La rundalla de Miquelino Pocapressa

Aqueix era un homa de una trentena de ans. Un jova sa digariva ara, ma al téns del conta era ja un farrí gran, tots lus farals d’él era com a mínimu casats i, lu normal, era que tanguessi ja dos o tres fils. Calquiú n’havia tret lu conta que Miquelino fossi de “l’altra sponda”, ma no era ver arrés, Antoni Lunegra havia fet lu suldat a ma él i assagurava que almancu una volta al mes anavan assieme a bagassas i suvint Miquelino feva la dopieta. Sol que al país d’ellus de bagassas no n’hi havia, qué no hi era lu tantu, i qui na vuriva taniva de anà an citat netxessariament an màquina, qué l’últim treno paltiva a las vuit i un qualt, i lu que Miquelino no taniva era la màquina, i també per aixó hi dievan “pocapressa”, qué cara cosa él la feva a poc, qual sa sia cosa, de manjà a sa vistí, de anà a ascora a anà a traballà, de anà a jugà a acabà un trabal. Era lentu a murí, però era pretxís.
Cara cosa facessi él la feva bé, més bé de qui sa sia, sol que no tots purivan agualdà, i no tots lus que anavan ont és él sabivan això de andicipu.
Naturalment no’l sabiva mancu sanyor Pietro Seque lu diretor nou de la sucursal de la posta. Aqueix na vaniva de Gènuva, també si era nat i crixit a un paisutxu de l’interno, i n’era acurit com un gran sanyor elegante, istruït i de bon cor. De Gènuva, a palt de la famíria sa n’havia carrat poca roba, lu just pé no dira que sa murava a una casa buïra del tot, lu restu l’havia cumprat o sa l’havia fet fé, i de Miquelino, essent considerat lu millor que hi fossi al giru de cinquanta quilòmetros, s’havia fet fé lus llits. Lu d’él i de la mullé i lus del fils, la gran i lu patit que tanivan deu i sis ans. Antant rumivan a las retes.
No és que hi vulgi massa trabal pé fé dos llitutxus i un llit gran, però lu que hi vuriva hi vuriva, i vaient altrus trabals que Miquelino Pocapressa havia ja fet, sanyor Pietro i la mullé pansavan que na valguessi la pena de fé un patit sacrifici.
Lu llit del fil patit taniva de rasultà com si fossi una balca, lu de la minyona com si fossi una carroça, i lu de marit i mullé com si fossi un llit de rei i reina a ma las quatra bigas totas racamaras in una taurara de nyenya de ont fé paltí las cultinas.
An poca dias Miquelino havia fet lus disenyos de las tres obras. Primé un disenyo a matita.
«Massa bel, Miqueli’, ascumença», li havia dit lu diretor de la sucursal de la posta.
Dasprés de calqui dia era tunat a ma’ls mateixus tres disenyos, però cururats.
«Perfeto, Miqueli’, ascumença».
I dasprés de calqui altru dia era vangut a ma’ls disenyos an branc i negra dels tres llits però vistus de las quatra anguracions.
«Bo’ Miqueli’, ascumença!»
Dias més talt era vangut a ma trossus de nyenya pé dicirí tipo i curó.
«Ma no has ascumançat ancara, Miqueli’, mi’ que hi ha passat deus dias ja, i musaltrus sem rumint a una rete arrimbara a la paret».
«Hi vol lu que hi vol, ma las cosas tenan de éssar ben fetas o millor de no na fé».
Lu conta és que Miquelino era sempra astat lentu, homa de poca pressa, ma més sa feva gran i més era lentu i perfetsionista divantava. Vuriva que aquellus tres llits fossin una perfeció, que lu llit balca puguessi navigà, que lu llit carroça puguessi éssar atacat a un caval, que lu llit de rei i de reina fossi així bél de ubrigà lu rei i la reina de Aspanya a dasijà de vaní sa hi culgà, i, andemés, cara ascusa era bona pé anà an casa de sanyor Pietro i amirà sanyora Andreina, la mullé de trent’ans, mara de dos fils i bella com una Vènere greca del téns que lu déu Jòve n’era anamurat.
Com sa cumprén, lèntu com era, Miquelino Pocapressa ancara no s’era abijat de éssar anamurat de sanyora Andreina, per él era sol la mullé de sanyor Pietro, la que li ufriva cara volta un cafè, u biquierino i calqui volta las duas cosas. Però, una mirara avui, un fragara de mà lu dia dasprés, un cuntata casual un’altra volta, Miquelino havia ascumançat a sa randí conta que al cap taniva un pansament i bo’: sanyora Andreina. Una dona com ni hi ha tantas; negra de cabels, negra de uls, asnella ma no magra, baixa ma no taparita, no pròpiu bella de fatxa, però gràciosa, una bellesa que no era pròpiu una ballesa ma que pé Miquelino era la “ballesa” com tè de éssar, com las astàtuas de las vèneres del téns antic i que ja al téns de aqueix conta no sa las fóra presas més ningun fotògrafo a model.las, qué, com també avui, “s’ampra un altru tipo de dona”.
Al cap de un mes Miquelino havia fet tot una sèrie de disenyos meravillosus dels tres llits i ascumançats lus tres model.linos an ascara.
«Miqueli’», hi dieva sanyor Pietro, «no peldis més altru téns, ascumença!»
Al cap de un’àn Miquelino havia quasi acabat lus tres model.los ma no havia scumançat mancú dels tres llits. Sanyor Pietro l’hi havia daixat l’andicipu i s’havia cumprat tres llits ja fets de una butiga i no n’havia més vulgut sabé arrés de Miquelino Pocapressa gran artijà, ansis, artista ma sentsa çalvel.
Antant, però, Miquelino ancara traballava als tres model.los i al final havia fets com tres llits de bàmbolas, i també hi havia pusat tres bàmbolas, una pretxísa al fil, una pretxisa a la filla i una pretxisa a la mullé de sanyor Pietro. Cara nit lus culgava i cara maití lus aixacava i lus feva víura a la casa de bàmbolas que havia aprivinit. Pé Miquelino era un joc sentsa marícia, i pels tres de la famíria del diretor de la sucursal de la posta no era arrés, qué essent rumits no sa’n abijavan. Ma un dia Miquelino cau maralt i no sa pot aixacà pé aixacà a las tres bàmbolas, i mancu sanyora Andreina i lus tres fils sa poran aixacà del llit. Poran fé tot, poran palà, cantà, móra ‘l cos, ma no sa poran aixacà del llit. I això pé tres dias, fins a que Miquelino no s’és riprés. Él però no na sabiva arrés, i ningun dutor na traieva peus.
Da que era suçaït altras duas voltas, qué aquel era astat un hinvel fèu, la veu arribà també a Miquelino, que cumprén tot. I així fa la bàmbola de quatra, sol que no sap si fé­la pretxisa a sanyor Pietro o a él mateix, qué l’idea de rumí, també si simboliccament, a ma Andreina era lu mateix una cosa bel.líssima.
Téns dasprés, dasasparat, sanyor Pietro s’és fet trasferí, no hi feva a víura al lloc ont la mullé i ‘ls dos fils eran molts de consunsió ancutxats als llits.
Poca dias dasprés de la partença, avisats dels custarels que no na purivan més de l’uró, lus pumpiels són antrats an casa de Miquelino, i han trubat lus tres llituxus a mas las tres bambolinas i él, Miquelino, una múmia mija purenta sagura a la mesa de trabal dicirint com acabà la bàmbola: com sanyor Pietro o com él mateix?