La rundalla de Pasquarinu i Asbeltina

No sép vusaltrus, ma iò ma l’arracolt com si fossi avui; i mira que havaré tangut quatra, màssim cinc ans. Era ancara viu Beneretu, que és molt al cinquantú, mantira, al cinquanta-dos, iò anava ont és las monjas, tantu taniva més de tres ans i més poc de sis, per això, i no ma digueu de no, era ja una criatura de cumprenda. I celt, qué no és com avui que a una criatura la feu víura a la bambaja fins als trent’ans, que la pultau i la preniu de ‘scora també al litxeo i, iò cuneix gent, també a l’universitat. Al téns meu, ràiu, u anava de sol ja a l’asilo, altruqué. I a missa, i a la rutina, i a cumprà la roba pé casa.
No era com avui, no, si u no ajurava ja de patit, era mal vist com a palsona. Iò, si vureu que vu’l digui, he ascumançat a traballà a cinc ans. Sissanyor, no és mantira; lu parrí taniva una lateria i iò l’ajurava a salví, cara talda, de las cinc a las vuit, i aixó és anat anvant de l’últim àn de asilo fins a la prima aviamento, que no he mancu acabat que, als onz’ans, lu babu m’ha pusat a l’ofitxina de tx’Ernesto Lul. Eh, qué na taniva u sol, l’ascur. Eh, ragallant a ma no sé qui sa l’havia fet. Un catxavite li havia ampitsat aquell’altru. I pé un conta de arrés ma dievan. Sagons u la primera del trator antrava dura, i sagons l’altru taniva de éssar així com era. Tantu aquel no vuriva pagà i na són ixits a las mans; aquel ha ancutxat lu que ha trubat, un catxavite, i adiós ul ret.
Era un bon homa tx’Ernesto, i pocs ma n’ha fet adubà de tratols.
Cosa astava dient? Ah, del conta de Pasquarinu i Asbeltina. No facis aquella fatxa, tu, ja’l sép que no hi creus, ma iò hi era, era present, he vist tot, com si fossi ara ma l’arracolt. I legu, si vols que ta’l digui, si ‘l conta no t’agrara, vés-ta’n, qui ta vol? O almancu ten raspeta pé qui ma vol ascultà.
Tantu Pasquarinu era fíl de txa Gineta la Reina i Asbeltina era filla de Martino lu Pullós. Él taniva una vintena de ans i ella una quinzena. Pel que puriva cumprenda iò criatura de a l’hora, eran totus béls com atols de txínema, él paraixeva un Amedeo Nazzari més magra i ella un’Alida Valli apena apena més patxuteda. Astavan al mateix carré meu, él al mateix parau, a l’últim pra, que era de famíria pròpiu proba. Ma racolt que an casa d’ellus tanivas de passà sempra acustat de las parets que ‘l paviment era ancara de canya i si hi caminavas anmig anmig sa tramurava cara cosa.
Celtament, lu txistu era al ravés, hi dievan la Reina, a la mara, qué caminava sempra tetxa ma no taniva mai un sisé an butxaca, qué ‘l marit sa baieva an vi lu d’él, lu d’ella i lu dels set fíls. Pasquarinu era lu gran i lu que taniva era una bella veu, no hi havia cançó que no sabessi cantà
Ei, no ma só asballat, ja has cumprés bé, al para d’ella lu Pullós hi vaniva del fet que s’era fet ric paltint de arrés. Para txaparó, txaparó él mateix i, tot un cop, ric a puals. Difati hi és qui dieva que havia trubat lu sidaru txapant an campanya. Un pual pre de muneras de or, dievan. No sé si sigui ver o sigui mantira, lu que és celt és que la famíria de Asbeltina era la més rica de tot lu carré i ella era la patitutxa i la bellutxa de casa, l’última de vuit jalmans i jalmanas tots ja casats a ma gent de poca categoria, sagons ellus. Una jalmana era casarà a ma un panaté, una a ma un sarto, duas a ma dos mestras de pareta, lus tres jalmans traballavan totus tres an campanya i a ma’l bestiam. Pé Asbeltina, essent així bella i diricara i éssent la famíria tot ja assatiara ma sentsa grans pratesas sucials… Eh, ja m’has cumprés, de munera astavan massa bé que tanivan casas i campanyas, ma la famíria no taniva ni un dutor, ni un anginyé, ni un mestra de ascora, almancu almancu! Doncas, Asbeltina puriva pratenda: era bella, era rica, no era tonta, havia astudiat més de tots an famíria i aquel dirinqüent de Pasquarinu la taniva de daixà an pau, altru que fé-li serenaras de la finestra.
Eh, astavan u an fatxa de l’altra, a prans divelsus, naturalment, él a l’últim i ella al primé adamunt de las astal.las. Él sa saieva a la finestra a ma’l mindurí i cantava las cançons del téns: Marino Marini, Buscaglione, Carosone. Tot roba així. Panjant a ancas aforas an peril de sa matà cantava per ella. I Asbeltina, sagura a la gran veranda que taniva sa l’ascultava ancantara, fins a que no arribava la mara d’ella i na l’astiratxava arrinta de casa. A l’hora él hi dieva: “Un dia vuraré ont és tu i ta rubaré pel Cel”. Que per a mi eran las parauras de una cançó an francés que él sabiva i que mancu cumpraneva bé cosa vulguessin dira: un dia vuraré. I cosa sés, un paldal o un ànjal? Al primé cas, si fossi una dona no ta vulgariva, i al sagon nimancu, cosa ma’n faç de un ànjal? Legu: ta rubaré pel Cel. O ta la robas del Cel, i a l’hora té sensu qué ta la poltas an casa tua, o la robas pel Cel, i a l’hora cosa ma’n ampolta, qué da que ma posas al Cel vol dira que só molt i ningú ma pot més tucà!
Vulgui dira lu que vulgui dira, Asbeltina sa’n muriva de amor i tota la famíria d’ella sa’n muriva del raiòru, qué mai a la vira fóran vulgut véra la filla casara a ma un proba sentsa ascoras i sentsa trabal fíl de un ambriagoni i de una pallosa bona sol a fé fíls.
Las cosas són anaras anvant pé un bel poc. Ma folsis no, folsis pé poca dias. Ma aixó ja ma’l pureu paldunà, lu téns pé una criatura és una cosa que sa masura a àtimos, no a dias, mesus i ans. Sagurament Asbeltina era diventara bella de cop, com capita a celtas donas velsu ‘ls catolz’ans, que ‘l dia primé són criaturas i ‘l dia dasprés són donas fetas sentsa pusà téns anmig. Mentras Pasquarinu, als uls de Asbeltina, era ja lu bél jova cantante sunaró de mindurí ja de almancu quatra o cinc ans, que Pasquarinu era de quant na taniva setza que sa guaranyava calqui sou fent serenaras.
I folsis és astat pròpiu així, él sa l’havarà fastjara de la finestra pé una samana o duas, i ella s’era pusarà a la veranda a l’ascultà fins al dia que no l’han bicara anviant basus a l’amor d’ella. Iò lus vaieva que aixó suçaiva quant ja era tunat de l’asilo i jugava un poc al carré primé de anà a la lateria del parrí. Pasquarino siguiva a cantà també dasprés que ella no ixiva a la veranda, i aquella talda, ma racolt com si fossi ara, lu para de Asbeltina era ixit a la veranda a ma’l fusil. “Si no ma l’acabas ta’n dabaix a bal.las”, lu manaçava. I Pasquarino: “Un dia vuraré ont és tu i ta rubaré pel Cel”, havia cantat pé l’última volta.
Quasi sagurament, txu Martino lu Pullós no vuriva pròpiu asparà, ma la filla no’l sabiva i era currira a la veranda tiquirriant: “Babbo, no!” i és paltit lu cop.
I lu que és suçaït dasprés és veritat, que iò era anallí, no és mantira. Pasquarino és vurat de la finestra i Asbeltina de la veranda; sa són ancutxats a mija altària i ningú lus ha més vistus. Dscumparits, vurats al Cel.
No que no és mantira, difati a txu Martino no l’hi han fet arrés, qué no sa són mai trubats lus cadàveres. Ansis, havia dinunciat a Pasquarinu pé havé-li rubat la filla minorenne. No que no és mantira; passa-ma la crau del dotza.