La rundalla de Bélminyó

Ja’l sép que no ma creu ningú, però és ver, iò tenc lu potere de cambià lu velsu de las cosas. Pé dira, tu pensas que una cosa sigui fea, i iò ta la fas divantà bella. Tu creus que una cosa sigui l’asfultuna tua, i iò ta dimostr que invetxe és lu ravés, que va tot bé.
Posa que t’hagi daixat lu jova? I bé? Era un bastaldu egosita marantranyat manilongu futibossas mantiré, i no sès cuntenta, i mancu mal, ancén una candera a Sant Antoni del Foc.
Opuru t’hagi daixat la jova? I rangracia ‘l Cel, qué aquel truió t’havia umprit una cistella de corrus aspaldaciat lus rispàrmius de una vira i asputanat a ma tota la famíria i tots lus cumpanyons.
L’altru dia, a l’incrotxo tra via Roma i via Nàpuls, sa són ambistits an dos, un’utilitària i un SUV no massa gran. La màquina més patita un dan bél gros, lu SUV quasi arrés; la culpa era d’ella, qué del SUV s’astava pusant lu rosseto, i també d’él, qué de l’utilitaria astava palant al telefonino.
No ma fossi trubat iò anallí, sa’n fóran dit de cara curó, sa fóran dinunciats i iò dic que també ascurits.
I invetxe, só antalvangut iò, he dit que havia vist tot, que era pront a tastimunià i, antant, de fé caraú d’ellus las fotografias a las màquinas txumbaras i legu de las postejà que anàvam totus tres a na palà saguts al bar Licordecariasa. Dasprés de un cafè i un licor dolç ella i un conyac él, s’eran fets cumpanyons i, essent antrats an cunfiança, él havia trubat un trabal a élla i un apaltament an afitu pel fil gran, i ella un cumpraró pé la campanya del para que eran ja quasi dos ans que çalcava de la vendra. Lus he daixats cuntents i ja mig amigats, mancu sa són abijats quant ma’n só ixit del bar.
O aquella volta que Pietrina Larratxunira ha pres un cop al cap i n’és ixira solda. Per ella era com una molt an terra, que no antanent no puriva mancu més raspondra. I cos’he fet iò, li he amparat a traficà a ma’l computer i a ma’l telefonino i ara ella pala a ma mig món i “ascolta” i raspon sol a qui li agrara, mentras que primé ascatava pé cara cosa i no na daixava passà una a ningú, probas marit i fíls. Difati ara hi diun Pietrina Lacuntenta.
O si no de Asbeltino Lafarranca. És natural que él no fossi cuntent; i mira tu, si ta caun quatra bruquets a la mà reta i lu mestra de pareta, invetxe de ta salvà pijora la situació qué, pé l’assustu, an càmbiu de mora lus bruquets de damunt, ha çalcat de li asgarrà la mà de sota. Al final la mà li han salvara. Ma sol an palt, que li és arrastara brucara a farranca. Essent però la mà reta, li ha racunaixut lu màssim i, dels trent’ans, Asbeltino era pinsiunat, a ma la mínima, ma pinsiunat. Ma això no’l cunsurava ancara, ansis lu feva astà més mal, i a l’hora só antrat iò.
«Tu no pintavas, a patit?»
«Éia».
«I no dievas sempra que si havessis tangut téns i munera ta hi fóras dedicat a pintà an manera prufessiunal?»
«I la mà, iò no la sép amprà l’asquerra».
I així, a ma pacència però a ma passió, Asbeltino ha amparat a s’assatià lu pinzel a la farranca i ara ha ja fet mostras tabé an Asvítsera.
Si tanguessi de dira quant ma só abijat la primera volta de aqueix do meu, mancu lu sabariva dira, qué ma pareix que sigui una cosa que he sempra tangut ja de patit. Iò ja m’abijava que la gent ragallava o feva morrus, ma bastava que iò antressi a la mateixa apusentu o que ‘ls’hi pasessi acustat tots rievan, tots sa pusavan de bon humor. Bastava que iò ‘ls miressi i que facessi un sorriso.
Legu, crixint, ma bastava una paraura pé assatià cara cosa. An casa mia, i an cara lloc ont iò ma trobi, una raguella no dura mai més del téns que ma hi vol a ubrí boca.
La mama diu que só aspetxal, que no hi ha ningú «bo com a tu, Gino meu». Diu que ma tangarivan de fé sant.
Lu babbu no, él no és així cuntent de aqueixa cosa, diu que si iò fossi divelsu, per él sigariva millor, no que així no ma vulgui bé lu mateix, però, si fossi un poc més atentu a las cosas mias i més poc a las dels altrus: folsis folsis.
També ma iàia ve sempra a ma trubà. «Gino, bél de nonna, Gino, anjaret del Cel». Diu que élla vol bé ugual a tots lus néts i nétas que té, però, per a mi té un amor divelçu, un rigualdu i un’atenció que pels altrus no tangarà mai.
Qui no ve quasi mai a ma trubà, ansis, més mai que quasi, és mun iàiu, él diu que no ma vol véra així, que no la pot atsatà aqueixa cosa.
«O no’», hi dic iò, «ma no veus que així és millor, i qui ma toca a mi, qué só ja molt a dos ans? No hi pensis que és astara culpa tua, qué si no fossis astat ancés de las deu del maití no fóras ixit fuori strada. Tantu és anat tot bé, tu ara no beus més de quasi trent’ans i tens una sarut de ferru. Nona t’ha daixat, ma millor, que ta sés casat a ma una polaca vint-i-set ans més jova de tu i bella com un’atritxe de txínema. Nonna tambè astà bé, que ha ubelt un asilo. També babbo i mamma sa són daixats que pel daspràie havian ascumançat a sa udià. Ma és astat un bé, qué mamma a riprés a astudià i ara fa la pediatra i babbo ha ubelt una Ong pé ajurà las probas criaturas africanas.
Astà cuntent, nonno, qué iò ja venc a ta trubà an sòmiu».