La rundalla de Élio Lucusiró

Al ravés del que tangariva de éssar, aqueixa no és una rundalla, ma una cosa pròpiu vera, i qui ma l’ha dita és pront a tastimunià també an tribunal; quant sigui ‘l mamentu.
Tantu hi havia un homa i una dona que sa vurivan bé, que sa cunaixevan de patits i que sa tanivan de casà. Sol que no eran fets u pé l’atra. És a dira que pansavan de éssar una cópia ideal i invetxe eran sol dos cumpanyons. Fossin astat dos homans o duas donas, folsis fóran també pugut passà tota la vira assieme, ma és que no lligavan a llit, com sa diu, i la cosa l’havian dascubelta da que s’eran ja casats.
Él i ella eran nats la mateixa samana al mateix carré, eran anats al mateix asilo, a la mateixa ascora, al mateix curs de guiterra i de nuoto, eran a la mateixa grefa, havian fet l’universitat assieme, s’eran laureats lu mateix dia, havian ubelt assieme un ufici de comertxalista. Havian fet l’amor, pé amistat una de l’altru, assieme. «Amiti que la tipa que ta diu de sí sigui esperta, tros de bruta figura que farivas. Pruvem assieme, da’, que tantu mancu iò no és que sebi assai de més del que he lligit», havia dit ella. I él, cuntent i racunaixent, sa hi era pusat de ampenyu.
Ja hi era agrarat a totus dos, ma no que fossi tota aqueixa gran cosa. Almancu, no com sa dieva an giru i com sa lligiva als llibras. De l’altra palt, aquellas duas o tres voltas que l’havian fet a ma altra gent, qué de divuit a vint ans no havian ancara dicirit de sa casà assieme, no és que fossi astat assai més bel; per això, quant havian cumprés que “l’unió fa la folça” i que a vint-i-dos ans ni ‘l para i la mara d’ella ni ‘l para i la mara d’él lus fóran mai daixats anà a víura de sols, però si que ‘ls fóran daixats casà, havian dicirit de sa casà assieme. La famíria d’él havia pusat la casa, la famíria d’ella la mubíria, lus cunvirats a la festa la munera pé cumprà una màquina i mija i una txia d’ella havia pusat a dispusició lus lucals ont ubrí l’ufici.
Tot a postu. Als vint-i-tres ans él i ella eran laureats, casats, indipendents i autònomos, qué essent bravus a l’ampreu d’éllus no tanivan mancu probemas de munera.
Totu a postu. Quasi. Pé éssar més originals s’havian fet fé lus vistits del matrimoni a masura ont és un cusiró de gran categoria, Élio. Aqueix Élio Lucusiró havia fet lus vistits a totus dos. Sigui lus del matrimoni sigui lus del viaja.
I s’éran trubats així bé que anavan caraú d’ellus dos a sa fé un vistit de estiu i un vistit de hinvel parhom, ansis, ella dos de hinvel i dos de istiu.
Tot a postu. Fins al dia que ella l’hi ha dit a él que s’era anamurara de un altru. Que la cumpranguessi, tra ella i él era tot com a primé, no era cambiat arrés, i aqueixa era la quistió, que no era ascatat alló al llit, mancu al sensu de hi fé l’habitúdine: ella no s’habituava a sa culgà a ma él sabent que hi havia un’altra palsona a ma la qual ella, al llit, era tota un’altra poesia. Ella no hi feva a sa santí una mullé qual sa sia que posi lus corrus al marit.
Él sa l’havia mirara i l’hi havia dit:
«Iò també».
«An qui sensu?»
«Iò també tenc un’altra palsona a ma la qual ma passa la mateixa cosa que a tu».
Él nimancu vuriva víura com un marit qual sa sia que posi ‘ls corrus a la mullé.
Tot a postu, tantu. Caraú dels dos a sa rafé una vira a ma l’altra palsona, una que era més gran d’ellus de una quinzena de ans, que no és que fossi ni així bella i ni així antirigenta, ansis, una palsona que ‘ls tratava mal, qué sigui ella i sigui él eran saguls que tanguessi altrus amantes, i que però lus acuntantava al llit com ellus dos no eran rasixits mai mancu an sómiu.
«Ma tu de qui s’és dient?» havia damanat ella.
«Iò de Élio Lucusiró», havia dit él, «i tu?»
«Iò també», havia dit ella.
«No és pussibra», havia dit él, «no pot éssar, això no és “Cabaret” de Bob Fosse, tu no sés Liza Minelli», havia dit él més surprés que afutat.
«I tu no sés Michael York, cretí», havia dit ella mig prurant.
Però lu conta era ver, no s’aspiegava divelsament tot allò de anà a la butiga de Élio pé poca vistits de hinvel i de istiu.
«Pé co no m’has mai dit que sés urequió?» havia dit ella, «mus cunaixem de patits».
«Pecò no’l só, m’agraran las donas a mi, sol que Élio i iò mus sem anamurats», havia dit él.
«Iò i Élio mus sem anamurats, no tu i Élio. No és pròpiu pussibra que él sigui anamurat de tu com és anamurat de mi», havia ragallat ella.
I així sa’n eran anats tota la nit discutint a qui era més anamurat de qui. I així discutint discutint s’eran culgats i s’eran quasi agantxats, ansis, de més, pé la primera volta havian fet l’amor com pareix que facin lus amantes al txínema, tantu pé trenda un’idea. I com que no sabivan mancu ellus com és que era astat que hi fossi agrarat així assai l’havian tunat a fé, i a rafé, i un’altra volta ancara que no sa sap mai.
Al maití mancu l’asvella han antés, i mancu las telefonaras de dos clients que ‘ls agualdavan a l’ufici. Velsu las onzta lus ha daspaltats lu minyó dels pacus; hi havia una cosa per él i una cosa per ella. Lus anviava la “Sartoria da Elio”. Un vistit llonc “da sera” per ella i una jaqueta elegante per él. Él i ella sa són pusats a rira, sa són vistits a m’aquella roba així com eran, nu-nuns, i sa són mirats al miral, i legu han fet l’amor altras duas voltas, que horamai havian ambitxat.
Poca dias dasprés, també pé no fé figura, són vulgats anà ont és Élio, totus dos assieme, sigui pé pagà, sigui pé rangracià, sigui pé dira que no sa fóran mai més fets fé un vistit ont és él.
S’havian també apraparat un arraunament de hi fé, sol que no han pugut; lu proba de Élio era molt de infarto txumpullant a un’òrgia de turistats russus an vacança; pròpiu la nit que ellus dos havian fet las paus.