La rundalla de Lantirigença

Iò no agrar a ningú pecò só massa antirigent. Diun que só antipàtic, brut i tírquiu, ma no és ver arrés, són lus altrus a éssar lu de que m’acusan a mi.
És sempra així, an totas las cosas, u té un difeta i, invetxe de sa’l racunèixar mirant-sa al miral, lu rifliti a la fatxa dels altrus.
U és fèu, i invetxe de dira que l’és él, diu que fèu sés tu. U és brutotu, i diu que brut sés tu. U és tontu, i diu que tontu sés tu.
Com si fóssim tots cretins. Ma no és així, la gent antirigenta asisti, i iò só u dels pocs; só sagurament u dels més antirigents que iò cuneix, no faç finta que sigui un difeta i lu git adamunt dels altrus: iò só antirigent i tu no.
És lu difeta meu, això de éssar antirigent, iò cumprenc tot, cara cosa; a vol éssar al cap de un àn? Ma iò a la fi lu cumprenc.
Com a ma Mariutxeta que ma mirava a ma dos uls de boga. Iò anava a cumprà al pa, mig panino, un tallutxu de coca, ”no, més poc ancara”; i ella ma mirava a m’aquellus ullets aspamparriats. ”Cinquant’un txantemus”, ma dieva. ”U no’l tenc, senya qué fem tot un conta”. I ella ma mirava a m’aquellus ullets de boga assustara i aquella bucutxa de granota rutant. I cosa tangarà, i cosa vulgarà aqueixa? I legu l’he cumpresa, qué a mi no m’ascapa arrés, mancari hi posi una samana, un mes o un àn. Ma dieva: ”Txu Tó’ – que iò ma dic Tónio –, hi sigariva allò…”.
”I allò cosa bé-me’?”
”Lu dels txantèmus…”
Iò só antirigent, i allò del txantèmu no era la raó, qué un txàntemu avui i un txàntemu damà, sempra un txàntemu arresta – un txàntemu al dia, pé sis dias a la samana, pé tots lus mesus de l’àn, cunsiderat que calqui volta lus txàntemus eran dos, i calqui volta tres, fariva una cosa com quatra-cents txàntemus, que sigarivan mancu de quatra éuros a la fi de l’àn, i tu, pé quatra éuros…? –, tu no m’anganyas, Mariutxe’, tu ta sés anamurara de mi i no tens lu curaja de ma’l dira.
I difati he cambiat butiga, i al cap de sis mesus Mariutxeta s’és fidançara uficialment i sis mesus dasprés s’és casara pranyara grossa. L’ascuredda, pel daspraié que no ma vaieva més s’era dunara al fil del duenyu de fol, que li ha cumprat casa, màquina i joièl.los. Ma l’amor és un’altra cosa, iò ja’l sép.
I això de Mariutxeta no és mancu la primera volta, qué oltras a éssar massa antirigent iò só també massa bél, també si la gent lu nega qué, sabent-sa ellus feus, ma voran fèu a mi també.
Ma iò ja’l sép pecò diun mal de mi, pecò són anviriosus del que tenc, pecò ma veun ric, ma cosa vol dira ric, i qui és ric: qui té munera?
Ma la munera no raprasenta arrés, pròpiu arrés ta dic, la munera no sa menja. Celt, ta pot fé cumpanyia, aixó sí.
Iò, pé dira, ma pas maitinaras cuntant éuros, sigui an bitlets sigui an txantemus. Tenc un’ascatura de botas prena de billets de cinc-cents. N’hi ha cinc-cents, cinc-cents billetts de cinc-cents. A cinc-cents i u, l’u lu pos an banca. Una prena de billets de dos-cents, n’hi ha dos-cents i quant arrip a dos-cents u, dos-cents dos i dos-cents tres, lus tres lus polt an banca, ma’ls faç cambià an u de cinc-cents i u de cent i lus pos a las ascaturas dels billets justus. I així dabaixant de ascatura a ascatura. Lu que m’agrara de més de tots, és cuntà lus txantemus, quant arrip a mil, vaig a ma tota l’ascatura a la butiga i ma’ls faç cambià. La comessa no’ls vol mancu cuntà i ma dóna un billet de deu. Ma iò ansist: ”No, conti, conti, qué no sa sap mai que n’hi hagi pusat calquiú an de més”. I difati, cara volta, n’hi ha sempra dos, tres, i també quatra an de més, qué cuntant cuntant aquellas peças així patitas sempra ta’n pot ascapà calquiuna.
Ma diun com faç a no trenda por a ma tot’aquella munera an casa. Iò raponc ”Malenonfare Pauranonavere”, com dieva mamma, i legu hi untx a Dick o a Bobby. An casa tenc també a Diana, que és la mara de tots i ara, també si és pranyara, ta’n dastaca una mà an un mos. Diana és una dobermann i Dick i Bobby lus ha fets a ma un rottweiler. No tenc por de ningú.
Las marallenguas diun que iò amprest a un antarés astronòmic. Ara, a palt que no saban mancu ellus cosa vulgui dira astronòmic, iò no amprest pròpiu arrés a ningú, iò al màssim ajut la gent que té manasté, i lu faç com ata de pura generositat. Pecò pens que sol qui fa ‘l bé, legu bé pugarà damanà.
U té manasté, ve ont és mi i iò l’ajut: ”Cosa vols, deu, vint, cent? Pronti, cosa tens de vendra que iò ta’l compr”.
I hi ha qui ma ven la màquina, qui la casa, qui la filla. I iò pac bé, an contante. Tot passa an cap meu i la casa, la màquina, la moto, la filla no, arresta a ellus, que ma pagan l’afitu naturalment. Era casa tua, ara és casa mia, i tu ma pagas l’afitu, com és just. Assai l’havias pagara? Cent? Iò ta’n donc cinquanta, qué ara és vella, i tu ma pagas l’afitu. Assai sigariva pé tres i cuina, quatra-centas? I tu ma’n dons sis-centas, més la treditxèsima, que a Naral sempra tanim tots aspesas. I ta filla m’ajura an casa, a fé tot i de tot: a rantà, a cuinà, a m’assatià lu llit. Pé quanta téns? Dipén dels ans de ta filla. Si ma facessi de bandante assai prangariva a l’hora, fem sis éuros, iò ta’n racuneix cinc pé quatra horas al dia, però viu an casa a ma mi tota la samana i romi, també. Tantu fes-ta ‘l conta: l’assai que m’has damanat, divirit la txifra que vols pé cinc pé quatra i legu-legu sàs quanta dias, quanta mesus i quanta ans farà.
Ah, mira que si passa massa téns iò m’astrac, que ta filla sa fa vella legu. Assai ans té ara, catolza? Per a mi, dasprés dels quinza, la donas són totas massa vellas. Fes-ta bé ‘l conta, tantu.
Iò só massa antirigent, és pé això que no agrar a ningú, qué ma posan anvíria.