La rundalla de Otàvio Mil.le

Otàvio Mi.le era pallós, i com que era pallós palava an itarià sentsa sabé-lu. Otàvio era de l’última generació aixacara an dialetu i de la primera que havia tangut de anà a ascora fins als catolz’ans; sol que per él no havia vulgut dira anà a ascora fins a la talcera mèdia, ma anà a ascora fins a catolz’ans, o sigui que él a ontz’ans havia acabat la quarta elementare i que no hi era més anat ascumançant a traballà a la butiga de txu Paurinc Lubalbé. Tot bé, tot “regolare”, fins al dia de apruvació de la lei; eran anats lus carabinels an casa i Otàvio taniva de tunà a ‘scora que taniva sol dotz’ans i mig.
A otòbre, lu juvanot de tretz’ans que ja traballava, s’éra trubat sagut als mateuixus bancs de crabaturas de nou deu ans. I així a catolz’ans fets havia pres la qüinta elementare.
An butiga, txu Paurinc i lus altrus dos balbels jovas l’asfutivan, qué ellus, qui a ma la sagona elementare i qui a m’arrés del tot, s’havian fet un ampreu, una casa i una famíria. Sol que l’asfutivan an dialetu, i él lus raspuneva an itarià, ansis: “taurà”. I aquellus analfabetas n’eran meravillats de totas aquellas parauras que sabiva Otàvio. A la pinta él hi dieva “pètini”, a las astisoras el dieva “stisorine”, al rasó de balba él dieva “rasório”, i a cara cosa, quant las trubava, no dieva «mi’-las», ma «mil.le qüi».
La gent de la balberia, balbels i clients, eran amprissiunats de tota aquella antirigentsa de Otàvio, i Otàvio, essent pallós de natura, sa feva més pallós cara dia. I, la veritat sa digui, hi havia gent que antrava a la butiga i sa feva fé la balba o sa feva pantinà també sentsa manasté sol pé l’antrenda dira totas aquellas parauras tauranas que él sabiva i ellus, al màssim, havian antés calqui volta a missa i calquiú, ma pocs, també a la ràdio.
Un minyó de butiga així no era cosa de sa’l daixà-lu ascapà, i txu Paurinc li havia pusat las astisoras an mans, “le tisorine”, i Otàvio, també si no taniva la mà pé éssar un balbé de gran categoria, feva lu d’él i ningú sa llamantava.
Això passava als primels ans de la riforma de l’ascora, quant de gent a ma la talcera média n’hi havia poca i lus que havian fet ginàsio, litxeo i universitat no anavan a la butiga de txu Paurinc ma al “Gran Salone Manzolini”. A ma’l téns però, com sa cumprén facilment, de gent que sabiva lu taurà millor i més bé de Otàvio n’hi havia sempra de més, com també hi acurivan prufassols laureats diretament del Sud Itàlia; mentras lus prufasols dels primels ans de “la riforma” eran tots suplents: astudents universitaris del primé i del sagon àn. Tota aqueixa gent nova palava un bel taurà, també si divelsu del que s’ascumançava a ascultà a la televisió, i, aspetxalment, amprubits com eran pel fet de sa trubà a traballà allunt de casa, tota aqueixa gent taurana nova vaniva a sa fé adubà ‘ls cabels ont és txu Paurinc, que ‘ls feva salví de Otàvio pé fé bella figura.
I tots eran cuntents. Txu Paurinc que taniva trabal, Otàvio que puriva aspallà, aquellus que rievan com a macus ascultant Otàvio dira trossus de cosa al tàura que s’anvantava. Tot bé fins al dia que no han ascumançata a traballà a las ascoras del país també laureats del mateix país. Ellus sí que ‘l sabivan lu taurà, ansis “litalianno”.
Lu més mal de tots era Gino Cumpara, lu fil de Marieto Cumpara i Efisia Ladanara, gent que si Otàvio era pallós, ellus eran barrosus a murí. Ellus havian manjat macarrons i tu també? Eh ma, lus d’ellus eran aspetxals. Havian cumprat una bitxicleta al minyó ugual a la de tun fil? Eh ma, ellus l’havian cumprara a una butiga aspetxal. Gino havia pres vuit a l’interrogació i tu fil nou? Eh ma lu vuit de’l fil era com un dèu, qué no vulgaràs pusà lus prufassols d’él a ma’ls prufassol de tun fil no? Ma són a la mateixa classe. Ma a Gino hi voran més bé. Gino, Gino, Gino. Com a Gino no hi ha ningú, anútil que ta’l digui, qué ja’l veus de sol.
I dasprés de un parel de ans de suplent, Gino Cumpara era arribat a éssar prufassor de “l’ètere” an casa d’él i, pé éssar democràtic, qué él era republicà, havia prés a anà ont és txu Paurinc i no al Gran Salone, qué s’era fet un covo de monàrquics.
Txu Paurinc, pé fé bella figura, havia damanat a Otàvio de salví-lu. I Otàvio l’havia salvit, a ma’ls tisorini, la pètini, lu rasório i cent mil.le qüi.
I Gino havia pres a currigí-lu.
Fòrbitxi, pètine, rasóio, èco-lo, èco-la o èco-li, èco-le o qüi o qua.
I a cara volta una curréció. «Ma mi que iò tenc la qüinta elementare, missanyo’!» l’havia rasbufiat Otàvio.
«Qüinta elementare ragarara té de éssar, que no n’andivinas una, mentras que iò só prufassor de itarià i és dovere meu de ta currigí».
Otàvio li havia acabat lus cabels an silèncio i Gino sa’n era anat dient “ECO QUA”, al mamentu de daixà la munera.
La mateixa cosa s’era ripitira una volta al mes pé altrus sis mesus. Sol que ‘l clima era cambiat del tot; horamai l’havian cumprés que anaquell’àn de qüinta elementare Otàvio de taurà n’havia amparat poc i arrés. No hi havia gent de la butiga que no l’asfutissi, i Mil.le sa l’hi era patxigat com a txistu, així com Ecoqua l’havian apatxigat a Gino lu prufassor de “l’ètere”, sol que sigui un txistu que l’altru vanivan a daspit de Otàvio.
Així aquella volta él no na vuriva fé de cabels a Gino Cumpara Ecoqua, ma Ecoqua havia pratés que fossi pròpiu Gino a salví-lu, qué així mentras u tallava l’altru feva la llició.
Ma Otàvio no na vuriva sabé, i Ecoqua ansistitiva i txu Paurinc ansistiva que ‘l client és sempra de la palt de la raó.
I així, u talla talla i l’altru pala pala, a Otàvio és ascapara la tisorine i a l’altru un bel tros de urella.
Naturalment Gino s’és pusat a tiquirrià de l’assustu de tota aquella sanc i de la duró.
«I ara, i ara, i ara?» ripitiva an dialetu invetxe que a “litalianno”.
I ara «ècolo-lo qua», havia dit Otàvio cullint lu tros de urella i cuntent de haver dit tot just.