Gavina di l’Ortu 2.0

2.

Lu becu la fa alçà. Lu tallacampana negra i gigant li ha dit de acumpanyà-la. Ara sa’n pugarà anà, proba criatura. Aixacant-sa de la caria ella sa veu las mans, que però no són las mateixas del dia del txumbusoni. Ara són mans de dona gran. Així sa las amaga a sota del davantal. Ma no pot, que lu becu l’astà astrinyint i aspinyint, i andemés las mans d’ella són alligaras a ma manillas i carenas de ferru. Lu tallacampana astà avisant a Ramundica. Mancu ella és la minyona que Gavina ha vist ahir a la nit an casa. És una dona gran, tota vistira de negra, frungira, quasi sentsa dents, i las pocas grogas i negras.
La rateta que ascriu a ma un tronc de uriva més gran d’él li damana si ella sigui Deortu, Dilortu o Ortu i bo’. Ramundica s’assatia lu mucaró al cap a ma una mà que no és una mà un’ara de lloca i diu que no’l sap, dipén de la gent que l’avisi, ella sap sol que la mara era Anna i lu para era Antoni que traballava a l’holt de cavallé Cisterna, bonànima.
Qui bonànima? Damana la rateta.
Totus dos.
Lu tallacamapana diu que no fa arrés, tot això, de Ramundica vol sabé sol si cuneix a Gavina Deortu o lu que sigui i si sa racuneix com jalmana d’ella.
Èia, èia, èia. Diu Ramundica muient las aras de lloca i rascant a ma las ungras dels peus dascalçus lu tarré, a ma’l bic fa an modu que sa li abaixi la gunella i tapi aquellus peuets de paldal que té.
Man jalmana, quac, no ha fet arrés, quac, lu de que l’acusau, quac és ampussibra quac quac.
I ont és lu fil que ta jalmana ha parit, Ramundí? Baóra un cutxu de caça que lu becu no ha fet a téns a falmà.
Qui fil? Man jalmana no pot trenda fils.
Gavina té un segret que no ha mai cunfiat a ningú, mancu a padre Mateo: quant vol ella sa’n va. Tanca ‘ls uls, mou primé un peu i legu l’altru an ruró, i sa troba legu legu a un altru lloc.
És la festa de San Benardino i ella ha cantat a l’igrésia, assieme a ma totas las donas, ma la veu d’ella sa racunaixeva de més de totas las altras, pecò quant cantas tu és com si davallessi an Terra la llum del Cel, diu sempra lu mestra musical que sóna l’hòrgano nou arribat assieme a ma él de Turí. Ara és gran Gavina, quant él li havia damanat com sa diguessi, també si li era paraixut que paléssi més francés que itarià, no l’havia fet aquell’asballu de dira vusètanidió, havia dit Gavina. Qui non astrambu havia dit él, de ont na vé? De ont na vens tu, fóra tangut de dira ella, qué Gavina vé de Gavino i Gavino és lu sant més ampultant de tota la Saldenya. Invetxe no havia sabut dira arrés i él havia dit que lu nom just per ella fóra tangut de éssar Rosina, i així dient havia pres una ruseta de aquellas que hi havian als peus de l’altar de una capella i l’hi havia dunara. Ella però havia tangut por a la prenda. No ma diguis que tens lu jova havia dit él. I ella que no, qui jova i jova, qui la vol a ella, que és una proba minyona tonta?
– Tonta tu? A m’aqueixa bella veu, aqueixus bellus uls, aqueixus manyifics cabels negras, aqueixa boca valmella, aqueixas bellas dents, i aqueix col… – i anallí lu mestra musical s’era falmat, no sol pecó eran arrinta de un’igrésia, també si él astava traballant a aculdà l’hòrgano i ella astava rantant an terra i celtament no era horari ni de missa ni de altrus sacraments, ma pecò s’era randit conta que aquella era una jova sentsa valgonya, una que astava palant, de sora, a ma un homa dascunaixut; sentsa mucarò al cap, una camisa branca mal alligara la pit que, assuarara com era, sa li era tota apatxigara a la pél, i sa li andivinavan beníssim lus mugrons, i la gunella alligara als janols, a peus dalscalçus, com si fossi una minyuneta patita quant invetxe era una dona feta. I él que s’era pusat a jugà, a “gavina”, “rosina”, tu sés una bembina. Mentras bembino era él. Si apena apena sa fossi fet prenda de la gana de carinyà-li una barra com sa fa a ma las criaturas, sa fóra arruïnat pé sempra a ma las pròpias mans. I si fossi astat tot un truco pé l’anganyà? I poc n’havia antés dira de contas adamunt de las donas saldas, capaças de futí també al més un sant dels homans. I él no era mancu sant.

[1775]
Qui bel dia que és avui. Só pròpiu cuntenta. He cantat i tots m’han antés, i tots sa són girats a ma mirà, i han vist a mi i aqueix bel vistit que m’ha amprastat dona Cornèlia. L’havia fet fé pé Pietra, pansant a quant fóra astara una sinyorina, ma ara que és sinyorina Pietra té lu físic sempra de una criatura. Tot lu cuntrari de mi, diu dona Cornèlia, que só arrastara criatura de palt de arrinta i dona gran de palt de aforas.
– Com de palt de aforas? – havia dit iò.
– No tangaràs mancu quinz’ans, ma na cumparèixas vint, de palt de “aforas”, i deu de palt de arrinta – havia raspot ella tucant-ma las titas i legu lu cap.
Al praçal de l’igrésia hi ha bancarel.las de gent que ven de tot, fruita, animals, roba pé fé vistits, roba pé la casa, fuls musicals. Si puguessi ma cumprariva un froc valmel, o un davantal racamat, o una pinta tota disinyara. Man jalmana és anvant meu a ma’l jova, sa casaran lu mes qui entra, a finals de cavirani, i legu sa’n anigarà an casa de la famíria d’él. Ara que man jalmana sa’n anigarà, anigaré iò a l’empòrio al postu d’ella, mamma l’ha ja damanat a cavallé Cisterna. Un bon homa que mus ha daixat aixacà un anïutxu que ara és lu caval de mun jalmà. L’ebba era la preferira de las tres que té, i quant ha vist que ‘l pullerru no sol no ixiva ma que astava matant la mara, ha dit a babbo que del patit no vuriva sabé arrés, que li salvessi la “caval.la” i de aquel animal del dimoni que na facessi lu que vuriva. Babbo i mun jalmà són rasixits a salvà totus dos i com que lu cavallutxu era com molt pel duenyu, l’ha daixat a la famíria mia, i ara és Oiquipressa, lu caval de Tore. Mi’-lu mun jalmà a caval, camisa branca, calçó negra, gambals i faixa valmella an vira pront a currí lu paru de San Benardino. Sa trata de currí pé deu voltas anvant in anrera al carrarunet an fatxa de l’igrésia. No fóra mancu difícil, si no fossi que sa té sempra de girà angiru del piral de Sant i legu angiru de un abra de uriva del Sant, pusats als dos estrems de l’igrésia, lu piral aposta pé devoció, i l’abra crixit aspontaniament lu dia que han pusat la primera pérra. Lu miracra de San Benardino; i del piral a l’abra s’és feta gran la fatxara de l’igrésia. Anant u, màssim dos cavals a la volta ja sa pot girà angiru angiru del piral o de l’abra, ma anant an tres ja no, i anant al garopu ancara més poc, i angiru de l’abra, si u no astà atentu, pròpiu ampussibra, que las naus crixin baixas i an horitxontal, i si u no astà atentu s’ascarena. Ma lu paru de San Benardino no és una cavalcara ma un garopu de guerra, qué hi ha un primé, un sagons i un talcé cavallé i legu tots lus altrus. Lu primé cavallé diciri lu velsu del giru i legu camina, lu sagons i lu talcé lu prutigin i tots lus altrus a fatu, a un celt punt lu primé corri al garopu i tots tenan de garupà, almancu cinc girus tenan de éssar fets al garopu, o si no lu primé cavallé ascau. Ma fins a que garopa cinc voltas ningú lu pot jumpà, i si sa provan lu sagons i lu talcé cavallé na’l gitan de caval a fuetaras. Tantu, si calquiú vol éssar cavallé, sa posa la faixa als uls i garopa a la txega, i si fa almancu tres girus sentsa sa dagullà als troncs de l’uriva o darrunyunà al piral, sigarà lu nou cavallé, almancu que lu primé cavallé no sa posi él també la faixa als uls i al.lora pot éssar ajurat del sagons i del talcé, sempra que ellus també cavalquin txegus. I mun jalmà, iò ja’l sé, vol fé lus últims tres girus a la txega.
Mun cunyat ha cumprat a man jalmana un’ambosta de càriga, i iò m’acost a véra si ma’n donan una. Ma no ma’n donan, i al.lora iò n’arrop una de las mans de man jalmana i vaig a ma la manjà allunt d’ellus.
– Gavina, ont vas? Gàvi.
Vaig a ma la manjà més a prop de la gent que astà fent roru pé vera ‘l paru. Si fossi rica sigariva al gradins de l’igrésia sagura assieme al bisba, al capità, al síndic i als barons més rics, las mullels no hi són, qué s’assustan. Opuru fóra adamunt de u dels carrus que salveixan a tancà lu roru i a no fé fugí ‘ls cavals, o a sota de un carru, com poran fé las criaturas, i no tra un carru i l’altru reta an peus i astrinyira de la gent.
Lus homans a caval astanan antrant al roru, ma poran cavalcà sol an dotza, u pé cara mes de l’àn, tantu, lus que voran garupà, sa treun las faixas i las donan als cavallels sagons i talcé, que las donan al cavallé primé, que las dóna al pàrroco, que las dóna al bisba, que las dóna al síndic, que las dóna a una guàldia, que va i las tira totas adamunt de l’abra de uriva. An aquel punt lus aspirants cavallels, sentsa mai dabaixà del caval, i saguramente sentsa pusà peus a terra, tenan de recuperà caraú la faixa d’él. Lus primels nou que hi facin poran currí assieme als tres cavallels.
Calquiú na cau a cul an terra çalcant de s’abaixà pé prenda la faixa, i calqui altru arresta panjat a l’abra antant que ‘l caval sa’n va pé conta d’él. La faixa de mun jalmà no és ni an terra ni a una nau fàcil de hi arribà, si sa posa ret a l’astafa no hi arriba, si sa’ penja a l’abra, lu caval no sa felma, així sa posa ret a la sel.la, a mà una tanint las brillas i ma l’altra, a ma las puntas dels dits, aguanta la faixa d’él. La gent fa un murrunju de apruvació, i iò só cuntenta per él, i per a mi també, que só la jalmana.
Al final lus cavallels nous que pugaran currí són sis, nou a ma’ls tres legítims de l’àn passat; con lu qual, pé arribà a dotza, hi sigaran també tres cavals que curriran sentsa sella i sentsa brilla, com si fossin mesus que farà lu téns que Déu vol. Tot pront, lu bisba dóna la beneïció i lu primé cavallé pren velsu lu piral, tantu lu giru sigarà del piral a l’abra. Un giru a poc a poc. Legu un altru a poc a poc. Ma lu de tres és al garopu, i u que prova jumpà lu primé cavallé és fuetat a sang a l’asquena del talcé i del sagons cavallels. També lu giru de quatra és al garopu, i un altru s’ascuri a una nau de l’abra i n’arruïna an terra. També lu giru de cinc, i un altru s’asbatora al piral. Lu de sis és a poc, ara hi ha cinc cavals sentsa homa, si vulguessi, lu primé cavallé, pugariva falmà lu paru pé na’ls trera, ma no’l fa, i al.lora mun jalmà alcà una mà i tiquírria: – Txegu! – i sa posa la faixa an giru dels uls.
Astem a véra qui té còlpura. Qui no sa posi la faixa lu té de daixà passà anvant. I sa la posan tots, tret del talcé cavallé. Ara manasté anà al garopu almancu tres girus, o si nó lu primé cavallé sigarà cunfilmat pé un altru àn. Així, mun jalmà tiquírria: – Oiquipressa aió! – i corri al garopu.
També lus altrus, ma no tantu com él que pren lu giru astret de l’abra astant abraçat al col del caval an modu de no ascurí lu cap a las naus baixas. Al penúltim giru, qui no és calgut s’ha tret la faixa, francu de mun jalmà, que astà vincint, i del primé cavallé que li és acustat acustat. Un altru giru i vinci mun jalmà. Ma lu talcé cavallé fa ampuntà lu caval d’el pròpiu quant astà arribant mun jalmà al garopu, així aquel caval ascalta i lu de mun jalmà pelt lu pas i és jumpat del primé cavallé, que vinci i és cunfilmat pe un àn ancara.
Ma iò no ma n’astic mura, iò l’he vist que han fet una traça.
– No val, lu caval de mun jalmà l’haveu distulbat aposta, i no sa pot quant lu cavallé corri txegu.
– Mura, tròia! – ma diu lu talcé cavallé.
– Déixa-la dira – diu lu primé cavallé traient-sa la faixa dels uls i mirant-ma mariciós.
No és més gran assai de mun jalmà, i no és mancu feu. Ma iò no’l vul un jova marantranyat.