Gavina di l’Ortu 8.0

8.

Si puguessi rumí, almancu. Quant és l’última volta que Gavina ha rumit? Mancu sa’n arracolda. Sa santeix com si no havessi rumit mai a la vira, ma no és astraca de cos, és astraca de cap. Sa santeix com si totas las venas de la front sa’n vulguessin saltà. Pum, pum, pum. No na pot més. Cos’és que no la fa rumí? Lu fret folsis. No, la caró. Ni ‘l fret ni la caró, és lu pansament de Ernestino, daixat de sol an casa. Ella anallí, an aquella apusentu de prasó i él de sol al dabaix, a ma la iaia, que no astà bé, l’ascureda, qué s’astà fent gran primé del téns, a ma babbo molt i Tore an prasó. De co’ era molt babbo? De un’astucajara. I qui l’havia molt? Un’aranya. Éia, un’aranya negra a caval.
No ‘i són mai agrararas las aranyas a Gavina, las taranyinas sí, que son bellas de véra, ma las aranyas no, ni grans ni patitas, ni valmellas ni negras. Quant ancara rumiva, sa sumiava sempra que un’aranya havessi tot amburicat a Ernestino d’ella i que sa’l fóra manjat si ella no sa daspaltava legu. I ella sa daspaltava, i pé fultuna Ernestino era sempra acustat, rumint com un anjaret del Cel.
Ara que s’és més habituara a l’ascur de aquella apusenteta negra i húmira, astà pròpiu mirant si na troba calquiuna de taranyina, pecò folsis són pròpiu las taranyina lu modu just de fugí. Na té sol de trubà una i legu cumprenda com amprà-la.
Gavina per això s’aixeca i toca las parets, aspetxalment als aspíguls, analt, an baix, an cara lloc. Mi’la una. Gavina la dastaca a poc a poc, com si fossi un mucaró de igrésia, i sa la posa al cap. Ixi a véra. Arrés, és ancara anallí. Tantu no anava al cap; a la natura, eco ont anava. Celca de sa la dastacà, ma sa dasfà an una pirotxa. Prova a sa la pusà lu mateix anallí, i difati antén calquicosa. Ja és així, també padre Mateo lu dieva, aqueixa natura tua arrastarà sempra la de una criatura.
Un’altra, un’altra taranyina hi vol. Ont la pot trubà un’altra? An terra? An alt? Si no fossi així ascur! Té de mirà bé, un tros de paret a la volta, an baix, analt, a mija altària. Mi’-la, mi’-la. A poc a poc. No agualda. Primé sa posa ‘l boldu de la gunella an boca, així de trenda la natura ja pronta, que o si no la pot dasfé com l’altra si a ma una mà agafa la taranyina i a ma l’altra sa tira la gunella analt. Eco. No fa rés si lu boldu de la gunella és brut de fanc i melda. No fa res. L’ampultant és de fé bé las cosas. Dastaca la tarinyina a poc a poc, a ma totas duas las mans i legu, sa seu a poc a poc i, com si fossi un tel de llí dels de padre Mateo, sa la posa adamunt de la natura. I ara és conta de agualdà lu téns que fassi efeta i sa trubarà legu an un altru lloc.
An casa de Pietra, lu dia que padre Mateo era massa cuntent qué havian apena fet papa un Clemente amic dels jesuïtas.
Dona Cornèlia és cuntenta pecò padre Mateo és cuntent, Pietra – sempra més patita, al sensu que de idat é més gran de Gavina, ma mentras la salvirora a deu ans na cumpareix dotza, la duenya, a dotza, na cumpareix nou, tot bé anant – , Pietra és cuntenta que padre Mateo ha pultat fuls musicals arribats frescus frescus de la Lombardia, són de Mozart, un minyó que té l’idat d’ella i que ja fa contxertos, ascrius sinfonias, òperas, de tot. Pietra sa posa legu al gravitxèmbalo i sóna, plin plin plan, plin plin plan. Gavina és cuntenta qué és una bella junara de maig. I tot és frurit. Las curols del maig són las més bellas, tanguessi mai un filla l’avisariva Rosa, ma no pel sant Rusari, pé las rosas de maig, aquellas brancas i grogas que naixan de soras a las baldissas sentsa que ningú tengui de fé arrés.
Plin plin plan. Plin plin plan. A Gavina ve gana de cantà i s’anventa parauras. Canta que las rosas a maig, brancas com la lluna, uroran de cel, uroran de marina.

[1769]
– Mura, maca, que ma faç asballà – ma diu la filla al piano.
– Mura, Gavina – ma diu la mara sufarenta al sufà. És sempra sufarenta aqueixa dona, del primé dia que iò m’arracoldi, ha sempra tangut una duró o al cos, o al cap, o al cos i al cap assieme.
– Bellas parauras – ma diu padre Mateo a l’urella i legu anant a sa sera al gravitxèmbalo acustat de Pietra. Sona assieme. Plin pliiin plan plin, plin plon, pa-pa-plon. És tot un’altra cosa així. També las parauras que cantariva sigarivan divelsas. Rosas, rosas de maig. Rosas, rosas de mar… Ma no és la mateixa cosa cantà a ma’l pansament o cantà a ma la veu. Dona Cornèlia ma fa sanyal de anà acustat d’ella, vol que ma segui, ma no al sufà, als peu d’ella així ma pot carinyà ‘ls cabels com si fossi una gata. La taniva una gata, grija i de pèl llonc. Ma la feva astrunià. Ella no sabiva com mai. No pansava que fossi la gata. Fins a que padre Mateo no li ha dit de pruvà. De pruvà a astà sentsa gata pé calqui dia, a véra si li cambiava calqui cosa. I així era. Sentsa gata no astruniava, a ma la gata astruniava. Li abastava de la véra pé taní mangilla al nas. Ma s’era habituara a la trenda acustat, i així havia pres a ma carinyà lus cabels, a ma vulgué acucujara acustat d’ella. I per això ma feva rantà, almancu una volta a la samana, tota, de cap a peus.
Ma sec acustat d’ella, al tapetu, i ella és al sufà, l’asquena mig al catsal mig al braçal, las ancas astiraras llong tot lu sufà i als peus sabatutxas racamaras. A l’ascumençu, quant li és vangura aqueixa mania, a mi ja m’agrarava. A qui no agrara de astà sentsa fé arrés a la carantó? Ma ara que só diventara gran no m’agrara més. Ma fa vistí com una criatura patita també si tenc las titas grossas quasi com las de man jalmana. Quasi, qué las de Ramundica són pròpiu grossas. Però las mias són ja grossas com las de dona Cornèlia, sol que iò só patita de idat i ma crixiran ancara, i ella és gran i no ‘i crixiran més. I a mi no m’agrara que ma trati com una gaturina ara que tenc las titas grossas. M’agrarariva que ixíssim pel carré, a passajà. Que ma ragaressi un parel de sabatas pé ixí cara dia, i no que ma las facessi pusà sol quant an casa vé un hòspite, i al.lora, com que no hi só habituara, astramboc.
Plin, plan, plin… Pietra astà asballant massa. – Munta a la cuina i prepara un txocolata. Corri, vés – ma diu. I iò vaig, almancu ma puc aixacà. Tota la famíria mia traballa pé casa Cisterna i iò, ja de patita, sempra só astara la salvirora palsunal de Pietra. Lu jocàtolo de Pietra, diu man jalmana. Babbo i Tore a l’holt, al matzem i a l’astal.la, mamma i Ramundica a l’empòrio i a la casa. A rantà, a cuinà, a salví. I sem fultunats per això, qué tanim casa, tanim de manjà, i calqui sou pé la dot de Ramundica i mia. Man jalmana no hi vol més astà ananquí, diu que ella l’asquifa a Sanbenat, un país fals i marantranyat, an fatxa tots tx tx tx, i a l’asquena t’astisoran, per això vol fastajà sol a ma gent que no sigui sanbenatina, qué sa’n vol anà. Iò no la cumprenc a man jalmana, ma diu que só massa patita, ancara, sempra que no sigui pròpiu tonta com diu la gent. Bo’, a mi Sanbenat m’agrara, m’agrara lu sol, lu vent, lu riu, la marina, la muntanya, lu cel. No m’agrara que ma rapin, que m’astrinyin a las titas, que m’astiratxin lus cabels. Ma això ma’l fa sol Pietra, qué ja sigarà la duenya, ma és com si fossi una jalmana patita, per a mi, també si és ella la gran.
A la cuina pos a carantà l’àlqua, prenc lu bòtul del cacao i tres tassas, tres cutxarins an cara tassa i legu l’àlgua carenta. Primé an una i gir gir, fins a que no sa dascalla. I legu las altras. A la de dona Cornèlia ajun dos cutxarins de súcura, a la de Pietra un poc de llet, a la de padre Mateo mija tassa de vi negra. Las assaig pé véra si vanan bé. Ma pareix de sí. A mi m’agraran totas tres, també si iò no hi ajuniriva arrés, pel gustu meu. I ancara tant, quan no ma veun, iò ma la faç una tassa de txocolata de amagat. Pos tot a una sofata i tón al sojorno.
– Eco Gavina. Ver que s’astà fent gran, ah? – diu padre Mateo.
– Ma no, ella sigarà sempra la nostra Gavina, la patitutxa de casa.
– Patitutxa a m’aquellas titas de dona gran? – diu Pietra. I legu m’arrontsa com si fossi culpa mia si és ella que no astà atenta: – Això brusja. M’has brusjat la llengua aposta, saldatxa que no sés altra.
– Beu àlgua, Pietra, beu una tassa de àlgua – diu la mara tota amurosa. – Corri, Gavina, polta l’àlgua pé Pietra.
– No la de la cuina però, la del pou. La del pou que la vul fresca – tiquírria Pietra que ma vol fé un daspit. Ma ella no’l sap que no és un daspit aquel, anà al pou a mi m’agrara, que m’agrara de ixí al cultil, de prenda ària, iò no só com ella i la mara que arrestan tot lu dia tancaras an casa. I té de éssar que m’ha vist massa cuntenta, pecosa ma felma. – Agualda, no vagis anlloc, pòlta-ma l’urinal que aqueixa cosa mara que has fet m’ha burujat l’astòmac.
Cór a prenda l’urinal a l’apusentu de rumí d’ella i legu tón. – Mòu-ta – ma diu, – pòsa-ma’l a sota.
I sa posa a cagà, an fatxa de tots. Tantu las gunellas amagan cara valgonya. – Pren lu tel pé ma tulcà, corri – ma diu.
Da que ha fet, mentras la tolc, damana que hi diguin com és, si és melda de palsona sana o maralta aquella, i a mi ma toca de amustrà l’urinal a la mara, qué ella no s’aixeca. Padre Mateo, que ancara astà baient la txocolata, diu que és sana, saníssima.
– Gàvi, vist que dabaixas al pou, gità també lu bassí.
Sa pensa que iò sigui asquifirita com ella. A mi no ma fa arrés la melda. I pecò lu cumprengui dabaix las ascaras cantant: – Las rosas de maig són grogas i brancas, són com lu vistit de la Vèlgina Santa.
– No cantis, tonta.
Ix al pultó de casa, dasbuït lu bassí al raganal i legu tón a antrà. Vaig al cultil, vaig al pou, tir un pual de àlgua, aixuc lu bassí, lu dasbuït al raganal. Deix lu bassí, prenc una jarreta, tón al cultil, tir un altru pual de àlgua, umpr la jarreta i munt an casa. Lu bassí buit a mà asquerra i la jarreta prena al codu ret. Sempra cantant: – Las rosas de maig, són grogas i brancas, són com lu vistit, de la Vèlgina Santa.
Quant entr al sojorno Pietra no na vol més de àlgua. Padre Mateo li astà aspiegant que las curols an realtat no asistin, que són la manera an qué musaltrus vaiem la llumera. Essent que la llumera camina i s’ascuri a ma una pols anvisibra, sagons lu grau de la pols i de la velotxitat, cambià la visió nostra de las curols.
Pietra diu que li pareix ampussibra. I iò dic que no, quant rent la roba a ma’l sabó, ixin bumbollas que pareix que arrinta tenguin las set curols del cel.
– Sí, sí, i és per això que quant acaba de prora vaiem l’alc an cel de las set curols, qué són cambiant la pols anvisibra i la velotxitat. Brava Gavina.
Iò só cuntenta que m’hagi dit brava. Ma Pietra no, i ma dóna un cop a las mans. La jarreta ma cau al peu. La jarreta no s’és tallara, hi ha sol àlgua an terra. Ma lu peu ma dol. I no ma puc aguantà las llàgrimas.