La rundalla de Quetatoc

Iò ja’l sép que ningú ma creu, ma és la veritat: iò sép tot de tots, sempra. He amparat a fé finta de res, a no dunà de pansà mai que iò sebi lu que l’altru sap, però iò sép; sempra; cara cosa. Ningú ma pot amagà arrés a mi. I com que iò só una palsona justa, no na faç passà una a ningú.
He ascumançat a ma babbo i mamma. Paraixeva que sa vulguessin bé, que fossin sempra amore-amore i invetxe él taniva un’altra i ella s’ascriviva ancara a ma’l primé jova. I iò lu sabiva, lu vaieva, lu cumpraneva que no era just. Però mamma no ma vuriva ascultà i babbo no na vuriva sabé. I a l’hora un dia he amparat a ascriví com a mamma i a palà com a babbo. A l’antic jova he ascrivit una lletra dient-li de vaní a la salvà, i a l’amante he telefonat dient que vanguessi an casa que la mamma la vuriva palà, primè de daixà a babbo.
Als junals havian ascrivit: ”Drama de la jarusia: jova dona mata a rasó l’amante, lu cumpanyó de l’amante i la mullé”. Un pastitxu que no sa cumpraneva qui havessi molt a qui i pé co. L’únic a sa éssar salvat era iò, hòrfano a nou ans.
Nonna de mamma no m’havia vulgut an casa, dieva que iò era un mostru. Lu dieva pròpiu, no ès que la cumpranquessi sol iò, lu dieva a tots, dieva que era astat iò, que era culpa mia tot allò de la filla i del gendra. Per això m’havian pusat a un istituto, pecò nonna de babbo viviva a l’estero i s’era tunara casà a ma u que de criaturas no na vuriva sabé.
Hi só astat fins als catolz’ans a l’istituto, fins a que no m’havian vulgut a una famíria, però no adotat; afidat an prova, com si iò fossi una màquina i no una palsona. Eran dos bastaldus, marit i mullé, vurivan que mangessi lu minestró fins a l’última cullera i que ma natagessi la mesa de sol, que ma facessi lu llit, que ma facessi la dotxa cara dia, que ma rantessi las dents també dasprés de una caramel.la. I però s’havian crixit una veranda sentsa trenda tots lus permessos i fent fé lu trabal de un mestra de pareta an pinsió a ma un manial rumeno que pagava lu mig i no sempra. Iò havia amparat a fé la veu de tots al parau, i havia telefonat al capo condòminio sis voltas i a ma sis veus divelsas, i, al final, pé no passà guais, él mateix havia tangut de avisà las guàldias.
Pé pagà la multa han tangut de vendra la casa, i a mi m’han tunat a l’istituto.
Hi só astat altrus tres ans, legu m’han pres a una casa famíria, tantu a divuit ans ma’n fóran catxat comúnqüe.
Éram an vuit, més lus marit i mullé duenyus de la casa i de la campanya ont astàvam. Marit i mullé eran farals, cinquanta-dos ans parhom, él francés i ella ingresa; tanivan una filla de vint-i-cinc ans, una bella minyona bionda, un poc patxota, però bella lu mateix, i legu musaltrus, set afidats que anàvan de vuit a desset ans: iò, cinc minyons i duas minyonas, duas jalmanas de onza i tretz’ans.
Iò l’havia cumprés legu que allò de la campanya i de la casa-famíria era tot un’ascusa pé amagà la veritat: marit i mullé i la filla eran amantes. La bella bionda patxota de vint-i-cinc ans anava a ma totus dos pecò no era pròpiu la filla, ansis, no era pé arrés pròpiu la filla: era una que havian adotat quant vivivan an França i una volta dascubelt que marit i mullé s’eran anamurats d’ella, s’havian anvantat la casa-famíria an Itàlia, a la campanya de un país patit ont ningú lus cunaixessi i ningú aniguessi a distulbà-lus. Ma iò lus havia ascuviats i també sabiva an andicipu ‘l conta que vurivan almà: vurivan que iò m’anamuressi de la bionda patxota filla finta d’ellus de modu que puguessin dira que ‘l fíl que ella agualdava no era de’l para (an realtat adotivu) i amante, ma meu.
Iò havia dit cara cosa a Angelino, lu minyo de deu ans que rumiva adamunt meu al mateix llit a castel. I él m’havia dit que él també havia cumprés tot, que él las cosas las cumpaneva de l’uró, sagons l’uró de la gent él sabiva ja cosa astiguessin pansant i cosa vulguessin fé.
No era ver arrés, Angelino no taniva ningun dó, però a mi m’agrarava l’idea que iò li agraressi. Pecò la veritat és que iò la gent la cumprenc soltant tucant-la o fent-ma tucà. Ma basta astrinyí una mà pé sabé cara cosa de la palsona, ma també txumbà-la pé asballu, sentsa’l vulgué.
Angelino però ma craieva, sabiva que iò he sempra dit i sempra digaré la veritat, i així él també ha cumprés que no era just tot allò, i pé m’ajurà ha jurat a l’assistent sucial que vaniva cara samana que lu francés sa l’havia amprat, que marit i mullé i la filla eran gent mara.
Legu han tret la veu que a sa l’amprà-lu, al proba de Angelino era iò i no lu francés, i que no era ver que la patxota no fossi filla natural d’ellus i que fossi pranyara. Tots documents falsus, totas mantiras i, també si a mi m’han tancat a un altru istituto, a ellus és anara com era just que tanguessi de anà: saltats an ària a ma tota la casa famíria, que una de las duas jalmanas havia daixat ubelt lu bombolone de cinquanta litrus.
«I qui fret que fa, ancen la caldera, fes lu praié».
Ma iò ja lis hi havia dit que la vàlvura era difetosa, pijó per ellus si no m’han pusat reta.
A l’últim istituto que só astat era tot pre de macus i de palsunal aspetxalitzat an curà-lus. No na trubavas u que no tanguessi la cura d’él infalibra. Caraú d’ellus pansava mal del colega i tots era saguls de trenda ellus tota la raó i lus altrus tot lu tolt. A l’ascumençu això ma feva antrà an confusió, ma legu he cumprés, bastava fé finta de éssar de la palt de caraú.
Tu ma vols ret, i iò ma pos ret. Tu ma vols tolt, i iò ma pos tolt. Tu ma vols cult, iò ma pos cult. Tu ma vols llonc, dolç, malgant, agra, saburós, lu que sigui? Iò só lu que sigui.
Ma’n trubat una casa, un’ampreu, i ara vif a un parau de vint-i-cinc famírias.
Lus del primé pra són llarras. Lus de an fatxa avarus. Lus del sagon són amigats lus de una polta i futibossas lus de l’atra. No sa n’hi salva una de las famírias del parau meu, ma ja’l sep iò com assatià cara cosa.