Gavina di l’Ortu 6.0

6.

Gavina canta com una danara, canta així folt que més que una cançó pareix un òlquiru. Lu tallacampana uldena que la facin astà mura. Ma no hi ha arrés de fé, com més lu becu celca de la fé astà mura, més ella canta, i com més li posa las mans adamunt pé cunvicí-la de l’acabà, més ella sa mou, s’aixeca i celca de sa’n anà.
Las uvellas an gunella i lus polcs an jaqueta diun meee, ncrr, ncrr, meee.
– Daixàu-la astà, no vaieu que és maca? Ncrr.
– No hi craieu, és una bruixa. Meee, brusjàu-la viva, meee.
Gavina canta, ansis, tiquírria i sa pista ancara de més. Lu tallacampana al.lora uldena que na la poltin aforas. I sa hi posan an tres: un becu, un caval i un matxoni. I lu matxoni té també l’aspada al fiancu.
L’aspinyin i l’astrisjinejan aforas de aquell’apusentu de animals. Al final la tiran com si fossi un sac a duas nansas. Las nansas sigaruvan lus braçus d’ella. Lu cul i lus garrons d’ella ascurin an cara lloc, gradins, aspíguls, pérras i ella sempra cantant a tiquírrius la cancó de las set aspadas de la duró. Set aspadas que però ella no antén al cor, sinó al cap.
L’han tancara an un’apusenteta negra i frera. Sentsa finestras. A palt que de un furat analt a la polta no entra altra llumera. Qui postu és, una tomba?
Gavina és ancara an terra. Però és fret i húmit, i també toca cosas vivas a ma las mans, cosa són? Si tanca’ls uls apena apena lu tantu de s’habituà a l’ascur lu vaurà. Són catarans. Ma no grans com un homa, patits. No són palsonas que sa tónan a bèstias, ma són animarutxus, que no ta fanan arrés. Gavina és cuntenta, millor las bèstias veras de bèstias falsas. Astrisjinant lu cul an terra va velsu la paret, s’és abijara que hi ha un mataraf mig purent, ma millor de res. Sap cosa té de fé ara Gavina, sa té de arrimbà a asquena a la paret i té de ascurí folt lu batiri. Si l’ascuri bé, però bé bé, sa trubarà legu a un altru lloc. La quistió, és cumprenda com té de ascurí, que si ascuri mal arribarà a un lloc trist, i ella no na vol altra de tristó.
Un cop, dos cops, tres cops. Mi’-lu. Un dia de sol. Sagura a una roca a peus a banyu Gavina astà jugant a ma Ernestino criatura de poca mesus. És a un punt ont l’àlgua del riu és ja marina i la marina un poc és riu; andavant d’ella veu la roca de Lisureta i la muntanya de Sanbenat, a ma tota la muralla, totas las igrésias, totas las casas. An baix, a mà reta, al boldu del riu, hi són las casetas de las contxas, que astanan crixint una acustat de l’altra. Vistas de anallí, pareixan també bellas, ma si ta hi ascostas, l’uró que treun!
Qui fultunat que és Ernestino a éssar nat an un postu així bel. Arrarera d’ellus hi és lu cantier de la torra de Boca de Riu, que era hora que hi pusessin mà, qué n’astava caient a troçus, i, més a palt de arrinta, hi és lu cantier de l’igrésia nova, que hi astanan sempra traballant i sempra és així; ella l’ha cunaixura an costrució ja de patita, i ara que és dona de quasi vint ans, mara de una criatura, ancara és an costrució. Diun que l’acabaran lu dia que lus pascarols siguin saguls que arrinta de la torra de Boca de Riu hi posin almancu duas guàldias i un canó, qué ellus de fé un viraja a la vora de la marina que no sigui minimament prutigit dels assalts de la gent de Barbaria, no na voran mancu sabé. Millor pescan més poc, però al maití tonan an casa Sanbenat. També si ara que ‘ls jusuïtas no hi só i l’astan de Paulessu no té dàtsio, pascà diventa més fàcil i més cunvanient.
Gavina és vangura a ma la cunyara, quasi la cunyara, que aquella és casara de daveru a ma’l jalmà de Sisino i ella és sol la mara de Ernestino, lu fil que Sisino li ha fet fé. Na són acuriras pé fé de manjà pels dos jalmans i pel para que traballan a adubà la torra. Adubà lu que sa pot adubà i rafé lu que és massa arruïnat. Són cinc homans an tot a hi traballà: lus Col.lu, para i fils, i altrus dos cusins d’ellus, para i fil. Lu fil no tangarà més de quinz’ans.
Gavina i la cunyara han aprivinit un foc a terra, quatra pérras ben triaras angiru angiru, i als dos bastons damunt del foc han pusat un’olla de cal i valduras que però va siguira bé, qué o si no cou mal, arrastant a palts massa cuitas i a altras ancara cruas.

[1777]
Qui fultunat que sés, fil meu, a éssar nat an aqueix lloc de riu i de marina. Mai ta mancarà de manjà, qué tens peix de un’àlgua i de l’altra i campanya sempra amarara. Proba que siguis, un peix i un maç de brera lus trubaras sempra. I legu buret, caragol, alboix, mora, figaríndia. Ma tu no sigaràs proba, padre Mateo m’ha amprumitit que t’ampararà a lligí i ascrira, i Sisino ta dunarà legu un caval, i tu, bel i folt, triaràs cosa fé: lu suldat, lu malcant, lu capallà? No, tu sigarà un sant baró, lu que na daspènja Jesucrist de la creu.
– Gàvi, deixa de pelda téns i vina a m’ajurà!
No l’anténs a ta txia com astà tiquirriant tota ampudara girant l’olla al foc, cosa vol aquella bruixa fea? No basta de sora?
– Cosa vols?
– Vina Gàvi, té, gira tu que vaig a avisà-lus.
– No, iò no ma hi acost al foc. Tu gira, que ja vaig iò a avisà-lus.
No proris, no proris da’. Aió que anem currints. Aió que anem a la torra i avisem a tun para. Lu veus tun para, és aquel panjat més analt, aquel adamunt de l’ascara. Tu no tens de trenda por d’él, a ma tu no és mal com a ma mi, a tu no ta farà mai arrés. Avisa’l, da’.
– Sisi’, Sisino, aió que l’olla és pronta.
Mira com dabaixan del pont, pareixan ratons fugint de la gata.
– Ara vanim – diu Sisino.
– Ara vanim un ràiu que t’aspaqui – diu lu para, – primé acabem aqueixas duas calderel.las de txamentu, qué o si no mus toca de gità tot.
– Deixa’l anà, o ba’ – diu lu jalmà gran, – bastem musaltrus pé acabà ananquí.
– No, tots assieme acabem, i tots assieme anem. Vés Gàvi, vés que ja astem vanint.
Lu minyó al peu de la torra t’astà mirant. Tangariva de éssar un txiu tou, que és cusí de tun para. Ixi que m’acost.
– Bel Ernestino meu, ah?
– Bel sí, bel com la mara.
– No, Ernestino és més bel de mi, iò só fea, no veus qui dents que ma hi ha vangut? I qui ventra gros que tenc? I no és que mengi qui sap cosa, és sempra així, sempra unfrat.
– No és que sés tóna pranyara, no?
– No, i com és pussibra, astic ancara titant! Ansis, ja has fet bé a ma l‘arraculdà, que Ernestino és per això que astava prurant.
Vina que ta donc la tita, vina fil meu bel.
– Com ta dius tu?
– Iò só Carlutxo, un cusí de Sisino.
– Ja sé que sés lu cusí.
Oh, oh, txutxa fil meu, txutxa.
– Cosa hi ha, pé cosa m’astàs mirant? Tens fam tu també, ma vols txutxà l’altra tita? Té, txutxa tantu són duas. Vina, acòsta-ta.
Vist has qui fatxa que astà fent, ah Ernesti’? Mi’-lus lus altrus ratons, tots dabaixats, tots ananquí an giru a ma mirà las titas.
– Cosa hi ha, cosa vureu, la llet mia també vusaltrus?
– Sisi’, arrassa de dona que t’has trubat! – diu lu para de Carlutxo.
– Aió a manjà, aió – diu lu para de Sisino tirant ret, i al fil: – i tu celca de atuajà-la an aqueixa maca.
– Cosa hi ha Gavi’, pé co no ta cumpoltas com totas las altras donas? – ma diu Sisino.
– Mira qui bel que és lu fil nostru, mira qui bel que és Ernestino, mira qui fam que té! Tu també na vols de tita? Txutxa, txutxa que de llet na tenc assai, mira – m’astrin apena lu mugró i li txiringueig de llet lu nas.
– Pé co fas així, Gàvi, pé co? – ma diu astrinyint-ma massa folt un braç, – iò ta vul a tu, ma si fas sempra la maca, no mus deixaran casà mai.
– Mira Carlutxo, mira com astà mirant? Carlutxo vina, vina que ta donc la llet a tu també.
Sisino ma treu Ernestino dels braçus i m’aspinyi an terra.
– Tàpa-ta, maca! I tu mou-ta, si no vols que ta tronqui l’asquena a piaras – diu al cusí.
Ma deixan de sora, a sota de la torra, sa seun tots an roru de l’olla i la cunyara de Sisino posa a manjà a tots, legu pren Ernestino meu i ‘l juga, com si fossi lu fil d’ella. Iò mir lu pont de la torra. És bel, és com un racam de nyena ancrastat a las pérra. Ixi que ma penj. No que no és difícil, també si tenc lu ventra gros só ancara àgil, i iò só un asculpí i munt, munt sentsa por, fins al punt més alt. Qui bel lu vent a la fatxa. Si fossi una lloca marina invetxe de un asculpí, ara vurariva. No veus qui bel? La marina, lu riu, lu cel. Tot sa veu, tot. Ara ma tir, agaf Ernestino meu a ma’l bic com si fossi un peixet i mun vurem allunt allunt.
Cosa hi ha? Qui és que m’astà agafant?
– Sisino, de ont na s’és ixit?
– Pé co ma fas això, Gàvi, iò ta vul a tu, Ernestino té manasté de tu. Pensa a Ernestino.
– Ernestino meu, ont és?
– Vina, dabaixa a poc a poc, té-na-ta acustat meu.