Gavina di l’Ortu 4.0

4.

La sagantana sa mira angiru angiru, no té por de arrés. La rateta que ascriu amprant un tronc de uriva li diu de san trera lu bunetu. La sagantana mou la cua llonga llonga que té i, com si fossi un fuetu, sa’n fa cara lu bunetu a ma u cop sec. Pac. A sota del bunetu la sagantana té una muntanya de cabels arritxats. Gavina riu, no l’havia vista mai una sagantana prena de cabels. La sagantana sa la mira an fèu i li treu la llengua valmella, llonga llonga, fina fina i a duas puntas. Lu cutxu de caça la baóra dient-li, truja, truja. Gavina sa mira las mans, i ancara las té, al.lora sa toca lu runcu, lu nas, lus morrus, no, no s’és trasfulmara an polc, lu cutxu no astà dient lu que veu, ma astà çalcant de la ufendra. Ma ella no és una dona mara, ella és Gavina i bo’.
Lu tallacampana diu a tots de astà muts, i a la sagantana de dira com sa digui, de ont vé i si cuneix a ella, a Gavina.
Sí, ja la cuneix. Tantu com és que diu que sigui ella qui ha gitat l’infant de un mes al pou de l’holt de casa Cisterna?
Vista no l’ha vista, ma si és ver que u i u fa dos. Era pranyara, ha parit. La criatura hi era, ara no hi és. Digui vusté cosa u té de pansà.
I l’infant, la criatura com diu vusté, de acustat l’ha vista o no l’ha vista? De acustat acustat no, però lu que taniva a la beltura aquella nit no era una gallina, era una criatura. Ma mascra o famella? Bo’, criatura patita era, de una samana, un mes, dos mesus, sa vaievan sol lus uls i lu nas.
I l’ha vista gitant l’infant al pou. No, això no. He vist que s’era falmara a mig camí, i com que era talt, que era quasi hora de tancà la polta de Sanbenat, musaltrus havem currit i ella no. Sagurament ha rumit a una pineta, o ont ha vulgut ella.
Si sa toca lu bic del nas una volta i sa tira duas voltas las urellas, primé una i legu altra, ella sa’n va de anallí. És ver, l’ha ja fet altras voltas. Aixeca las duas mans amanillaras i, també si las carenas al bultxus tiran, toca: nas, urella, urella i pum!
Avui és un dia sec, de gran caró, i an aqueixus dias la pél ‘i tira de murí. Tanguessi de anà an casa i fé lus ampacus de padre Mateo, que l’han curara del foc i quasi no sa nota arrés del janol a la cuixa, mentras que anallà, l’ascureda, ha paldut tots lus péls, i aquella cosa sa lis feta astreta com una jòcura i ‘i dol sempra quant pixa i quant lu téns és massa sec o cambià de cop. És massa allunt de casa, pé sa fé un ampacu, i li dol massa pé no fé arrés.
És ixira an téns an téns de la polta de Sanbenat, las guàldias astavan dient de una cosa suçaïra an Amèrica, qué conta que de aqueix juriol s’han futin pé sempra de l’Inguilterra, i no han fet cas ni a ella ni a las cumpanyonas.
Són anaras a fé jonc a la vora del riu, ella i altras minyonas farals, i lu que pot fé és de sa ranfrascà a l’àlgua del riu. Gavina avisa las cumpanyonas pé dira que atuegin que no hi sigui ningú que la veu, que té de fé de manasté. No vol que la gent sabi cosa té anallí sota, ansis, cosa no té, ella no l’ha dit mai a ningú que lu foc l’ha tota aspirira.

[1776]
Ma celc un punt amagat però fàcil pé pusà lu cul a banyu sentsa tangué de antrà a peus a l’àlgua. Dic a las cumpanyonas de fé de guàldia i de cantà, qué així, si astanan muras de cop iò cumprenc que astà arribant calquiú.
Cantan la cançó de la bella monja que sa prora lu jova molt an guerra i que obri la polta del cunvent al suldat farit i, mentras lu nateja, l’arracuneix com lu jova que ella sa pansava molt. A mi aqueixa cançó m’agrara massa, i ma pos a cantà iò també, an pispiris a duas rocas a la vora del riu mentras a ma una mà m’aguant las gunellas i a ma l’altra ma ranfresc las cuixas i tot lu restu. L’àlgua no ma fa bé com lus ampacus de padre Mateo, ma almancu ma ranfresca.
Ma ranfresc i cant. M’agrara massa la palt que ella diu que és ja casara ma que no l’ha mai traït, qué és casara a ma Jesucrist. Só així presa de la cançó i de la frescó que mancu m’abig que las cumpanyonas mias no sol no cantan més, ma que sa’n són anaras. Bruixas que no són altras. Així m’aixec i pé poc no calc a banyu. M’agaf lu jonc i las avís.
– Ont seu, no ma daixeu de sora.
– No tenguis por – ma diu una veu de homa, – no sés de sora. Ja hi só iò.
Ma gir i veig lu primé cavallé del paru de San Benardino, ma que de anguan no l’és més, pecò mun jalmà a l’últim paru l’ha vincit.
– No tenguis por, Gavina, no tenguis por que no ta faç arrés. T’ajut a pultà ‘l jonc an casa. I si vols ta hi polt a caval.
– Vés-ta’n, iò no ta cuneix.
– Ma iò cuneix a tu.
Avui és un bel maití de cavirani, la gent és prena de quefé varamant, llaurant, pascant, guisant, i iò pròpiu al riu a m’aquellas macas que m’han daixat de sora taniva de vaní? I ont vaig? Lu pultó de Sanbenat és almancu a mijora de camí, i iò mancu hi só al camí, qué só adabaix a la vora del riu. Las cumpanyonas las veig currint, duas frumíguras càrrigas de jonc als codus. I qui m’ajura? Aquell’homa a caval al carraró?
– Aquell’ho’, aquell’ho’, vengui a m’ajurà, que hi ha u que m’astà dunant aguèiu.
– I pé co, un homa de sol a la volta no ta basta?
Són assieme. Cos’és que vol aqueix?
– Cosa vols de mi, cosa t’he fet? – li daman.
– No ma diguis que no’l sas, l’he vist com ma miras. Iò t’he cumprés a tu.
– No sé mancu qui siguis. Vés-ta’n i déixa-ma an pau si no vols que avisi a mun jalmà. I al.lora sí.
– Avísa’l, avísa’l a tun jalmà, que així riem.
– De daveru, iò no sé qui siguis.
– Só Sisino, lu fil del cunsallé del síndic, no ma diguis que no só un bon minyó! – ma diu acustant-sa i pusant lus gambals a banyu.
No sé més cosa dira, ni cosa fé, folsis, si li tiressi lu joc adamunt i legu currissi ma pugariva salvà. Ma ellus són an dos i a caval i iò só també dascalça. La cuixa i la natura ma tiran de murí, com si una mà anvisibra ma’n vulguessi asgarrà la pél. I així ma n’entr a banyu, fins a las cuixa, fins al pit, i ma pos a pragà, a anvucà Nostra Sanyora del Riu, pecó faci an modu que aqueix Sisino sa’n vagi.
Ma Sisino no sa’n va, entra a banyu él també i m’agafa a un braç, ma tira fins a la vora i ma posa a ventra an terra. Diu que so bella, massa bella. Lu mas de jonc a sota del ventra, lus janols i lus peus banyats de l’àlgua del riu, la gunella alçara al cap, lu cul meu a l’ària; ara él vaurà qui fea que só anallí sota i sa’n fugirà assustat. Ma no fugi, diu que só bella, massa bella i ma entra una cosa arrinta, una cosa que ma talla an duas, i iò tiquir com una truja que astiguin astrijinant al masel.lu. Ma él no sa felma, fins a que no hagi acabat de fé lu que vol. Legu agafa lu mas del jonc i ma’l polta fins al camí.
– Aió que tenc pressa – ma diu, – si ta mous ta polt a Sanbenat a caval.
Ma iò no ma puc mora, ma dol tot, i a sota só prena de sanc. Ma toc a ma una mà, legu a ma l’altra. Totas duas són prenas de sanc. Lis ‘i amostr. Mira!
– Pé cosa m’has fet això? Pé cosa ma l’has fet?
No ma raspon i sa’n va al garopu assieme a ma l’altru, aquel Sisino, un jova que no sigariva mancu feu si no fossi un mostru. Iò ma deix càra a cul a l’àlgua, cosa puc fé ara, si no agualdà de murí?