs sempra casà a ma Nostru Sanyor.
– Monja?
Padre Mateo fa un gestu de la mà i mira velsu l’alt com a dira que tot és un vol de pols que cau dels dits.
A mi ma pareix bel aquel muviment de dits que voran a l’ària, ma a Pietra evidentement no, pecò no vol que rigui, i per això ma pren a ascavanaras dient Gavina, Gavina, Gavina però an francés
– Vous êtes un idiot, vous êtes un idiot, vous êtes un idiot!
– Basta, Pietra. Ara basta – diu padre Mateo, però sentsa agafà-la. I com que ella no sa felma i m’ascuri, ma rapa, ma tira lus cabels i ma pren a mos, sa seu a la caria de la mesa gravitxèmbalo i sona una música nova.
– Vina Pietra, vina que sunem això que és arribat a ma l’últim batel.lu ingrés.
Un poc pecò s’és astracara, un poc pé la curiositat de la música, Pietra ma deixa, i iò, pecò no vegin que pror, vaig a la finestra. Veig la boca del riu, de la palt de la mà del dimoni veig la vora serpentina del riu, i las torras, grans i patitas que prutigin lu país i lus pascarols de cural i de l’astan de Paulessu. A ma’l dit gros ma toc la punta dels altrus dits de la mà pé carauna que veig, i ma toc las puntas una volta i mig. Veig las balcas patitas que vogan costa costa velsu la gran lanterna pusara a la roca andavant de la boca de l’astan. Damà maití mamma cumprarà jòcura i anguira, i iò li damanaré que ma polti a ma ella al malcat. Gir lus uls de l’altra palt, de la mà de la Creu i veig la mar ubelta i las balcas grans dels pascarols de cural tunant al polt de Lisureta; i anallí també és pre de torras grans i patitas. An cara tant lus capitans de aquellas naus vénan an casa del cavallé i arraonan an la llengua de Niça a ma dona Cornèlia, més que ‘l marit. També quant no són an balca i vanan a l’empòrio palan a la llengua de Niça lus marinels del cural, ma Ramundica ma diu que lus cumprén bé, i que ellus cumprenan a ella. Folsis lus marinels no palan la mateixa llengua dels capitans.
Una volta un capità a mi m’ha ascurit, també si paraixeva una palsona jova i gentil. Iò jugava a ma Pietra i él palava a ma dona Cornèlia i padre Mateo. Paraixevan cuntents, lu capità mus mirava, i dona Cornèlia crec que diguessi que aquella era la filla, i difati s’és acustat i ha dit bojú, i legu comantapeltuà?, i Pietra ha dit Pietra, i legu ma l’ha dit a mi i iò, que havia cumprés que m’astava damanant com ma dic, l’he vulgut dira a la mateixa llengua d’él: vusètanidió. I m’ha dunat un’ascavanara. Sa són pusats a rira, també lu capità, quant li han dit qui sigui iò. Com avui ma’n só anara a fatxa a la finestra. Al.lora però hi era la marina mara, las balcas no eran ixiras i era de maití; avui és de talda i s’astà culgant lu sol.
La casa del cavallé Cisterna és quasi a la fi de Sanbenat, a la vora de l’últim giru de muralletas velsu ‘l peu de la muntanya, tot allò que hi ha adamunt nostru no’l puc véra de la finestra, però sé que hi és, pecó padre Mateo calqui volta ma polta a ma él fins al cunvent, que és analt analt, com si fossi lu bunetu de la muntanya. Ara no n’hi ha quasi més de padres, ma diu sempra, sól poca jalmans que no sabarivan ont anà, dos nuvicis tontus i él que no sa diciri de sa’n anà. Ma dóna helbas i medicaments pé Pietra i avisa u o l’altru dels nuvicis que m’acumpanyin almancu fins an vista del parau Cisterna.
De casa de babbo i mamma, de la gruta que diu Pietra, no sa veu arrés de tot això, no tanim mancu una finestra, la llumera entra de la polta, i quant ix al carré veig sol altras casas o parets de muralla, no sa veu ni riu i ni marina, sol las muntanyas de Jagamara allunt allunt que és de ont naix lu Riualbu. Padre Mateo i Pietra astanan sunant una bella música, i a mi ma ve de cantà, pansant al que veig de la finestra. “Veig la maaaar, veig lu ceeel, uuna balca branc antraaant al polt…”. Ahi! Pietra m’ha tirat una cosa al cap, no vol que iò canti. Ma toc ont tenc durò, al batiri, m’astà ixint un txumbusoni, i també sanc. Però és anútil que prori.