La rundalla de Bocolino i Ludmila

No és que fossi pròpiu tontu, ma mancu antirigent. La mestra dieva que lu minyó taniva netxessitat del “raporto uno a uno”, i la mara cumpraneva i no cumpraneva. Cos’era aqueix “uno a uno”, una paltira? O allò, “tu-midài-nacosa-mé, ìo-tidò-nacosa-tè”? I cosa vuriva, que la paguessi? Ellus an casa munera no na tanivan. I cos’és això, lu minyó no és que aniguessi a ‘scora pé sa’n trera un gustu no? Hi anava pecò era ubligat, qué o si no sa’l fóra daixat an casa a jugà o a ajurà-la.
La mestra, invetxe, astava sol pusant las mans anvant, hi vuriva dira que ’l fíl era tontu, si no tontu i mig, i que a ma un gran sempra al fiancu calqui cosa feva, ma sentsa no feva pròpiu arrés del tot. Sa’n astava sagut al banc d’él i jugava a ma las llumeras antrant de la finestra, an cara tant rieva i a ma’ls cumpanyons no antrava mai an cunfiança. Però era biondu i arritxat i a la ricreació lu viravan tots a jugà, també si él no dieva arrés i lu màssim que feva era tirà una piara a una botxa si és que pròpiu pròpiu hi caieva als peus. L’avisavan “bocolino”, un poc pels cabels i un poc pecò era mig bocabentu.
Car’àn las mestras sa damanavan si fevan bé o no de prumuví-lu, que no havia amparat arrés i an talcera elementare sabiva sol acupià de la lavanya i racunaixeva una paraura a la volta sentsa éssar bo a cumprenda lu que vulguessi dira una frase. Ma palsunal an demés pé afiancà-lu no n’hi havia i la mara no’l pultava mai a fé la visita aspetxalística. “Mun fíl no té arrés, macas són ellas”, dieva la mara de Bocolino a las mestras.
Arribat a quinz’ans i a ma la sagona mèdia feta, també si quasi del tot analfabeta, Bocolino havia daixat l’ascora i era antrat a traballà a un “fruta-verdura” de aquellus grans. Carragava i dascarragava caixetas, ajurava a trià fanols, cols i taronjas, ma ni pasava i ni tucava la munera que dé númurus na cumpraneva pròpiu poc. Però no feva com de patit que sa pusava a jugà a ma las llumeras que antravan de la finestra o com a las mèdias que alçava la mà pé dira “pipí” i l’anviavan an banyo ont hi astava també pé un’hora i calqui volta duas. A las clientas feva un sorriso, dieva un “Ei” i calqui “Éia”, i també “Bonjorno” i “Gràtsie”. S’havia cumprat una bella bitxicleta a ma’l txestino andavant, una bella bitxicleta de dona, ma també si era biondu i taniva quinz’ans quasi i mig, ja sa vaieva que sa fóra fet un bel jova, ansis, un bell’homa, i lu duenyu havia pruvat a fé-li pultà calqui aspesa, tantu pé fé un praié a calqui clienta an idat.
La primera volta havia pusat tota l’aspesa de tx’Anjareta, dona de quasi vuitant’ans, al txestino de la bitxicleta i eran anats assieme, a poc a poc, a peu i a ma la bitxicleta a mans. Així havia fet també a ma txa Miquerina, qué sa li era falmara la màquina, i txa Ritutxa, qué s’era allalgara massa cumprant caltxofas i no sa vuriva puntxà.
Anava a ma la bitxicleta a mans i prena i tunava sagut al sel.lino pedalant lluger. Al cap de un parel de samanas sabiva anà i tunà de’n casa de una mija dutzena de clientas, i pé aquellas lu de Bocolino era diventat un salvici: passavan, triavan la roba, i legu sa la fevan pultà an casa. Él arribava, sunava lu campanel.lo, muntava la roba i sa’n tunava a la butiga sudisfet. Tot a postu pé un àn. Qui vuriva lu salvici an casa sa taniva de fé una primera caminara a peu a ma Bocolino al fiancu i legu, una volta que havia amparat l’astraró, él hi anava i tunava de sol. Campanel.lo, ascaras – aixensor no, qué a ma’ls númurus él no hi praniva – i tóna an butiga.
Tot a postu fins a quant tx’anjareta no és calgura maralta grave, i no tanint ni fils ni fillas que sa la vulguessin carragà havia pres una bandante de aqueixas que na venan de postus frets també de istiu, i difati, aqueixa era sempra mija nu-nua – al sensu que astant arrinta de casa i essent dóna de una corantena de ans sa vistiva com vuriva pé astà còmura, tantu qui hi puriva dira arrés: tx’Anjareta que era més de anallí que de ananquí?
Ara, dic iò, Ludmila, bella i folta com era, no sa puriva vistí i anà ella a prenda valdura? No, telefunava lligint lu ful ascrit a ma la mà tramurosa de tx’Anjareta i uldanava “un càvalolodafuori, tre cartxi-ofo, quatro peproni dui jali e dui rosi”. «Aqueixa pala l’itarià més mal de tu, Bocoli’», hi dieva lu duenyu rient.
I aixó passava una, calqui volta també duas voltas a la samana. I Ludmila era sempra sentsa calças, sentsa regipeto i sempra sentsa calqui cosa que la randissi anvisabra als uls del minyó de la fruta-verdura lu qual, una volta, ajurant ajurant, s’era trubat a ma una tita de Ludmila a mans.
Al cap de calqui samana la bandante havia cumprés de éssar pranyara, i Bocolino havia pres a anà an casa de tx’Anjareta també si no havia uldanat arrés ni de fruita ni de valdura. Ludmila çalcava de na’l catxà-lu, ma legu tucava aquellus bels cabels biondus arritxats, aquella pitorra jova, aquellus braçus així folts, i tancava la polta.
També tx’Anjareta s’era abijara de calqui cosa, oltras a la mara de Bocolino i al duenyu de la butiga. A traballà él no hi anava quasi més i s’aixacava quant na taniva gana, i ella era sempra més gentil, diricara i dispunibra a ma tx’Anjareta, fins a que un dia la proba dona li havia damanat de hi dira cosa tanguessi, que la nutava assai divelsa de quant era antrara anaquella casa sis mesus primé: «I cosa tens, nostalgía?»
I Ludmila li havia dit tot.
«I qui, aquel bocabentu de Bocolino? Ma si puguessi éssar tun fíl!» Legu tx’Anjareta no havia dit arrés, qué un ictus sa na l’havia carrara de cop a l’altru món.
Si aqueixa fossi una rundalla com paltoca, tx’Anjareta sa fóra trasfulmara an ànjal i fóra assatiat cara cosa. Invetxe, essent un fet real, presa de la por, Ludmila dasburia tots lus caraixus, sa umpri las barijas a ma tot lu que ha pugut i s’an tóna de pressa al país d’ella a ma u de aqueixus pullmans aspetxals que saban ellus.
Bocolino, arribat velsu las onza onza i mija entra sol aspinyint la polta i troba tot lu casí, ansis, él na fa ancara de més que pansa que Ludmila sa sigui amagara a un almari o a sota de un llit; i així l’han trubat çalcant a sota del llit de tx’Anjaret ancara an agunia. Arrastat pé rapina i omissione de socorso i prutxessat.
Un bél poc de ans de garera hi fóra tucat si no fossi astat minorenne, invetxe, l’han tancat a un’aspècia de clínica de gent com él sentsa marícia.
L’última volta que la mara és anara a trubàlu li ha pultat una fotografia. Sa veu una bella dona de tipo aslavu a ma una criatura bionda bionda als braçus. «M’és arribat això, tu arrés na sàs?» li ha damanat.