Gavina di l’Ortu 28.

28.

Gavina astà pusant lus peus an terra. S’astà aixacant de un llit. És nit, i no és de sora. Intueix de éssar a una gran sara prena de llits a ma tanta animals que hi romin, pecó antén que roncan. An dos o tres punts de las parets hi ha llàntias panjaras, ma no abastan pé fé una gran llumera. Ella té lu cap gira gira, sa santeix dèbira i no sabariva mancu de qui palt anà. Però astà reta lu mateix, celca de cumprenda ont sigui, cosa hi facin tots aquellus animals culgats a un llit. No és una cosa normal.
També hi ha animals saguts a un parel de carias acustat del llit ont era ella. Asparem que no sa daspeltin, pensa, i celca de caminà. Ma ella no sa randeix conta, creu de currí i invetxe camina a poc a poc, astrisjinant lus peus.
Però camina, i pé no cara toca lu cucumiàu sagut a la caria, que no li diu arrés. Legu toca també la lloca, que però mancu sa daspelta. Astà caminant de un llit a l’altru, i veu culgats cavals, murendus, bous, saldinas, papallonas, també un polp i una llagosta li és paraixut de véra.
Ha vist la polta, folsis sa’n pot anà, folsis pot ixí sentsa que ningú li digui arrés.
És a la polta. No és tancara, ma no és mancu ubelta, qué hi ha un becu que la felma.
Lu cucumiàu pala a ma’l becu. Tantu lu cucumiàiu li havia pusat a fatu i ella no sa’n era mancu abijara.
A ma las aras lu cucumiàu la pren pé l’asquena i la fa girà. Diu calqui cosa, ma ella no cumprén. Cu-cú, cu-cú.
– Vina Gavina, vina que menjas calqui cosa. També sol una tassa de llet. Vina.
Com ha fet a li arribà així acustat sentsa que ella s’abigessi de arrés? Natural, lu cucumiàu vora. És fulbu lu cucumiàu, ixi de nit, quant lus altrus animals romin.
– Vina Gàvi, vina.
Ont la vol pultà? Pareix una cuina aquella, ma més gran de la de casa de dona Cornèlia, assai més gran, ih! Lu cucumiàu l’astà fent sera acustat de una mesa. Vol que mengi. Ma tot allò que hi ha anallí és manjà anvaranat.
– Obri la boca, Gàvi, obri la boca i menja.
Ma a Gavina no la futis així, Gavina és fulba, fa finta de angurí, i invetxe t’ascupi tot an fatxa.
– No ascupis, Gàvi, déixa-ta ajurà.
Lu cucumiàu s’astà tulcant la fatxa a ma un’ara, i aqueix és lu sanyal, vol dira que Gavina ara sa’n va.
Al dabaix és hora de manjà. An giru de la mesa hi són Anna la mara, Ramundica la filla de una quinzena de ans, Tore lu fil de una duzena, i Gavina que no arriba a deu també si pareix que na tengui doza.
Menjan pumereterra i ceba a la brasja, pà i frumaju i beun vi, Gavina tallat a ma l’àlgua. Gavina astà dient que an casa de dona Cornèlia no sa menja així mal, i que no sa romi an terra, ma que caraú té un llit i un mataraf. També ellus tenan un llit, ma u sol però, pel para i pé la mara.
– Millor a un mataraf de res an terra que al llit a ma mamma i babbo – diu Ramundica.
Gavina diu que no cumprén, per ella, també si astret, un llit és sempra un llit.
– Ma diu-ma una cosa – damana Ramundica a la jalmana, – si t’agrara així assai de manjà i rumí an casa de cavallé Cisterna, pé cosa no ta hi sés astara?
Gavina no sap lu de dira, com pot aspiegùà que Pietra és maniosa, que un dia vol una cosa i lu sendedamà na vol un’altra cuntrària, que un dia ta trata com una jalmana i lu dia dasprés t’ascatxa com un mosca de melda.
– Déixa-la astà – diu la mara.
– Cosa faç, oh ma’, vaig a çalcà-lu o ancara agualdem? – diu Tore.

[1768]
– A qui té de çalcà, oh ma’? – daman.
– A ningú, no hi pensis – diu mamma.
– A qui tens de anà a çalcà, To’? – daman a mun jalmà.
– A babbo.
– I pé cò? – daman. No cumprenc pé co sa tengui de anà a çalcà un homa gran com babbo. I no la sap l’astraró de casa?
– Acàba-la To’ – diu mamma a mun jalmà que s’ha pultat a la boca duas voltas la tassa buïra.
– Pé co, ma’, si és que té de víura a ma musaltrus és manasté que ‘l sabi que babbo sa passa las nits anant de una tavena a l’altra.
– No és ver – diu mamma.
– Com que no? – diu Ramundica.
– An cara tant, no cara nit, sol an cara tant – ansisti mamma.
– I pé cosa ‘l fa? – daman.
No ma rasponan.
– No hi pensis Gàvi, las cosas són com són, i si així són, és pecosa així tenan de anà.
No cumprenc lu que mamma ma vulgui dira, ma no fa arrés, tantu havem acabat de manjà lu poc que tanívam i ara mus tangarívam de culgà, sol que iò no ma hi vul pusà a un mataraf de res tirat an terra.
– Cosa faç, oh ma’? Si no hi ha de anà a çalcà-lu iò ma colc – diu Tore.
– Tu cosa dius Ramundi’? – damana mamma a man jalmana.
– Feu lu que vureu, iò ma colc que tenc son.
– I vés i colga-ta tu també, tant sigarà? – diu mamma.
Així com són, sol traient-sa’n las sabatas, mun jalmà i man jalmana sa posan a sota de una frassara adamunt de un mataraf de res.
– Mancu vus cambiàu la roba de rumí? – dic.
– Ascó – diu man jalmana, – an casa del cavaller ta sigaràs habituara com ta sés habituara, ma ananquí sem an casa nostra, i si no sés cuntenta ta’n vas.
I ara com sa fa, la camisa de nit mia és arrastara a l’apusentu de Pietra, iò pansava de ma’n pusà una de man jalmana, ma si mancu ella sa’n posa?
– Ma’ – dic, – mancu vusté ampra camisa de nit?
– No, bé me’, no. Vés a ta culgà, da’.
– Ma iò tenc fret an terra, no hi só habituara.
– I al.lora vina al llit a ma mi.
Ma colc acustat de mamma. No és comut com lu llit de l’apusentu de Pietra, però millor que an terra ja és.
Als poca mamentus tots astanan runcant al dabaix, i folsis iò també, pecó ma pareix un sómiu quant antenc ubrí la polta i passus de una palsona que entra. Té de éssar babbo.
– Marassolt – diu, – i co’ m’haveu daixat de manjà? Mija ceba, mija pumereterra, un tros de pa. Ma vira és aqueixa? No que no és vira. U sa matà del maití a la talda, sa colga genuvés i sa daspelta francés. A la sarut de la Còrsica.
– Cosa hi ha Anto’? – damana mamma mija rumira.
– Astava fent festa a ma un cural·lí de Aiàtxo; dasprés de cinquant’ans de ravuracions pé sa dallibrà dels genoveusu, m’ha dit, ara són calguts a las mans dels francesus.
– I bé?
– I bé bo’, així m’ha dit i així ta dic. Com dira que u sa creu una cosa, i invetxe n’és un’altra.
– Astà mut i còlga-ta sentsa fé ramó – diu mama. I dasprés de poc al dabaix s’antenan sol ramols de gent que ronca.
Babbo s’astà pusant al llit. Sa colga acustat meu i m’abraça. Ma toca tota. – Qui bella que sés avui, ma pareixas tóna una minyuneta.
No sé si astà mura o dira qe só iò, que no só mamma.
– No veus com m’has pusat, obri apena apena.
– Déixa-ma rumí – diu mamma.
– I tu romi, que ja faç a poc a poc – diu babbo.
– Só iò, ba’ – dic, – só Gavina.
– Ja ma paraixeva a mi. I ara com fem?
– Déixa an pau la minyona – diu mamma.
– Té, bé me’, agàfa-ta això a mans.
– Cosa, oh ba’?
– Tu agafa’l, i mou’l a poc a poc.
– Cos’és, o’ ba’.
– A vus vureu astà muts? – diu Ramundica.
– Mura Gàvi, mura i mou a poc a poc.