La rundalla de Catarineta Latópa

Sagons la mara pé una calgura, sagons lu para pé un’asaballu del dutor que era mig ambriac, sagons ella pé un difeta congènit, fatostà que Catarineta taniva un’anca més culta de l’altra. Al final, da que sa li és falmara la creixita, era roba de quasi tres txentímetros. Una cosa de arrés als dias de avui a ma las sabatas aspetxals que hi ha. Un tacó més alt, l’altru més baix, i tot sa posa a paris. Ma lu conta és que Catarineta era nara an una famíria de gent proba, i munera pé cambià lu tacó a una sabata ja sa’n puriva trubà, ma a una però, no a totas las sabatas que a Catarineta purivan salví qué, de patita, com totas las criaturas del món, ella crixiva. I crixi de peu: gita la sabata. I crixi de altària: cambía lu tacó. Eran aspesas que no sa purivan supultà. «Filla mia, quant acabis de crixí ja ta’ls farem dos parels de sabatas, u de hinvel i u de istiu».
A Catarineta sa li és falmara la creixita quasi a vint ans, i ja sa pot cumprenda, proba filla, tot lu que ha sufelt de daspraiels de quant havia ascumançat a caminà. Pecò las criaturas, ja sa sap, són maras, diun tot lu que pensan sentsa mai trenda an conta lu bé o lu mal que poran fé als altrus, i a Catarineta, o tantu pé dira, o tantu pé rira, o tantu pé fé­li daspit ni li dievan de cara curó.
«Anca de nyenya; anca tripolina; anca culta; sents’anca; anca de craba…» i al final Catarineta Latópa.
Ella, proba minyona, hi sufriva massa, qué oltras a éssar proba taniva també allò de l’anca. Crixint, però, havia amparat a caminà de punta a mal peu ret. Lu peu asquerra tot an terra, i lu peu ret, lu de l’ancutxa més culta, sempra de punta, mai de tacó. Així, sagons la situació, la diferença de llungària de anca no sa nutava mancu caminant. Ma no era una cosa fàcil de amparà, Catarineta hi havia pusat ans pé cumprenda ‘l sistema millor. Las primeras voltas que hi pruvava, l’efeta rasultava pijor, i dàguele asfotò. Ma Catarineta, també si a ma l’ascora havia tangut poca cunfiança i a ma la talcera mèdia, a quintz’ans quasi setza, havia acabat de astudià, no era una palsona tonta, las cosas las cumpraneva. I cumpraneva que, anca o no anca, essent probra, poca felitxitat puriva dasijà an vira d’ella.
Crixint, lus cumpanyons i las cumpanyonas, no l’asfutivan més, sol calqui criatura del parau i del carré que vaient­la asperimentant las divelsas caminaras l’avisava: «La curroga, la lloca, la gallina, l’ànjal». L’ànjal, éi, qué quant Catarineta havia trubat lu millor punt d’eqüilíbriu, caminant paraixeva un ànjal ballant. Legu, la veritat sa digui, crixint era també diventara una bella minyona. Sol que ella no sa’n abijava, qué an casa eran vuit, para mara, cinc fils i una iàia maralta. Ella, Catarineta era la més gran i, de quant era pròpiu patita, hi tucava de atuajà lus jalmans que naixevan u cara dos ans. Havia ascumançat a sa dallibrà del pes dels jalmans i jalmanas patits velsu ‘ls setz’ans, a l’època que havia finit a ma l’ascora i era manasté de sa trubà un trabal com paltoca, qué no era conta de astà an casa agualdant lu “príntxipe atzurro”; i qui sa la fóra carragara mai a una tópa com ella?
I difati no hi pansava als jovas, ella pansava a sa trubà un trabal, i per això, com un ànjal ballant, anava de una butiga a l’altra, de un ufici a l’altru damanant un postu de comessa, de salvirora, de dona de rantà ascaras. També a cullí uriva i a varamà anava.
Fins als vint ans Catarineta havia traballat de comessa de butiga de pà, de valduras, de sabatas, de roba de dona, de roba de dona i de homa, de roba de criaturas, de guants i bunetus. Salvirora an casa de gent rica i jova, salvirora an casa de gent rica i gran. Rantant ascaras pé tres divelsas agentsias. No durava mai anlloc, però. O tancava la butiga o la mullé o la jova del duenyu vaniva ella a traballà, o anvantavan un’ascusa qual sa sia. Lu màssim era astat sis mesus a una butiga de fruita i de valdura. Al téns que hi era ella era sempra pre de gent, aspetxalment de paras de famíria que vanivan qui pé una ceba, qui pé un maç de junivelt, qui pé un rava. A fi de la junara ella era astraca i molta anant de una caixeta a l’altra a prenda això i a prenda allò, ma l’ancaix era sempra poca cosa, qué un rava costa com un rava i no com un quirò de preba.
«Tu no duras anlloc, filla mia», hi dieva la mara, «busca­ta un bon jova i casa­ta!»
Ma qui sa la fóra mai pugura casà a una tópa com era ella, primé fóra tangut de trubà la munera pé sa fé almancu mija dutzena de parels de sabatas de tacó modificat: duas de istiu, duas de hinvel i duas pé la mija astajó.
La veritat és que, essent crixira un poc areste a ma’l conta de l’anca, de la famíria proba i de l’ascora feta mal i sentsa prufit, Catarineta no sa randiva conta que, com dieva una cançó que hi cantava la iàia primé que sa la rubessi l’alzheimer, “oltre le gambe c’è di piú”. Ma i cosa hi puriva éssar pé una criatura que na taniva una més culta de l’altra? Mancu sa mirava al miral, Catarineta; millor, sa mirava ma del cul an dabaix pé cuntrul.là la caminara, i no sa randiva conta que a cara dia que passa ella sa feva sempra més bella.
Sa fossi feta pantinà, trucà, i vistí com paltoca fóra astara vista com una ballesa. I lus homans, i las mullels dels homans de las butigas ont an cara tanta traballava ja’l vaievan – i com! – que era una bella minyona. Ma ella no cumpraneva tots aquellus sanyals, ella era areste: tímida i raspitxona. Sagons lus dias sa pusava a prurà o a raspondra com una panatera.
An tot això, l’únic que la feva santí bé, ja de quant era patita, era anà al cunvent de las monjas de Santa Minguerlina Beata Màrtire. Hi anava cara dumenja i sempra que puriva a ajurava a natajà, a fé de manjà, a cusí, a rantà; una salvirora volontària de las patitas monjas minguerlinas. Quant Catarineta era patita, al cunvent de las beatas minguerlinas de acustat de casa, de monjas n’hi havia set o vuit, i ella, Catarineta, s’era afeciunara a suor Clotilde, una bella dona de una cinquantena de ans que sagons Catarineta taniva de éssar sagurament bionda. Legu, a ma’ls ans, las monjas eran diventaras cinc, quatra, tres i l’última era arrastara suor Clotilde, molta quant Catarineta havia cumprit de poc lus divuit ans. Una anterru que no vus dic li havian fet, i la capella del cunvent l’havian tancara. Lu pàrroco havia daixat la crau a Catarineta pé anà an cara tant a natajà i pé ubrí lu dumenja a las sis del maití, qué hi anava a dira una missa corri corri. Catarineta havia prés a hi anà a car’hora, quant no traballava. Sa n’astava a la capella asperimentant las caminaras. Sa pusava dascalça, i a voltas sa traieva també la gunella pé pugué cuntrul.là més bé lus muviments. Tantu no hi havia ningú, i qui la vaieva: lu Sancristus de l’altar, la Mara de Deu de mabra branc alta setanta txentímetros acustat de la creu, lus véls amagats arrarera de l’abra aspiant a la “casata Susanna” del quadru gran antrant a mà reta, la beata Minguerlina màrtire dagullara al quadru de mà asquerra? No la vaieva ningú fent aquellas provas caminant i ballant mija nu­nua. Ningú, també si lu cunvent abandunat era atacat atacat a un parau nou i no hi vuriva arrés a saltà una paretutxa pé antra­l’hi arrinta.
Fatostà que un dia Catarineta no és tunara an casa. I celca celca, celca celca, dasprés ni de una samana i ni de un més s’és més trubara. A la capelleta de las minguerlinas no hi ha anat més ningú, fins a que, al cap de un téns, no han dicirit de recuperà lus poca quadrus i las poca astàtuas que hi eran arrinta. Era un dia de dissata al maití, i la mara i lu jalmà patit de Catarineta eran anallí i al minyó li és ascapat: «Mà, mira lu quadru de la casta Susanna; diu­ma si Susanna no té la fatxa de Catarineta!»