La rundalla de l’avucat

L’avucat és corri-corri. De una palt a l’altra de las albas del maití i dasprés de una nit quasi sentsa mai rumí. Ma cosa li ha dit lu cap, de anà a bera ont és Pierina la vigíria de un prutxés gros com lu de Palmério? Guanyà o pelda una cosa així raprasenta un’ucasió gran-gran o una bastunara de aquellas que no ta n’aixecas més. Ma ”al cor no si comanda”, dieva aquel, o era ”tira més un pèl de pruna…”. Més la sagona, que a él de Pierina no ni li futi un ràiu, sol que té un bél cul; així, a las vuit de talda, s’ha pusat tots lus papels del dibatiment Palmério a la bossa i és antrat a la pizzeria acustat de casa pé sa’n fé fé una de pultà adamunt. Sol que hi havia de agualdà, i a una de las poca mesas de la pizzeria-trattoria-asporto hi era també Pierina a ma calqui cumpanyó i cumpanyona. I vina, i seu-ta, i cosa fas de sol an casa? I l’avucat, separat de quasi un àn, a ma una filla de cinc ans que és l’amor de la vira, una mullé quasi ex que no n’hi dunava de demés de dos ans i un’amante que l’ha daixat de sis mesus quant ha cumprés que él no vol divorcià i més poc ancara sa vol tunà a casà; tantu, homa de trenta-sis ans ampurraçat com un juvanot de setza, no ha sabut dira de no al bél cul de Pierina i als bellus cabels biondus i lloncs de una cumpanyona francesa d’ella arribara an vacança de calqui dia.
I com francesa, i de ont? Parígi. Oh?
I l’avucat s’és sagut, ha manjat a ma la grefa i legu s’és fet talt. I no hi ha més taxis pé tunà an casa. I no mu’l dungarivas lu passaja. I són muntats an sis a la màquina d’él. I él havia fet un giru de tots lus dimonis a las duas del maití pé acunpanyà tots i Pierina i la francesa pé últimas. No muntas? Ma ja munt? I tu munta! Mira que munt! I aixiqué és muntat, apatxigat a totas duas. Tipo txínema. Tipo de aquellas cosas que ta capítan sol an sómiu opuru pagant. I él era daspelt i mancu la pizza havia pagat, qué havia ansistit lu jova de una de las altras que dieva que era la festa d’él.
A las sis sis i mija s’és vistit, sa’n és anat i és currit an casa a sa rantà i a sa cambià, i a las vuit an punt era al pultó de casa de la mullé – que sigariva la casa d’él pròpiu – pé pultà la filla a l’ascora de l’infància ”La Maradedéu Juvaneta”. A las vuit i mija al bar a sota de l’astúdio pé un cafè i, finalment, ubrí lu pacu dels papels del prutxés Palmério. Sol que la bossa no hi era. I ont l’havia daixara?
Pensa-pensa l’avucat del prutxés de l’àn ha çalcat de cumprenda ont havessi pugut daixà la bossa: an casa de la mullé quant ha pres la filla? An casa de Pierina? A la pizzeria? An altrus llocs no és anat. I si fossi an màquina?
Beu lu cafè de un cop i menja la pasta a angurirura. Corri a la màquina i a la màquina no hi és. Celca més bé que la bossa no sigui calgura ma no hi és. Sa seu i pensa. Ma quant és anat a prenda la minyona, la bossa, la taniva o no la taniva? Telèfona a la mullé. Que l’anvia a fanculo de malamanera pecò té pressa i és an ritaldu. L’única bossa d’él que veu és la bossa dels cullons. L’avucat no rasixi a sa’n fé una raó de com la mullé d’él diricara i gentíl sigui pugura diventà així asbucara, i tot pecò l’ha caçat una volta – una volta o duas? – pumitxant a ma un’altra.
Antant que era an màquina telefonant l’avucat no s’és abijat que arrarera d’él hi havia una màquina tantant-sa lu postejo i per això s’era fulmara una cua. An principi él no taniva de ixí, ansis, fóra daixat la màquina anallí a sota de l’astúdio i fóra anat an tribunal sagut arrarera del sedil de la moto del praticante. Ma dasprés del no de la mullé era manasté que ixissi i de pressa, qué lu númuru de Pierina mancu ‘l té qué ha cambiat telèfono de poc i lus númurus de poca ampultància no’ls ha cupiats. I s’és txumbat. Una cosa pròpiu de poc. Per él. Ma la que astava agualdant pé parquejà, a ma tot lu buldel de clacsons, s’és mugura assieme a ma él i pum. Sol que frenant de cop, a pres lu cop de aquell de rarera, papam. I hi ha astat un patit tampunament a carena. Una cosa de arrés, sol que él taniva pressa ma, fins a arribà la guàldia no s’és pugut móra. Per això havia avisat lu praticante que és dabaixat quasi legu i l’ha daixat a ragallà al postu d’él mentras él li praniva la moto. Era arribat an casa de Pierina pròpiu mentras la cumpanyona d’ella francesa, aquella del menage a trois de la nit astava pranint un taxi pé l’aeropolt. Apena l’ha vist li ha atxantat una ascavanara i li ha dit una cosa fea, ma pròpiu fea an francés. Él, tucant-sa la barra, havia pansat que dita an francés aquella mija frastumia era quasi bella.
Li ha damanat de la bossa ma ella no li ha fet cas i ha pres lu taxi anviant-lu a la bossa. S’era atacat al campanel.lo ma Pierina no hi era, era ja anara a traballà. I ara? Ont traballava Pierina? S’és atacat al telèfono avisant un cumpanyó dasprés de l’altru fins a que no li han dit que traballava a un ipermercato de aquellus de tres prans a almancu una mijora de ont era él anaquel mamentu.
Tantu, mijora bona pé arribà al trabal de Pierina i cinc minutus pé arribà a la pizzeria. Primé pizzeria. Sol que a las deu mancu un qualt la pizzeria era tancara i a las deu i un qualt ascumançava lu prutxés. L’únic era damanà al cantxillé de pusà lu dibatiment de Palmério com a últim del dia i no com a primé, folsis lu juja no fóra dit arrés.
Lu juja no, ma ‘l públic ministeri sí, però.
Lu cantxillé hi ha dit que si no arriba an cinc minutus són catsus d’él, ansis, de l’imputat. Cosa pot fé, ara, lu proba avucat, pé salvà Palmério de una vira an garera?
Avisa lu praticante i hi diu de prenda un taxi i currí an tribunal dient que l’avucat, és a dira él mateix, és astat ambistit i és grave a l’haspital. Legu pren l’abríviu a ma la moto i punta ret-ret contra al tram.