La rundalla de Larisolta

Quant só molta iò era l’onza de Naral del 1973. Só astara molta quasi quatr’horas. Mamma a l’ascumençu pansava que ma fossi rumira, legu ha cumprés i ha avisat ma iàia i ella, ma iaia, ha dit l’uració de la molt i m’ha benaït. És així que só resuxitara la primera volta.
Legu só resuxitara tantas i tantas altras voltas. Cuntant que iò só nara al mes de maig del 1968, feu-vus vusaltrus mateixus lu conta de l’idat que tenc i de quantas voltas iò pugui éssar molta i legu resuxitara, vist que ma capita mínimu cara dos tres ans.
Diun que no és ver arrés, que m’anvent tot, que só sana com un peix. Però, a palt que també lus peixus caun maralts, qui és que ‘l diciri que iò só sana? Un dutor, dos dutols?
I t’havem fet totas las anàlisis pussibras, tots lus esames pussibras i no és mai rasultat arrés. T’havem ricoverat an quatra haspitals divelsus i sempra arrés: sana com un peix.
Eh, ma això lu diun ellus, i ellus, però, no hi són arrinta meu. I lu sép iò lu sép com ma santeix quant mor.
La primera volta só molta de cop. Pum. A l’àtimo. Calgura an terra, felma astitirigara, tètara com un bastó. L’altra volta, no ma racolt si la sagona o l’altra ancara, he fet un’agunia de un parel de horas. Una cosa pròpiu fea-fea, qué ma mancava lu raspiru i era com si m’antressi àlgua invetxe de ària an gora.
Un’altra volta, no sép ara si la de cinc o la de sis, no ma só daspaltara. Mamma m’ha trubat ancara al llit dasprés que m’ha avisat no sép quantas voltas.
Un’altra volta… boh, cara volta és divelsu però sempra pretxís: mor pé dues, tres, deu, vint-i-quatr’horas i legu resuxiteitx. Dels dotza als divuit ans ma vurivan fé santa. Hi era un capallà nou a l’igrésia del Cor del Buon Bembino, i aqueix capallà, don Piodimaría, era sagur, ma sagur-sagur, que iò fossi una santa i, cara volta que iò muriva, él ma feva pusà a sota de l’altar de l’igrésia del Bembino i riuniva las donas an preguiera i, quant iò resuxitava tiquirriva ”Resurèctsio! Miracra, miracra de Déu”, i totas las donas a ma él: Miracra, Miracra de Déu, risolta, Natalina és risolta, santa, santa, santa – Natalina só iò.
Legu a don Piodimaria l’ha trasferit i lu capallà nou dieva que això de la maraltia mia era roba de dutols i de haspitals – verament él dieva de manicòmios – i no de igrèsias.
Iò non sép pé co ma passi tot això, no na tenc idea, mamma diu que és pecò la vul trenda prasunera, sempra lligara a mi, i que ansis és pròpiu culpa d’ella que això no l’ha cumprés legu legu, ja de la primera volta, que si sa fossi casara a ma’l maraixal – qué mamma era ”ragatsamadre” com sa dieva una volta – i a mi m’havessi daixat a ma la iàia, come dieva lu maraixal, que a mamma ja la vuriva, ma a mi no, ara iò fóra anara normalment a ‘scora, no ma fóra falmara a la cuinta elementare mal feta, i mamma tangariva una bella famíria nova a ma’ls fíls del maraixal i iò un trabal i una famíria mia com totas las donas de l’idat mia, que tenc quasi cinquant’ans.
Ma no és ver arrés, la veritat la sép sol iò, i la veritat és que iò só molta aquell’onza de naral del setanta-tres, sol que ma iaia era era una bruixa i m’ha tunat an quasi-vira. An realtat iò só un fantasma. Lu que sa veu de mi és una proieció de com iò sigariva si no fossi ja molta quan taniva quasi cinc ans. Fent aquella aspetxal uració de la molt que ella sol sabiva, és paraixut com si iò fossi tunara an vira, invetxe no és així, ella ha daspaltat lu cos meu i, a ma las magías d’ella, ha fet an modu que aquel cos crixissi, ma iò só sempra astara un’altra cosa de aquel cos. Iò, tecnicament, sigariva un’ànima an pena, un’aspírit que arresta atacat al cos pé culpa, no ”gràcias” a ma pròpiu pé culpa de las uracions de ma iaia. Difati, lu que suçaeix, és que iò – la vera iò, l’aspírit meu, o l’ànima, com li agrara dira a la gent – celc de ma dallibra de aqueix cos molt que la bruixa de ma iàia ma ubriga a habità. Ella diu que ‘l fa pel bé de mamma mia, que sentsa de mi na muririva, ma iò sép que ‘l fa per ella mateixa, pecosa la iàia és egoista i prena de jarusias. Al marit, al que ma sigariva iàiu na l’ha fet fugí, pecosa a mamma la vuriva crixí ella de sora, i la crixiva com si fossi la munyiqueta d’ella, no la filla, ma la munyica més bella, i com mamma crixiva – que això ma l’ha dit mamma mateixa –, la iaia la udiava, qué la vuriva sempra patita, pé vistí-la de fruquets i de vistirutxus. Ma mamma crixiva, sa feva una minyona normal, una donna normal, i a setz’ans só nara iò, i la iaia l’ha com tunara a amprasunà, i de munyiquetas ara na taniva duas: la filla, que sigariva mamma mia, i iò mateixa. Legu a quatr’ans i mig quasi cinc só molta, i la iàia, pé no pelda lus jocàtolos d’ella preferits, m’ha tunat an vira a mi i n’ha catxat lu maraixal que vuriva a mamma i que mus fóra pugut salvà, a totas duas.
Iò no sép si mamma l’hagi cumprés, tot això, a voltas pens que ella també sigui molta i que sigui un fantasma com a mi. Un dia o l’altru hi damanaré.
Ara, però, astà tot acabant, la iàia s’és feta massa gran, té quasi norant’ans i astà paldent cos i santits, lus dutor diun que sa’n pugariva anà de un mamentu a l’altru, que cara minutu és bo, per ella.
I difati iò no santeix més lu pes del cos meu, santeix que l’ànima mia – com li agrara dira a la gent – sa fa a cara minutu més llugera i autònoma.
Iò só sagura, ma sagura sagura, que quant la iàia murirà divantaré pé tots lu que só ja de quant era patita: un fantasma. I com a fantasma viuré an aqueixa casa assieme al fantasma de mamma, pecò iò ja’l sép que ella també és molta, i assieme al fantasma de la mara que sigariva ma iàia, que an fondu no ha mai fet arrés pé cativèria, ella mus ha vulgut sempra bé.