La rundalla de Juaniqueta Lapruna filla de Màrio Luraím

Juaniqueta no era ni bella ni fèa, ni alta ni baixa, ni magra ni grassa, ni jova ni vella, era sol una dona com ni ha tantas al món. Neta, educara, gentil com són totas la palsonas de bon cor viviva de sora a una caseta de apusentu i cuina, qué no taniva ni manasté de altru ni la pussibiritat de dasijà altru. Traballava de comessa a una butiga de roba i no cara mes raciviva l’astipèndio sancer.
«Juanique’, aqueix mes havem vanut poc, no hi fas a ta pagà tot lu que ta toca», hi dieva ‘l duenyu. I Juaniqueta acutsava. I cosa taniva de fé: dinuncià-lu? Així aquel tancava la butiga i ella rastava sentsa trabal. «Eh, ma almancu ta’n treus la sudisfació de arruïnà-lu», hi dieva la cumpanyona Marieta, que invetxe feva de rajoniera ont és un comertxalista aspetxalitzat an falsas faturas, i per això guaranyava bé; an negra, però bé. I difati era sempra vistira de bellus pinyus a la moda, mentras Juaniqueta taniva sempra aquellas quatra cosas.
No anava anlloc Juaniqueta Lapruna filla de Màrio Luraím. De casa a la butiga, de la butiga an casa i lu dumenja, dasprés de la missa, al campsant, a sarurà Màrio Luraím, la bonànima del para que l’havia crixira praticament de sol, qué era arrastat viút quant ella era patita patita i l’havia crixira a ma las duas jalmanas patitas, una de quinza i l’altra de dotza ans. Per ellas duas Juaniqueta era com una bàmbola, “la pruneta de casa”. Sol que, vés tu a sabé pé cosa, un dia la patita de las duas jalmanas s’era feta monja de clausura i la gran sa n’era anara salvirora an cuntinent. Juaniqueta taniva sis ans, a l’època, i, no cumpranent la raó de aquella cosa de las duas txias que per ella eran com duas maras, s’era tancara an una folma de «mutísmo patològic», dieva la mestra al para. I ‘l para, que no taniva ganas de astà aspricant lus afets d’él a la mestra, dieva que éi, que ja la fóra pultara a visita ont és l’aspetxalista. I invetxe no la pultava, i a Juaniqueta l’havian butxara an primera elementare. L’àn dasprés havia cambiat de casa, de ascora i de mestra i havia tunat a ascumançà a palà, ma sempra poc i sempra educara i trista. També an primera média l’havian butxara, a ella qué palava massa poc i a Marieta qué palava massa, i s’eran fetas cumpanyonas. Legu Marieta havia cuntinuat fent rajoneria i Juaniqueta s’era feta comessa a la butiga de roba de sanyor Enesto Baldi, i, dasprés de vint o folsis vint-i-cinc ans, ancara era comessa de la mateixa butiga sentsa mai haver dunat ningun problema i ninguna cunfiança.
Arribat a cinquant’ans lu para era calgut maralt i, dasprés de més de un àn de agunia era molt. Fossi astat sol deu ans primé, lu proba de Màrio Luraím fóra molt an poca dias, ma alhora n’havian tret totas aqueixas curas custosas i asperimentals i Màrio, invetxe de murí an deu dias de sufarentsa, era molt an quatra-cents dias de durols ansupultabras. Juaniqueta havia tangut de vendra la casa pé pagà las aspesas, i las txias havian anviat una preguiera de Padre Pio, la monja, i un telegrama, l’altra: “Condollantse”.
Avui és dumenja, tantu a Juaniqueta hi toca missa i campsant. Primé, però, s’aprivini lu manjà. Ha pusat a sufrigí una ceba, ha natajat una col a frols bella branca i l’astà pusant a l’olla pé la bullí. Ara que la ceba és bella i andulcira gita a l’ulleta cinc-centas gramas de pelati de una malca barata, polta las duas cosas a bullirura, tapa bé, gas al mínimu i va a sa rantà. Així, quant hagi acabat de sa praparà sigaran també a postu banya i col i, quant tóni del campsant, tangarà sol de bullí vuitanta gramas de macarrons. Un mos de pa, un tassa de vi valmel, ori i vinagra pé la col, lu café, i legu tota una talda de televisió; aqueix és lu programa de cara dumenja.
Juaniqueta sa daspulla i entra a la dotxa; pé un mamentu la figura d’ella s’és vista al miral. «I no que no sés fèa, Junaique’», diu una veu. Ma ella no hi fa cas, pensa que sigui la ramó de l’àlgua. S’ansabona, sa renta, i naturalment sa toca. «I també sés ancara fresca, Juanique’». Aqueixa volta no pot éssar la ramó de l’àlgua. Però mancu ara hi fa cas, Juaniqueta Lapruna. Ixi de la dotxa, sa posa un acapatòio a ma’l caputxí i, com un frara de nit sa posa andavant del miral aixugant-sa lus cabels banyats. S’abaixa lu caputxí, pren lu phon i, assieme a ma la ramó tóna aquella veu.
«A tu ta hi vol un homa, Juanique’».
“Qué no astigui diventant maca?” sa damana Juaniqueta. Però no fa arrés, s’aixuga, sa profuma, sa pantina, sa posa apena apena de rosseto, acaba de sa vistí. Daspaga ‘l foc que la banya és pronta, dastapa la col qué o si no sa dasfà. Tanca an crau i ixi de casa.
Primé a missa, an primera fira a ma las donas del coro i legu al campsant a pultà duas frols a la tomba del para i de la mara que no ha mai cunaixut, qué era massa patita quant és molta.
La cançó de avui era “Cara dasig que tenguis Deu ta’l daspaga”, que sagons l’intenció de qui la canta vé a éssar “deixa pelda, qué dasijà és cosa mara”, opuru “dasija cara cosa que Deu t’ajura a la utrenda”. Juaniqueta, que havia sempra pansat que la justa fossi la primera interpretació, avui pansava que també l’altra ja puriva éssar.
Ixint de missa ha cumprat tres garofanos ben cunfecionats i és anara al campsant, ha natajat la tomba; ha dit duas preguieras i, quant sa n’astava anant, una sanyora que no havia mai vist primé l’ha avisara. «Juanique’, Juanique’, vina, que això és tou».
I qui era aquella? «Tu no ma cuneixas, ma iò cuneix a tu», ha dit aquella dóna que taniva la mateixa idat de la mara de Juaniqueta si fossi astara ancara viva. «Tè, això és tou, no’l peldis». I legu és com dascumparira.
Juaniqueta ha mirat allò que hi ha dunat i era un telecomando de televisió de aquellus modernos modernos, negra i fet com un telefonino sutil com un hòstia de pa. Això no és meu, astava dient Juaniqueta, ma la dona no hi era més.
An casa, Juaniqueta s’és vistira còmura, ha manjat i legu s’és pusara al divano a mirà la televisió. Hi era aquel bel presentaró elegante i atlètic i ella, pé alçà ‘l volume, o folsis pé cambià canal ha amprat lu telecomando de la dona del campsant. «Diu-ma», li ha dit lu presentaró saient-sa carinyós acustat d’ella al divano.
Iò só maca, s’és dita Juaniqueta, i ha tunat a pija lu butó. Lu presentaró era tóna arrinta de la televisió. No és pussibra, no és pussibra, sa dieva; i invetxe era pròpiu pussibra: a m’aquel telecomando Juaniqueta puriva “dasijà” an casa d’ella qui sa sia que hi fossi a la televisió. Li bastava asquitxà lu butò del telecomando i lu palsunaja vaniva a sa sera acustat d’ella pé tot lu téns que ella vulguessi.
Juaniqueta, qué no és tonta, hi ha pusat cinc minutus pé cumprenda com taniva de fé i cosa puguessi fé a ma’ls palsunajas: cara cosa cara cosa ella vulguessi; sol que ellus com eran arrastavan. Pé dira, si ‘l palsunaja l’avisava al mamentu que arrinta de la televisió taniva lu paltò, a ma’l paltò arrastava tot lu téns.
Ara són las cinc, Juaniqueta s’astà fent una camomil.la i astà mirant lus programas de avui al junal. A mà una penna valmella astà pusant una X als programas que no vol pelda. Aspetxalment aquel film que ascumença a las dèu in un qualt a ma Alain Delon jova; si no sa racolda mal hi ha una aixena ont él és sempra nu-nu.