La rundalla del juja

Lu càlcul era pretxís. Aplicant lus altículs tres-cents i quatra bis, quatra-cents i vint ter i lus paràgrafus b., d., m., i n. del cinc-cents set quater arribava a coranta-dos ans de prasó, que, ascuntats pé efeta de las atenuants aspetxals i genéricas no vanivan a éssar més poc de trenta-set ans de garera. La qual cosas sigariva a éssar ergàstolo a vira, cunsiderara l’idat de l’imputat. També si, a ma bona condota i tot lu restu, folsis, dasprés de vint-i-cinc ans, puriva éssar tóna an llibaltat.
Com dieva la iàia quant era patit, ”cosa mara la justícia”!
Ara, diu-ma tu si un prob’homa de cinquant’ans fets de poc sa té de matà al cap a ma’l conta de si sigui just o no just que un altru prob’homa de cinquant’ans lu tanquin an prasó pé tota la vira. Ha fet lu que diun que hagi fet? Sí? I a l’hora las leis són aquestas: tantu pé una cosa, tantu pé un’altra, tret això i ajunit allò lu total fa trenta-set ans i cinc mesus. No és que sa pugui ascapà, no!
No ha fet lu que diun que hagi fet! I a l’hora que sa’n tóni an casa.
I invetxe no, no és així fàcil.
Lu juja astà pansant de s’ancendra ‘l cigarru. La mullé no vol que fumi, verament mancu lu dutor vol que fumi, ma él un cigarru an cara tant sa’l fuma lu mateix, quant no té de tunà legu an casa. I ara no sap cosa fé, si ancendra ‘l sigarru i traballà al cas de aquest dasgraciat un altru parel de horas o si fé com celtus prufassols de ‘scora que posan lus vots an pagel.la sol fent la mèdia dels vots de las interrugacions. Però no, ràiu, no és així que sa fa, pecò lu vot a cara anterrugació l’astimat prufassor l’ha pusat siguint l’humor del dia, mentras que él, pé fultuna, alegr o trist, cuntent o pres de la futa, lus ans de garera lus conta sagons la lei. També si, la veritat sa digui, las leis és conta de sabé lligí-las. An aqueix cas, pé dira, com sa tanguessi de interpretà lu paràgrafu: ”l’homa, o la dona, que, pruvucat, raspongui a la pruvucació a ma una reació pari o superior a la pruvucació mateixa causant lesions graves i/o mortals, sigarà punit de dos a dotz’ans”.
An aqueix cas cuncret, dos, dotza o un númuru de tres a onza? Hi ha astat un molt, tantu dotza, ma la pruvucació? Com era la pruvucació? Pé dira, si aqueix proba dasgraciat que sa passarà lu restu de la vira an garera no havessi reagit, ara, forà astat ferit, mutiliat o molt? Sa fossi daixat matà, la cundena al màssim de la pena de l’altru, és a dira de l’assassí, sigariva cumpreta. Invetxe, així, com hi dieva la mara, quant ragallava a ma’ls cunpanyons de ‘scora, ”ta trobas a éssar passat de trenda raó a trenda tolt”.
Lu juja s’ancén lu cigarru i s’aixeca de l’ascrivania prena de fuls i de llibras i va a ubrí la finestra. Lu tribunal sa troba a la palt antiga de la citat i ancara sa pot gusà un bel panorama. Avui, andemés, és una bella junara de acabant l’hinvel. Un cel net que umpri de curó las tauraras valmellas de las vellas casas del custat, i lu silenci pre de vira de l’hora de manjà. Són quasi las duas i la poca gent al carré sa’n entra de pressa als pultons mentras que de las finestras arriban veus de gent manjant i de culleras, rasols i fulquetas que sa txumban a prats i tassas.
Lu juja avisa an casa i diu de no agualdà-lu a manjà, i legu avisa al bar-tratoria de acustat del tribunal i damana si hi puguin muntà una cosa. No, un prat cumbinat no, més un trametzino, o un panino. A ma cosa hi puguessin fé? Que fassin ellus, basta que sigui lluger i un’àlgua mineral gasara.
Lu juja fuma. Pensa a la mullé que sa vol separà. A la filla gran que són quantr’ans que no ‘l pala i que però cara mes sa pren l’assenyo que a vint-i-quatr’ans ancara no ancaixa un sou, però fa la vira de la gran artista. La mullé té l’amante ja de tres ans i ara diu que és hora, que vol una nova vira, que té coranta-tres ans i ancara fa a téns a sa fé un fil a ma l’amante. Él, lu juja, sa l’ha gusara de criatura, a ella, i ara ella, sa vol gusà la vira a ma l’amor de la vira. Que sigariva aqueix bucurot de amante més jova d’ella de cinc ans que s’ha tret. Lu prufassor de filosofia del fíl de aqueixus últims àns de lixeo, que ‘l fíl n’ha fet una maraltia i mancu vols més dunà la maturitat. U: mama i aquel bastaldu de prufassor sa tenan de daixà; dos: iò ma cambic de ascora o a ascora no hi vaig més.
Pé la sagona cosa lu juja ha fet lu que ha pugut i lu fil de divuit ans és antrat de interno al litxeo privat ”Manolo Cant bisba i màrtire” que també funciona com a colejo i pren lus minyons dels cinc ans als denou, pé l’altra, invetxe, no pot fé arrés , a la mullé ha damanat de agualdà que hi donguin lu trasferiment. Da que l’anviguin a la nova sede, ella que fassi lu que vol, ma, fins a l’hora, pel praié, que no dongui ascàndul.
Sentsa mancu sa randí conta lu juja s’ha fumat mig cigarru. Tanca la finestra, tóna a l’ascrivania i mira lus papels de aqueix proba dasgraciat que hi fóra abastat de trenda un avucat apena-apena més atentu o un públic ministeri més poc bastaldu i ara, no dic que fóra ja astat an llibaltat, ma quasi. An fondu cos’és que ha fet? Ha reagit a una pruvucació. Celtament, ha esagerat, i duas palsonas són moltas, ma eran dos bastaldus, dos fils de bagassas que no hi ha ningú que sal’ls prori.
Pican a la polta. Lu trametzino.
Lu juja rangràcia, paga, menja, beu. Prob’homa, s’astà dient lu juja, aquel truiò de la mullé hi ha arruinat la vira pé trent’ans i ara lu vol també an garera. Pecò aqueix és lu conta, la culpa de tot és la d’ella. Però las leis són aqueixas. Cosa hi pot fé proba juja?
Tantu sa posa un’altra volta a fé més bé lus contas i, rascant rascant rasixi a dunà-li lu mínimu pussibra: trenta-quatr’ans i tres mesus. De més no pot fé. També si, ascrivint la sentença an una celta manera, i si cambia de avucat, rasixi a s’apel.là i també a fé anul.là la cundenna, fólsis-fólsis.