La rundalla del Comta Dius

I mancu això és mantira que és suçaït verament. Pel que sép i pel que he vist, las cosas són anaras pròpiu així.
Aqueix era un proba pullós que més pullós no sa pot dira. Un pullós de almancu quatra generacions. Pullós lu para, pullosa la mara, pullosus lus iàius i lus bisàius. Lu que tanivan era un parauret de tres prans arribat a ellus no sa sap com, que afitavan a gent més pullosa d’ellus i, éssent duenyus del parauret cuntava que cuntessin comtas. Lus comtas de “com ta dius”.
Com sa diguessin de daveru i si fossin comtas de daveru no’l sabiva ningú, però, o pecò fevan finta de éssar superiors o pecosa eran asbaïts verament, ellus no sabivan mai lu nom de ningú: «Ascolta, tu, com ta dius?»
I una, i duas, i mil voltas. I “Comta Dius” sa’n eran anats. Aqueix és lu conta de l’últim dels Comta Dius. Lus més pullós de tots.
Com s’és dit lu parauret era de la famíria almancu de quatra generacions, i sagurament també de més, conluqual sa vé a dira que la costrució taniva de cent-cinquanta a dos-cents ans, que no sigariva mancu massa si u fa bonas manutencions i ajustus. Ma lus pullosus dels Comta Dius no havian mai adubat arrés, ansis, si és pussibra havian pijurat alçant mijans i ubrint poltas ont no era ‘l cas. Per això, trascura avui i trascura damà lu parau s’era fet perillós.
Primé havian cundanat quasi totas las finestras i totas las verandas, legu l’últim pra, legu lu pra de mig i a la fi també lu pra de terra, tantu que lu Comta Dius del conta taniva d’entrà de amagat an casa d’él.
Ma vanint a la raó, l’últim dels comtas, quant ja sa cumpraneva que millor a sa’n dasfé que al rafé-lu aquel parau, s’era pusat de acòldiu a ma un impresari. Aquel tirava tot an terra i feva un bel parau moderno de sis pran i, al Comta Dius, a palt de calqui sou, hi fóra dunat tot un pra, l’últim a m’aixensor.
«A va bé?»
«No va bé», qué ‘l Comta vuriva de més.
L’impresari, però, que no era impresari de baras, ja’l sabiva que, com diu la cançó, lu téns era de la palt d’él. Per això, invetxe de ajuní munera, na traieva.
I lu comta dieva sempra que no, que era massa poc. Ara, pullós ja era pullós, ma macu no era del tot. La sola raó que li feva dira de no, era que no trubava lus papels que dimustressin que lu parau era d’él.
A ma l’anta que ‘l parau era de famíria, quasi sagurament ningú havia mai pansat de fé lus passaja de prupietat, tantu, qui és que puriva dira cosa? Que lus Comtas de Dius vivissin anallí de sempra no hi era ningú que no’l sabessi. No asistiva ningun ata de prupietat, i no asistint prupietat no asistiva mancu ningun passaja de prupietat. La cosa, naturalment, sa puriva rasulví, bastava de pagà un bon avucat i fé tots lus passus justus; de fet sa tratava de fé com un patit prutxés, pultà tastimoni a favor i trenda lu racunaiximent de prupietat. Una cosa fàcil, però llonga i custosa, aspetxalment custosa, i lu Comta del conta de tot taniva, francu que de munera.
Així, quant són arribats lu pumpiels pé pusà an saguresa parau i carré, han vulgut palà a ma’l prupietari. I qui és lu prupietari? Iò só lu prupietari. Miri, passa així i així i aqueixa és la fatura, una samana pé pagà i un mes pé tirà tot an terra. I qui ‘l té de fé? Lu prupietari. Ih, lu prupietari, vés i treu-na peus de qui sigui!
I sem arribats tóna al punt. Sentsa ata de prupietat lu Comta Dius no puriva vendra lu parau, ma si ixiva l’ata de prupietat lu Comta Dius taniva de pagà pé na’l gità an terra. I, fent quatra contas, la munera que hi fóra tucara vanent no bastava mancu pel prutxés, figuré-mus pels pumpiels. Cosa taniva de fé lu proba comta?
Lu que havia sempra fet an tota la vira d’él: arrés.
Lu dia sa’n astava sagut al bar an praça pranint una tassa de àlgua i agualdant que calquiú li ufrissi un cafè, un caputxino, una sigareta, una pasta, i la nit s’ampitsava arrinta de casa aspustant las transenas i pansant que tantu ningú hi fóra mai dit arrés.
Així pé dias, samanas, mesus. Fins a que un maitì no s’és prasantat al bar, i mancu lu dia dasprés.
«I lu Comta Dius, no s’és vist avui?»
«No, mancu ahir».
«I com mai?»
I com mai i com no mai, lu conta no ixiva més de casa qué una nit, culgat al llit d’él, l’hi era calgut un tros de sostra al cap. I culpa a qui? Ja’l sabiva que lu parau n’astava caient, i no sa’l puriva trubà un ampreu lu que fossi i una caseta ben feta ont anà a víura? No, ningú mai havia traballat an famíria d’él.
Fatostà que al cap de una quintzena de dias n’és calgut mig parau, lu Comune ha verificat que no era prupietat de ningú i ha pusat a l’asta l’ària a qui feva la bonífica. Ha guanyat l’impresari que sa’l vuriva cumprà quant ancara era an peus i ha crixit un bel parau de set prans. Naturalment, las ruspas no n’han trubat mancu la sombra del cos del proba Comta Dius.
Ara, tu t’astigaràs damanant com és que iò sép cara cosa? Pronti. Qué m’he cumprat l’últim pra, una vista manyífica, sol tot lu dia que no tenc arrés ni an fatxa i ni a l’asquena. Massa bel, massa cuntent, si no fossi pel Comta Dius sempra sagut al tarrat agualdant que hi polti un cafè, un caputxino, una pasta.