La rundalla de la famíria de Pietrino Lolcu

A Pietrino hi dievan l’olcu pecò de patit, passant dels deu als ontz’ans, li era vangura una veu de “olcu”. Era anat a sa culgà a ma una veu de criatura i s’era daspaltat a ma una veu de homa gran. Pel restu Pietrino no taniva arrés arrés de l’olcu. Era de peça patita i així era crixit; u i cinquanta-vuit de altària, magra com un crau i bo com un bucí de pà untat de butiru i súcura.
No taniva ninguna dot, Pietrino, a ascora anava així així i s’era arratirat al primé àn de superiors, de famíria era més proba que ric, qué ‘l para manial n’era calgut de un pont a cinquant’ans i mancu praniva pinsió, la mara anava a rantà ascaras i lus jalmans eran tots o més patits o més grans. Lus dos grans sa n’eran fugits a l’èstero i lus dos patits eran massa patits pé traballà; él, Pietrino, com sa diu, feva “lu pitsinnu d’andéra”, que altru no era bo a fé. Feva “las cumissions”, pultava cusetas, fullets, dieva cosas de un’urella a l’altra i agafava “la mantxa”, poca manuts. Ma millor de arrés, anaquella famíria.
Acabara l’ascora havia pruvat a sa fé prenda a traballà, almancu de manial o de aprendista an calqui impresa, an calqui butiga, an calqui ofitxina, ma no durava. No taniva ul, no taniva folça, no taniva bonas mans, era sol un homa de bon cor. Així, invetxe de daspatxà-lu, sa’l tanivan pé las patitas cumissions, però pagà-lu com un homa: no, sempra mantxas.
Anant de un lloc a l’altru dient “la màquina és pronta”, “l’eletrixista ve damà”, “lu mestra vol sabé quant té de éssar alta la polta”, Pietrino s’era antupat a ma Quiarina Lapatitutxa, un tros de minyona alta almancu u vuitanta de cent, si no cent-deu, quirons a ma un pit que un cop de tita astuntunava l’homa, i s’eran anamurats. Naturalment, él mancu sa’l puriva pansà que una bella minyona com Quiarina que las marallenguas avisavan “la-dona-canone” puguessi mai pansà a él com a jova, i ella no puriva crera mai que un bel minyó com Pietrino que la gent de mal galbu avisava “lu fantino dels cutxus” vulguessi a una fèa com ella.
Però él no feva que palà de Quiarina, ella no feva que palà de Pietrino i un dia lus cumpanyons i las cumpanyonas de u i de l’altra lus han cunvirats a la mateixa festa, lus han ubligats a fé lu joc de l’ampolla i “donga-li ‘l batxo, donga-li ‘l batxo”, Quiarina s’és trubara pranyara i sa són casats.
Lu conta és que Quiarina traballava de salvirora i Pietrino de minyó de butiga i una famíria, a m’aquellus quatra txits no sa puriva pròpiu campà. L’únic era de atsatà l’idea de sanyora Amélia Laduenya de sa’n anà a víura an campanya, a la casa acustat de la vil.la de famíria i de fé de custodes a casa i campanya, qué sanyora Amélia taniva un urivà de quasi tres-cents àbras. Munera no n’hi lis fóra dunat, ma mancu damanat i ellus fóran tangut casa, holt i la pussibiritat de cullí l’uriva a mijas, si és que eran bons.
I així havian fet, qué solució millor no na tanivan: an casa de la famíria de Pietrino, un dabaix de lilipucians? An casa de la famíria de Quiarina, un mazem a ma una finestra sora ont vivívan ja set palsonas de las quals Quiarina era la més baixa i més magra de tots?
La quistiò és que tanivan una britxiqueta sol i o l’amprava u, o l’amprava l’altra o anavan assieme, ella pedalant i él sagut arrarera, qué divelsament era ampussibra.
Legu, quant lu pranyatori l’havia ubrigara a astà an casa, él també no s’era més mugut, qué no taniva ànimu de la daixà de sóra. I de cosa vivivan? Él de arrés, sa pot dira, qué, a ma un tros de pa i frumaju, anava anvant tot un dia, ma ella no, l’ascureda, qué no era mai atata i ara que agualdava taniva de manjà pé dos. Manjavan lu de l’holt, calqui pumereterra i poca cosa de més; calqui pera i calqui poma de aquellus poca abras de fruita de la campanya de sanyora Amélia; tot lu que Pietrino rasixiva a trubà a la vil.la.
A ma l’anta que eran custodes, la duenya lis havia dunat las craus, i él anava de un’apusentu a l’altra de la vil.la de dos prans ont hi fóran pugaras víura còmuras quatra famírias grans. Sol la cuina era lu dobra de la caseta ont vivivan él i Quiarina. I a la cuina havia trubat una dispensa de fé la por: ascaturam, pacus, sacs, frumajus. I la cantina era prena de vi i de saltitxas de cara varia. Sol de juria i fava fóran pugut campà tot un àn.
Las primeras voltas Pietrino praniva lu poc que puriva salví, legu, vaient que a la vil.la no vaniva mai ningú i la pocas voltas era sol lu perito pé véra com anava l’anyara de l’uriva, Pietrino s’era fet més asfatxat i havia fet una bella dispensa a la caseta d’ellus, qué així no taniva mai de daixà la mullé de sora.
I així era nat lu primé fil, Andria. Era nat an casa, qué pultà Quiarina an britxiqueta a l’haspital era ampussibra, i lus havia ajurats Mariantonya Lagirara, una vella viúra sempra vistira de negra que viviva a una barraca a la campanya del custat. Lu sendedamà, tot cuntent, Pietrino era anat a dunà la nutícia i Amélia Laduenya havia dicirit de daixà-lis amprà lu cultil de la vil.la pé la festa del batià. Sol que da qué ha vist lu qué hi mancava de vi, frumaju, juria, ciuró, fava, saltitxa i basqüits, presa de la futa lus ha catxats de la caseta.
Quiarina, Pietrino i Andria cosa purivan fé, ont purivan anà? I sa’ls ha presus Mariantonya, que a la campanyeta d’ella taniva duas crabas, calqui polc mig areste, quatra gallinas, una gata, un cutxu i també un murendu. No sa sabiva qui era lu duenyu anaquella barraca, i això no anava bé, qué la criatura pruriva prenda calqui infeció.
Així Pietrino havia natajat la barraca i tret lus animals al carré. Txa Mariantonya ja l’havia dit, «mira que sés asballant», ma él no hi havia dunat reta. Pocas ascoras havia fet ma, lu conta de “l’igiene inanci-tuto” ja sa’l raculdava. I difati al maití sa n’eran anats tots lus animals, qué al fret, no lligats, i així bons de manjà eran dascumparits; tots francu la gata que s’era arracunara a la falda de Mariantonya i una de las gallinas que s’éra fiquira a sota del llit.
«Com fem Marianto’, si Quiarina no menja no li ixi la llet i si no li ixi la llet no menja mancu Andriutxu?»
«Mata la gallina», havia dit Mariantonya.
«No, mata la gata», havia dit la gallina.
«No matis a ningú», havia dit la gata.
Pietrino pansava que fossi la fam i l’astraquitut a fé-li atrenda lus dos animals palant, i invetxe no: era així, qué lus havia antesus també Quiarina. I difati, «si no vus matem cosa mus dunau?» havia damanat la dona.
I la gata havia saltat de la finestra i al cap de poc era tunara a ma las duas crabas. Mariantonya las havia munyiras i havia dunat llet a tots. També la gallina era ixira de la polta i era tunara a ma las altras, i, co-co-co co-co-co carauna havia fet un ou.
També lu cutxu i lu murendu eran tunats. I Quiarina, que com a dona era més homa de Pietrino, apena s’era pugura aixacà del llit havia almat un galliné i un patit cuíli i també crixit un’apusentu a la barraca.
A l’àn de nàixar Andria, que crixiva sa i gros com un patit colosso, és molta Mariantonya, que an agunia havia damanat de assutarrà-la davant de la barraca i de prantà un abretu de taronja a la tomba d’ella i de amagat havia fet tastament a favor de la criatura, de modu que tot fossi d’él ma aministrat de la mara i del para.
I així és que Pietrino l’Olcu ha ubelt un aspatxu lu dilluns al maití a l’àngul de la prassa del Comune. Arriba an téns an téns a ma’l murendu i sa posa a vendra frumaju de craba, ous i taronja. Quant és bella junara arriba Quiarina an britxiqueta a ma Andria sagut al manúbriu. Anaqueix periòdo però més poc, qué és pranyara de una criatura. Una dona li ha dit an sómiu Mariantonya.