Gavina di l’Ortu 29.

29.

– I bé, padre Mate’?
– Lu bisba ha dit que no.
– I pé co?
– Qué él no la dóna la gràcia a una bruixa.
– I ‘l guvenaró?
– També él de no, qué no la dona la gràcia a una que ha almat una ravuració.
– I qui ravuració?
– Allò del matzem.
Gavina és com si s’astiguessi daspaltant de un sómiu fèu. Una cosa prena de animals més mals i més fèus dels homans. Obri ‘ls uls i veu un cucumiàu i una lloca que palan. Tantu no era un sòmiu, ma la veritat. Lu món és al ravés, lus homans són animals, i lus animals… cosa sigaran lus animals, cristians patits patits? I ella, qui animal sigarà ella? Gavina sa mira las mans, i ancara sa veu lus dits, las ungras. Sa toca la fatxa i ancara té la fatxa, las dents, lu nas, la boca.
– Cosa astà fent, padre Mate’, cosa astà fent ara?
– I qui pot sabé-lu, mancu Kant sabariva cosa dira.
– Qui?
– Un prussià, deixi pelda.
Gavina és sagura al gradí del dabaix de la mara. Pareix que astigui dunant la tita. I per ella és com si astiguessi dunant la tita a Ernestino, no hi pot crera que ‘l fil bel d’ella sigui molt l’àn passat de durò de gora, i com él altrus çantanals a Sanbenat. Per ella Ernestino és aquella pirotxa de astratxu que sa polta sempra a fatu.
Al dabaix hi és lu para de Gavina, tx’Antoni L’oltu, sol que l’holt no’l té més. Lus barratxel.lus li han daixat antrà duas o tres voltas lus masonis, da que dona Pietrina no paga lus donativus. Tantu a ella de l’holt no li ampolta arrés, ella vol vendra sol cosas de sustància a l’empòrio. I tx’Antoni hi és i no hi és, que de quant no traballa més a l’holt l’ambriaguera sa l’ascumença del maití an téns. Hi és també Tore, lu jalmà de Gavina, un bel minyó que, si no fossi així de famíria proba, sa fóra pugut casà també a ma una reina. Astà atuajant lu caval, Oiquipressa, l’última cosa que ancara tengui, i que folsis, sol per això, lu prenan a barratxel.lu.
Antoni beu, Gavina ninna una munyica de astratxu, Tore llisa ‘l pél de caval. Fóra un dia manyífic si no astiguessi arribant un tempural de sanc. Ma és així, Immanuel Kant ha publicat la Crítica de la raó pura, i un altru tedesc, William Herschel, ha dascubelt un altru praneta, u que no sa pot véra mai, mancu de nit, i l’ha avisat Urano. Com lu qual la raó pot éssar pura tot lu que vulguis, qué tantu hi és Urano, negra, anvisibra, però esistent i ta fa fé cosas que no fóras mai mancu pansat.
Al carré de l’empòrio del cavallé Cisterna, bonànima, arriban tres homans a caval, i aqueixa és una cosa de raó, són tres barratxel.lus, i això també és de raó, u és lu capità dels barratxel.lus; més raó de així. Però no sa felman a l’empòrio, i això és de Urano. Sa felman a la polta del dabaix de Antoni L’oltu. I més Urano de això no hi ha altra cosa.
– Tx’Anto’, tx’Anto’ – diu Sisino sentsa dabaixà de caval.
– Cosa hi ha?
– Só vangut a vus dira que ma prenc la dona mia – diu Sisino.
– Com? – diu tx’Antoni que no ha cumprés arrés.
– Que ma prenc Gavina i ma la polt an casa, que és roba mia – diu Sisino allungant una mà a Gavina que pé la por sa’n entra an casa.
– No vul, ba’, no vul que ma toqui.
I tx’Antoni ixi al carré. – No he cumprés cosa vols – diu.
– A Gavina, vul, qué és la dona mia.
– Ma ella no ta vol a tu – diu tx’Antoni, – celt, si ta l’havessis casara quant era lu mamentu iò no digariva arrés. Ma las cosas són lu que són.
– Tantu las cosas són que iò a Gavina ma la polt an casa, sia que sigueu de acòldiu sia que no.
– És no – diu Tore, – i tantu gira ‘l caval i vés-ta’n.
– Mut tu, crabatura.
– Astau quiets – diu tx’Antoni, – pé aqueixas cosas sempra sa troba un rameri. Tu vols a Gavina? Massa bé, anvia tun para an casa mia a damanà-la i si ella ta vol, ta la casas.
Sisino sa posa rira, a ma él lus altrus dos que són a caval.
– A Gavina la vul i basta, i ma la prenc – diu Sisino. I legu: – Gàvi, vina, corri que anem an casa, corri, que mamma mus deixa un’apusentu tota nostra.
– Catxi-na’l ba’, catxi-na’l que no’l vul véra. Él vol sol cosas feas de mi.
– Ja l’has antesa – diu Tore agafant las brillas del caval pé ubligà-lu a girà.
– Deixa ‘l caval – diu Sisino dunant-li una fuetara a la pitorra.
Na naix una baralla, tx’Antoni i Tore celcan de na tirà an terra a Sisino mentre lus cumpanyons d’él l’ajuran. Al final n’hi ha quatra an terra i u sol a caval, ma él també ha pres cops, i és Sisino. – Gàvi! – astà tiquirriant, – Gavinaaa, ixi. Ixi que anem an casa.
– Catxi-na’l, catxi-na’l ba’.
Ma Sisino no sa’n vol anà, ansis, astà çalcant de antrà al dabaix caval i tot. Ma ‘l caval no vol pragà lu col, i s’ampunta. Tore n’aprufita pé sa hi tirà-li a l’asquena. Ma un dels cumpanyons de Sisino l’ancotxa a un peu i són tóna an terra a mossus i catsotus.
Pel buldel hi ha acurit gent, gent del carré, gent de l’empòrio, també Anna i Ramundica.
– Oi Déu meu – diu Anna, – mancu la valgonya de qui vus veu.
– Catxi-na’l ma’, catxi-na’l – diu Gavina a la mara.
– Cosa li has fet a ma filla aqueixa volta? – diu la dona a Sisino.
– Arrés li he fet, só vangut a ma la prenda pé ma la pultà an casa.
– No’l vul ma’, no’l vul.
– Ja l’has antesa, i ara vés-ta’n. Havessis fet las cosas justas quant era ‘l téns, sigariva tota un’altra hastòria, ma ara és talt. Massa còmut, lu sinyorino.
– Ja l’has antés, vés-ta’n – diu lu jalmà de Gavina.
– Aió Sisi’ – diun lus altrus dos muntant a caval.
I pareix que sa’n astiguin anant. I anant anant Sisino daslliga Oiquipressa pé sa’l pultà-lu a fatu.
– Deixa ‘l caval, deixa ‘l caval meu – tiquírria Tore, i legu: – Oiquipre’! – i lu caval s’ampunta i ascapa de las mas de Sisino.
Tx’Antoni, pres de la futa, agafa una ginqueta i la tira. – No hi passis més an casa mia, bastaldu de homa.
La perra no li ha pres nimancu a Sisino, ma Sisino gira lu caval, agafa l’aspada de barratxel.lu i garopa velsu l’homa pé dunà-li un cop de aspada de prat. Ma lu caval és un caval, i tx’Antoni és vél, i lu cop, també si de prat li arriba a la ment, i cau an terra, de modu que ‘l caval tengui ‘l téns de dunà-li una cossa al batiri.
– Anto’, Anto’ – tiquírria la mullé, – ja ma l’han molt, ja ma l’han molt.
Tore, sentsa dira arrés a ningú, i folsis sentsa nimancu pansà, munta a la gropa de Oiquipressa de un salt sol i sentsa mancu la sel.la corri al garopu, arrarera de Sisino. I sentsa nimancu sa’l dira a él mateix, a ma la mà asquerra aguanta la colda que havia pusat al col del caval i a ma la mà reta un rasó de un pam de llama que, quant arribà a l’altària justa, dascumpareix arrinta del col de Sisino. I legu no sa felma, proba Tore, corri velsu la polta de Sanbenat pansant que ‘l deixin passà.

[1781]
Tenc por que facin mal a Ernestino, que ma’l vulguin prenda, i així no ix del dabaix, però hi ha massa veus. Gent que tiquírria, gent que frastoma. I així ix iò també. I veig a mamma i a Ramundica an terra, angiru angiru de babbo, prurant.
– Cosa hi ha suçaït?
– Tot per a tu, tot per a tu – diu Ramundica.
– Iò cosa?
– Babbo és molt pé culpa tua.
– No és molt babbo.
– I Tore és un assassí, ara – diu una veu de homa.
– Tot pé culpa tua, tot pé culpa tua – prora man jalmana,
Més andavant hi ha un caval felmu, i an terra hi ha un homa a braçus ubelts. M’acost a véra. És Sisino. Cosa té al col? Cos’és tota aquella cosa valmella?
– No toquis arrés – ma diu una veu de homa.