La rundalla del minyó cuntent

Ara só un homa cuntent, tenc tot allò que ma salveix sempra a pultara de mà. De mà, a pultara.
La mà, la mà reta, és la primera cosa que he paldut. Pé culpa de un’infeció.
Pareixeva una cosa de arrés, una cusutxa un’ungra.
”I no’l poltas lu minyó a véra ont el dutor?”
”Eh, que no és arrés”, dieva mamma a babbo.
Legu babbo anava a traballà i tunava de nit i mamma s’asbagassava a ma las cumpanyonas.
Primé, quant era patit, ma pultava a ma ella, ma daixava a jugà anmig de la terra i del fanc de un jaldinet públic, i ella sa n’astava fumat i txatxarant i baient un beby, que legu sigariva un uísqui, a ma las cumpanyonas mès tròias d’ella.
Que legu ella no ès que fossi una tròia, hi fóra agrarat de l’éssar, ma era així fea que no sa la carragava ningú. Andemés ella era de ul puntxat, li agraravan lus bellus jovas, ma lus bellus jovas agraravan també a las cumpanyonas que eran totas més bellas d’ella, i així ella arrastava a boca aixuta i, com que no na trubava, de cumpanyia, diem a ixí, sa feva sempra més fea manjant i baient de tot. I s’asfugava a ma mi, i legu a ma babbo.
A mi m’assacarrava de anjus i a babbo de frastumias, fins al dia que no hi ha fet més i l’ha tucara; ma un cupedu, una cosa de arrés. I ella és currira ont és lus carabinels i l’ha dinunciat, a babbo; que no feva mal a una mosca, ma que de patit l’havian pusat anmig a una cosa de arrés i que però li era custara sis mesus de riformatòrio. Babbo an prasó un mes, qué li havian dunat un avucat dona, i mamma ”heroina”: la primera dona que finalment sa ribel.la al marit ”Padrepadrone”.
Dasprés del divorcio a mi m’han afidat a mamma, qué una criatura té manasté de la mamma d’él afetuosa i heròica.
La mà, antant, ma dureva, lus dits ma s’eran fets negras, ma ningú pansava a mi, iò ma faixava de sol i feva finta de arrés; quant m’és antrara la carantura i m’han tangut de ricoverà han vist lu punt que era arribara la cancrena hi no han pugut fé altru.
L’àn dasprés só anat a ‘scora, ma iò no só mantxí, i així ascriviva mal, ansis, no ascriviva pròpiu.
Mamma, pé no astà a tot lu que hi dievan las mestras, no m’anviava més a ‘scora. I he paldut l’àn, assieme a ma’l peu ret. Mamma ma daixava de sol an casa. Anava a s’asbagassà a ma las cumpanyonas i a mi no ma pultava que, sentsa la mà, dieva, feva impressió a las altras criaturas.
Taniva fam, las merendinas eran analt de la credença, no só mantxí, he asballat la mossa, i ma’n és vangut tot adamunt. Mamma aquel dia és arribara talt, velsu las sis de talda, i allò m’era capitat a las nou del maití, qué tantu ja m’havia fet un panino a ma un’ascatureta de simental.
Da que és tunara no s’és mancu abijara de arrés, s’ancés la televisió i s’és rumira al divano, qué era astraca de no fé un ràiu tot lu dia. Quant ha avisat l’ambulança era ja massa talt, no s apuriva salvà arrés, i altrus cinc minutus muriva iò mateix dissanguat.
A l’hora só diventat roba de assistent sotxal, i mamma dieva que no na tanívam manasté, que ‘l Comune fóra fet més bé a dunà la munera diretament a ella, invetxe de aquellus dos mandrons que vanivan an casa. Així he riprés a anà a scora, sol que no m’abituava a la mà plàstica i a l’ancutxa de nyenya que m’havian tangut de tallà de sota del janol. I legu no amparava arrés. Lus cumpanyons, tots més patits de mi de dos ans, o pruravan, vaient-ma, opuru vurivan tucà la mà i lu peu falsus. I mancu la mestra m’agrarava.
Però m’han prumuvit lu mateix an sagona també si fossi tangut de éssar ja an quarta o an cuinta.
Un maití, mamma s’és ragallara a ma l’assistent, dieva que aquel bastaldu era sempra an casa nostra pé tantà-la, no pé atuajà a mi; sa li ès tirara adamunt i él s’és difés, més que altru çalcant de no prenda cops. Sol que mamma s’astava carantant alló pé fé la txereta, a las vuit del maití, qué vuriva que fossi él mateix a hi passà las astrixaras de aquella aspècia de gató a las cuixas, qué de sora no hi feva; i aquel que no i que no, qué él hi era per a mi i no per ella. I la graixunereta prena de allò bullint s’és abucara i m’és anara an fatxa; ansis, sagons lu que he cumprés i lu poc que ma racolt, ma s’és culucara al cap com un elmeto. I he paldut la vista i un altru àn de ascora.
A ma l’assistent sa són pusats de acòldiu, pens iò, i a mi m’han tunat an casa de mamma. A ella dunavan l’acompanyamento i, difati, mus sem trasferits a un apaltament més gran que però iò no sép com sigui, qué no l’he mai vist. Del que diu mamma era gran, bel, i luminós. Mancu ma racolt qui curó tengui la llumera del sol, iò.
Astàvam bé, dieva ella, i babbo fóra paldut també aqueixa volta lu prutxés. I cosa vuriva, él, que no havia mai fet arrés, per a mi.
S’havia també cumprat la màquina, a ma la munera que hi dunavan per a mi. I una volta, l’única, havia dicirit de ma pultà ella a fé la terapia ont él bél dotorino – així dieva ella, què iò aqueix dotorino no l’he vist mai, l’únic que sép és que taniva una bella veu – i és astat a l’hora que havem tangut l’intxident; ella il.lesa, com sa diu, i iò mig matxul.lat. I, pel que he pugut cumprenda, ha falmat una màquina i s’és feta pultà a l’haspital, sentsa dira a ningú que an màquina hi era iò també – culpa de l’aixoc, dieva –, i a mi m’ha trubat u dasprés de horas, i dasprés de horas ancara m’han dallibrat lus pumpiels, quant no hi havia més arrés de fé pé ma salvà las duas ancas.
Ara astic bé, diun que folsis ma salvaran lu braç asquerra, si no tot quasi tot, i só an casa de babbo, que m’ha almat un’aspusentu tota per a mi. Él i la mullé venan a ma véra cara cinc minutus i ma diu cosa tenc, cosa vul, cosa ma salveix. Ella ma vol amparà tot alló que té de sabé un minyó de l’idat mia i diu que sigarà ella, assieme a ma babbo, lus uls, las mans i las ancas mias. A mamma hi passan sancer lu que lis tucariva pé l’acompanyamento meu, però ella diu que no hi basta, que sufri massa sentsa lu fil bél della; que legu sigariva iò.