La rundalla de Lascritor

Ma’n só abijat una taldeta de istiu. Pultava tot un maití de creació sentsa pàusas, de las vuit i mija que era tunat de pultà las criaturas a ‘scora fins al mamentu de ma fé un panino tunu mayonese i ementhal qué no taniva téns de pelda. Manjant a angurirura continuava a batí a la tastiera. Una lletra arrarera de l’altra, una gota de ori, una fufuruja de pa, un asquitx de mayonese, la famíria de pterodàtilos antropomorfitzats praniva cos. Para, mara, dos fils, un jalmà del para. Ma’ls imaginava com a cardinals an mantel.linas marrons invetxe que valmellas, naturalment nu-nuns, però com si fossin vistits de las grans aras que però eran també braçus i mans; runcu de aligaró del Gange, ancas de craba, peus gallina, cos de homa o dona i, naturalment, aras immensas.
Ragallavan adamunt del fet de sí i de com lu jalmà del para tanguessi de fé pé sa riproduí. Qui hi dunava: la filla gran o la mullé?
Lus he daixats discutint; naturalment com poran discutí dos pterodàtilos humanitzats alts dos metrus i mig i ancatsats com a toros arrarera de la mateixa vaca.
Tu ma filla no la tocas!
Deixa-ma ta mullé.
Tu ma mullé no la tocas!
Deixa-ma ta filla.
No sabiva si fé antrà a la raguella també las duas donas o no, o si també lu fil, lu qual no sa fóra cumprés si no vuriva pecosa no o pecosa a la jalmana sa la vuriva ampanyà él, invetxe del txiu. I lu mateix la mara i la filla: ragallavan pecosa no o pecosa no vaievan l’hora totas duas a ma’l cunyat-txiu.
Çalcant de natajà la tastiera de l’ori i de la mayonese he fet un txumpul més gros i, sentsa vulgué-lu, he dascantxal.lat l’últim capítul, aquel ont lu jalmà, cunyat, txiu praten una dona de ampranyà. Això és un sanyal ma só dit, i só muntat a ma fé un cafè. Eran las tres, a las quatra taniva de ixí pé prenda las criaturas, ma mullé no arriba mai primé de las sis de la talda, qué traballà a un’hora de màquina, i, oltras al café, he dicirit de ma manjà una poma. Iò, però, só de aquellus que no digiri l’ascolja, la poma ma la faç – ma la feva – a grils i legu lus daspuric – lus daspurigava – u a u. I és lu que astava fent a ma’l rasó a mans quant he santit lu mos al codu. Ma só girat de istinto i he ampitsat lu rasó anaquella cosa que m’astava asgarrant la pél. Quant ma só girat he vist la figura del pterodàtilo humanitzat ixint de la polta i paldent sanc de una mà. Sol legu he cumprés que aquel bastaldu m’havia asgarrat dit manuvel i dit de l’anel de la mà asquerra i fet an sanc viva de col al braç. He pusat lu cafè a una txícara gran, m’he pusat un tuvallol a la mà dastrussara i só tunat al computer. Arrés, no hi havia més mancu una paraura an tot lu conta dels pterodàtilos. Arrés-arrés, mancu més lu títul hi era més. És astat a l’hora que he ascumançat a cumprenda: l’ori, o la mayonese, o las fufurujas de pa, o lu txumpul de duas o totas tres aquellas cosas havia dunat vira a l’ascritura mia. Lu pterodàtilo que fins al mamentu de dascantxelà tot astava guanyant i legu sa fóra ampranyat una de las duas donas, era diventat real i s’era afutat a ma mi. No taniva altru ramerri que dasfé aquella cumbinació química i he cabussat quasi tot lu cafè a la tastiera. Legu ma só tóna pusat a iscriví: ”Lu conta del deixò que na ixi de l’aixeta aixuta”.
La nit, a l’haspital – ma mullé havia ansisitit que hi aniguessi també si lus dos dits no sa purivan més atacà – he damanat que ma daixessin amprà un computer – no hi rasix més a ascriví a ma una penna – i m’han dit que no, que no ma taniva de astracà, que tantu m’havian dunat un tranqüil.lante per rumí i antidoloríficos pé tots aquellus punts que m’havian tangut de pusà.
Com faç sempra quant no puc o no ma deixan ascriví, lu conta ma’l sumic, duas voltas, i calquivolta també tres, de modu que quant ma daspelt ma’l pugui arraculdà pròpiu bé. Era lu conta de un aspadatxí dels últims ans que ancara sa purivan fé duel.los. No n’havia mai paldut u, aspetxalment a ma l’aixàbura, ni a la primera ni a l’última sanc. Mancu él s’arraculdava bé quanta duel.los havia fet: deu, dotza, quinza. L’únic de que era sagur era que havia molt a dos tinents, un capità un curunel i també un bulgués, un poeta, dieva él. I pròpiu la filla del poeta, una bella minyona de mancu setz’ans, l’havia asfirat. Una cosa ampussibra: pecò las donas no purivan fé duel.los, pecò la lei que lus pruhibiva era an vigor de quasi tres mesus, i pecosa no fóra astat just, él era massa folt pé un homa, com a aspadatxí, figuremus a ma una dona. Ma la bella minyona l’havia ufés publicament ja duas voltas, i a la de tres havia atsatat. Pistora, invetxe de aixabura, i a ella lu primé cop. La minyona aspara a uls tancats i lu pren, a la mà reta, fent-li saltà tres dits: gros, de l’ul i de mig.
Legu ma só daspaltat, totas tres voltas sempra al mateix punt i sempra ma só tunat a rumí. L’última volta, però, l’he vista, la filla del poeta. Reta a l’antrara de la polta de l’apusentu mia de haspital, a ma la pistora puntara velsu de mi i çalcat de asparà a uls tancats. No, he tiquirriat, no’l facis, quant ma tonin lu computer ta trubaré un altru final. Ma quant és antrara l’anfalmera la duel.lista havia ja asparat i era fugira. Han pruvat a m’atacà lus tres dits de la mà reta – gros, de l’ul i de mig – ma no hi han futit, la bal.la lus havia dastrussats; com si ma’ls havessi asgarrats ancutxant-lus al mecanismo que mou lu llit, havia dit lu dutor.
Una volta pot éssar una cointxidença, duas voltas asfultuna, ma tres voltas vol dira que la cosa és sèria, que no m’astava asballant: que tot lu que iò ascrif legu diventa veritat. És una cosa que he sempra sabut, a éssar hunestus, ma fins a que ascriviva contas de amor tot anava bé. Lus cumpanyons meus sa pranivan i sa daixavan i al final sa casavan. O de aventuras viajant an Àfrica o an Argentina, calqui assustu ma legu tot sa tunava assatià. Cusetas, episodis divaltents, com la volta que un palsunaja m’ha antupat a un bar, ma cunvirat a bera i m’ha així ambriagat que li he amprumitit de cambià-li lu final. Cusetas així, cointxidenças que iò ma craieva i no ma craieva i que, la veritat sa digui, ma mutivavan a ascriví sempra de més, també si mai havia trubat un editor dispostu a ma publicà un conta que fossi u; lus dotza romanzos meus lus he tots publicats a aspesas mias. A ma mullé no he dit arrés, per ella camp de las vènditas, an realitat cara llibra m’és custat de dos mil a cinc mil euros i de las vènditas an quatra librerias no he recuperat mancu un sou, ansis, n’he paldut an benzina i telefonaras. La munera que cuntariva que polt an casa ascrivint llibras na vé de la pinsió de babbo. Són sis ans que és molt, però pé l’INPS és un pinsiunat itarià an Romania i cara més hi posa la pinsió al conta, mil i vuit cents èuros que iò puc amprà com vul tanguent la firma conjunta a ma babbo. Cara quinza dias anvia lletras bel.lissimas de Bucarest dient pé co no anen mai a trubà-lu. I ma mullé diu que un dia o l’altru és manasté que ‘l fem, que hi aniguem an Romania, i de un meset l’ansistiva massa, i iò dit que sí, que facessi tot ella, i ella l’ha fet, ha cumprat lus billets Roma-Bucarest pé quatra, dos grans i dos patits: iò, ella i lus minyons que a nonno no sa’l racoldan més qué eran patits quant és paltit una nit sentsa dira arrés a ningú. I si no fossi pel que m’és capitat fóran paltits aqueix dimalts.
Las lletras de babbo las ascriviva iò, però ara no puc, pé falta de dits bons, qué a ma la mà asquerra no só bo a fé arrés. Així he anviat una lletra a ma la posta eletrònica picant a la tastiera a ma’ls dits avançats. He ascrivit com si babbo, preocupat per a mi vulguessi vaní él de Bucarest ananquí, i com que a él no hi agraran lus aèreos, que fóra pres lu treno. L’idea era de anvantà un infarto o un intxident i dira la veritat, que babbo és molt. I l’he ascrivit, com si fossi un jal.lo del téns que aqueix ràiu de DNA no hi era, i que si u era u o un altru sa cumpraneva de las amprontas digitals. I a l’hora, lus que vurivan fé crera que ”babbo” fossi molt, mentras era ben amagat, havian trubat u que li assimijava assai i l’havian molt tirant-lu adabaix del treno de modu que tanguessi mans i fatxa matxularas.
I u passi, dos posa atanció, ma tres és cosa sèria; quant astava ascrivint – a poc poc, que las mans ara ma durevan – de com havessin molt i assatiat lu sòsia d’él, babbo és antrat de la polta a ma una rustalla i m’ha primé dastacat lus dits i legu ha çalcat de ma dasfé la fatxa. Tu sol sàs que só viu, tu sol. I si no fossi astat pé ma mullé que era a la cuina babbo ma fóra molt.
Diun que he fet iò tot de sol, a m’ascaranà i a ma mutilà; ma no és ver. Iò ja ‘l sé: és tot allò que ascrif que legu pren cos i sa fa veritat. És per això que ara no ascrif més, no pens més, no sumic més; ancara astic çalcant de no raculdà las cosas, ma, apena hi rasix: murireu tots, palsunajas de merda.