La rundalla de Gineta

Aqueixa no sép com l’ascumançà, pecò, essent cosa vera i an gran palt palsunal, no vulgariva pusà altra gent als guàïs. Lu que vul dira és que a un conta com aqueix no basta de cambià noms i èpocas, pecó és una cosa així única, ma així única que caraú arriba legu a cumprenda de qui iò astigui palant.
Millor sigariva de no dira arrés, opuru de damanà primé a un bon avucat, o damanà diretament a tots lus protagonistas del conta de éssar ellus a dira com són anaras las cosas, si mai fossi pussibra. Ansis, millor sigariva no haver mancu ascumançat aqueixa raó; sol que ara és talt, he ja dit massa, que qui ma cuneix ha ja cumprés que astic palant de Gineta, la filla gran de Osvaldo, lu cusí meu que viviva an Germània de quant taniva vint-i-set ans i que havia daixat ananquí la mullé i la filla patita. Gineta, apunt.
Com sa sap, al cap de dos ans, Osvaldo era tunat i, a la mullé, havia dit las cosas com eran: o ella sa’n vaniva an Germània paris a ma él, o él sa feva una famíria tedesca.
I no sa puriva falmà ananquí, trubà un traballutxu qual sa sia i però astà assussagat a ma mullé i filla? No, an Germània i bo’, qué anallí lu trabal i la vira eran tot un altru conta. I la mullé ha dit de sí.
Bo’, conta acabat? No, qué a Gineta l’han daixara al jalmà de Osvaldo, a Onorato, la mullé del qual – o folsis él mateix, la cosa no é mai ixira justa – no puriva trenda fils. Lu pata era que quant havessin pugut, Osvaldo i la mullé sa fóran pultat la minyona an Germània; ma alhora no, lus ascuredus, qué sigui Osvaldo sigui la mullé tanivan de traballà; i qui la fóra mai atuajara, an Germània, a una criatura de dos ans pé almancu catolz’horas, qué ellus ixivan a las albas del maití i tunavan a ma la lluna ja aixacara?
Essent jalmans, Onorato i Osvaldo, Gineta taniva lu mateix conyom del txiu i, com sa cumprén, no l’avisava “tzio”, ma babbo. Era una criatura de dos ans, la mara l’havia abandunara, lu para no l’havia mai cunaixut. Onorato i Pirel.la, la mullé, hi vurivan més bé que a una filla natural; cosa taniva de fé la proba criatura: agualdà que ‘l para i la mara naturals sa dicirissin i antant mustrà andiferença velsu aquellus dos que hi dunavan de manjà, que la vistivan, que la rantavan, que hi vurivan un bé de l’ànima i que, crixint, la pultavan primé a l’asilo i legu a ‘scora? I celt que no, aquellus no eran més un txiu i una txia ma un para i una mara a tots lus efetas.
Andemés, Osvaldo i la mullé, no eran més tunats pé altrus quatr’ans, i quant s’eran prasantats la minyona no’ls havia racunaixuts i, sabent que sa la vurivan carrà an Germània, sa n’era sempra astara amagara a un rucó. Una cosa fèa que però anava bé a tots: a Onorato i Pirel.la que sa daixavan Gineta ancara an casa, a Osvaldo i a la mullé, qué ella era pranyara de cinc mesus i lu dutor li havia dit de no sa móra, ansis, de no viajà nimancu, i per això, no hi fóra mai fet de sora, an Germània, a atuajà duas criaturas.
Al cap de quatra mesus era nat lu jalmà tedesc de Gineta, un bel minyó de quatra quirons, i era molta la mara pé las cumplicacions. Osvaldo, pé la duró, s’era legu casat a ma una siciriana de un parel de ans més gran, viúra i a ma dos fils de set i deu ans a Caltanisseta. La dona havia atsatat de fé de mara a la criatura, ma an càmbiu vuriva lus fils d’ella an Germània, i, de avisà un dia també a Gineta, mancu al dira, no sa’n és més palat.
Gineta, “a tuti li efeti”, és crixira com la filla bella i antirigenta de Onorato i Pirel.la fins al dia que no s’ha tangut de trera un txertificat de famíria i s’és randira conta de la veritat que havia sempra sabut: ella no era la filla de Onorato i Pirel.la ma de un para i una mara que no havia mai cunaixut.
I cosa fa? A quintz’ans no na val més la pena de cambià las cosas, u pugariva dira, ma per ella era ‘l ravés, era ‘l período que ragallava sempra a ma’l para i la mara – lus txius, és a dira – pé contas de vistits massa cults, horari de rispetà i jovas de no frequentà. Sa cumprén que l’idea de un para i una mara divelsus i de una vira feta an Germània distulbava la son i l’ànimu de Gineta. Sa vaieva bella, sa santiva dona, sa vuriva llibra, i an Germània fóra astat tot un’altra cosa.
A l’època iò taniva divuit ans fets de poc i la patenta de mancu un mes; iò i ella eran formalment cusins, ma de allunt, també si mus frequentavan com gent de famíria – mun iàiu materno era jalmà del bisàiu paterno de Gineta, una parentela legal quasi de res –. Ma lu que conta de més era que ella a mi m’agrarava de macus i quant m’havia damanat de pultà-la an Germània a véra la tomba de la mara natural iò havia dit de sí i bo’.
«Ma tun para i ta mara ja voran?»
«Natural, m’han dunat també la munera del viaja i la màquina».
Iò, cretí, li he vulgut crera i sem paltits. Un altru hi fóra dit legu que no, opuru fóra legu cumprés que no era la tomba de la mara a vulgué visità, ma la casa del para, de aquel “tzio” Osvaldo – an realtat sol cusí – que iò també havia vist una volta o duas, ma de patit.
I Osvaldo, quant l’ha vista, ha rasistit un minutu o dos a boca ubelta, i legu sa li és crapat lu cor. Gineta era pretxisa pretxisa a la mullé molta a l’època que s’eran cunaixuts i anamurats, i él, a Gineta, no la vaieva de quant era criatura.
La mullé de Osvaldo, la qui hi fóra tangut de éssar marrastra, la vuriva matà a mossus a Gineta, i lu jalmà a ma’ls jalmanastras a bastó. Així ella era fugira; filla sentsa més para i mara naturals i sentsa més mancu txius a vulgué-li bé. Hi era iò, ma iò no sabiva cosa fé i ni puriva fé arrés, mentras Gineta sa paldeva pels carrels periférics de aquella metròpoli tedesca.
Hi he pruvat a anà a dinuncià l’ascumparsa de Gineta, ma iò qui era, un familiar? No. Lu jova? No. I qui na dinunciava l’ascumparsa, tantu? Lu para, la mara? No, molts totus dos. I no té ningú an Itàlia, ningú que na tengui la patria potestat? No, ningú.
No purivan fé arrés, sentsa una dinùncia. Qui cuntava dascumparit? Gineta. I qui fóra? La filla de ningú.
Gineta no hi era, no era mai paltira de l’Itàlia, no era mai arribara an Germània, no era mai asistira.
Ma’n so tangut d tunà an casa legu, i no he dit arrés a ningú. A Gineta he daixat que la çalquessin als carrels i a las campanyas de prop de casa. De las palts ont havian tunat a trubà la màquina a ma no sép quant mirials de quílometros an de més.
Qui l’havia presa la màquina de Onorato? Bo’, iò no.
Gineta, folsis? Bo’!
Iò ont és ara, tu vista l’has? No, iò no.
No l’havia mai dit a ningú primè de avui, això de Gineta i de la Germània.