La rundalla de Lapaldura

Babbo taniva una rivèndita de cal a l’angròs. Cara dia arribavan camions i camions prens de vitel.lus, polcs, uvellas, crabas, cunils, llocas, taquins, pullastras i gallinas masal.lats, asculjats, dasprumats, aixugats de la sanc i pronts a paltí pé las matxel.lerias de prop i de acustat.
Així pé ans. Pé babbo són arribats a traballà fins a vint homans. Al maití an téns an téns arribavan lus càmions a ma la cal de cara varia que vaniva primé assatiara a las txel.las frigorífero i legu vanura a las matxel.lerias grans i patitas, privaras i dels supermercats. Era un via vai contínuo de gent i de veus palant als telèfonos. Hi era qui vaniva a sa prenda la cal i qui vuriva que hi pultéssim i a las vuit i mija, dasprés que ma pultava a ‘scora, la mamma ubriva la matxel.leria nostra. Astàvan bé. Iò sora cuntava que tanguessi astudià, muns jalmans éran tots assatiats a ma babbo i mamma.
Tore guidava lu càmion gros i feva ‘l giru de las matxel.lerias. Marieto astava atentu a la cal que antrava, a la cal que ixiva. Nino ajurava mamma a la matxel.leria. Babbo feva lu duenyu. Iò taniva sis ans i taniva de diventà una comertxalista: així las cosas nostras fóran sempra anaras més bé.
Legu una nit no era tunat Tore a ma’l càmion. A mi no ma dievan arrés, iò era patita, però lu cumpraneva que hi havia calquicosa.
Lu càmion l’havian trubat quatra dias dasprés. La cal no cunsanyara mija rusagara dels cutxus i l’homa que acumpanyva Tores als girus molt de un tir de bal.la al cap.
A mi no ma dievan arrés, qué era patita, però calquicosa cumpraneva i, aspetxalment, ma dievan tot lus cumpanyons de ‘scora.
«Ver és que han sagrastat a tun jalmà gran?»
«Mal hi ha fet quant n’hi han tallat l’urella?»
«I quant li han tallat lu dit manuvel?»
Lus que havian sagrastat a mun jalmà eran professionistas, opuru mostrus, opuru totas duas las cosas. Iò era patita, però cumpraneva: a mun jalmà l’astavan tunant an casa a trossus pecò babbo no vuriva pagà lu riscata. I, cara tros, mamma lu pusava a la txel.la frigorifera: un’urella, un dit, un altru dit, un’altra urella. Una cosa al dia, fins a que babbo no sa fossi dicirit a pagà.
Iò era patita, no puriva sabé de contas de bancas, de fideiussons, de pagaments, de déutas. L’únic que sép és que ‘l dia primé éram rics, i lu dia dasprés éram probas, i quant un corriere ha cunnsanyar lu cap de Tore éram dasasparats.
No tanívam més arrés, a palt de las apusentus adamunt de la matxel.leria i la gran txel.la frigorífera on hi eran sol las paltis del cos de Tore que mus havian tunat. Mamma dieva que no fóra antarrat arrés fins a que no havessi tangut totas las palts del cos de Tore; sol a l’hora fóra fet txelebrà la missa de molt.
No tanívam més arrés oltras a l’apaltament i la cantina a m’aquella txel.la; tot lu restu, vanut, sagrastat, pinyurat, paldut. Nino sa n’era anat a l’èstero, camaré a un ristorante Francés an Germània. Marieto s’era fet vinyaté an Piemont. Babbo s’era abaixat a fé lu masal.laiu a sota duenyu i, fent la saltitxa s’havia matxinat lu braç ret de la mà al cotzar.
L’havian vist tots que no era astat un intxident, però campàvam de això: de la pinsió de invaliditat que li havian racunaixut.
Mamma no ixiva més de casa, l’únic que feva era dabaixà a la txel.la frigorífera a véra si las palts del cos de Tore eran sempra ben cunsalvaras. Babbo, invetxe, no hi astava mai, an casa, era sempra a la tavena a sa bera la poca pinsió.
Iò taniva ja quinz’ans fets quant mus han tallat la llumera que babbo no pagava més arrés i lu poc que praniva sa’l baieva tot.
Mamma n’havia fet una maraltia a véra lu que taniva de Tore ja carigat i purint-sa i quant mus han tunat a atacà la lutxe sa hi és pusara ella a la txel.la, tancara de palt de arrinta. A babbo l’havia ambistit un càmion. Sagons l’autista sa hi era pròpiu tirat a sota. Muns jalmans vurivan que anigussi a víura ont és ellus, o an Piemont o an Germània, ma iò vuriva astà annallí, an casa mia, adamunt de la txel.la de mun jalmà i de mamma; fins a quant no havessi acabat de astudià taniva la pinsiò de reversibilitat de babbo i puriva campà bé, non tanguent de pagà afitu de casa i no tanint ningun vici. Però era minorenne, taniva manasté de un tutore, i era ixit a pasquí un cusì jalmà de babbo, un viut que havia paldut tot lu que taniva jugant a caltas.
Per a mi anava bé i per él també. Él vaniva astà an casa mia, él arratirava la pinsió de babbo i campàvam totus dos tranqüil.lus fent las viras nostras: iò astudiant pé pugué diventà comertxalista i él jugant a caltas.
Taniva setz’ans i era bellutxa, la veritat sa digui, també ara no só de gità, ma a l’hora era pròpiu bellutxa. I una nit m’ha jugat a caltas, i ha paldut.
De a l’hora m’ha paldut una, i també duas voltas al mes, i, de la de tres voltas, no hi havia mancu més manasté que ma pranguessin a ascavanaras pé ma fé astà mura.
Legu, a divuit ans, m’he pusat lu conta an banca a conta meu i, com que anava a l’universitat, ancara ma tucava la pinsió de babbo. Així, no taniva més manasté del cusí jalmà d’él viut, i difati un dia és dascumparit. I també dos, ansis, tres dels cumpanyons d’él que s’eran habituats a ma guanyà a las caltas són dascumparits.
És astat poca téns primé que lus que s’havian cumprat la matxelleria nostra ma la tunéssin. Dasprés de allò de Tore no hi vaniva més ningú a cumprà, i dasprés de allò del braç de babbo ancora més poc i, ancara primé de allò de mamma havian tancat del tot. M’havian dit que ara que havia fet divuit ans era just que aquel lucal tunessi a la famíria mia. Ellus l’havian cumprat pé quatra sous aprufitant de la situació, ma no era astara una bella cosa, i difati no hi havian guaranyat pròpiu arrés, ansis, paldut an tassas i aspesas, per això ma’l tunavan. Tres vetrinas, un gran banc, tres frigorìferos.
Pel mamentu venc sol pa, ascaturam i saltitxa de bastaldu que faç iò mateixa. Però m’astic traient la litxença pé tunà a ubrí la matxel.leria. La cal de polc no ma mancarà mai.