La rundalla del tastimoni

Tant sigarà? Cosa cambía si diu esatament com són anaras las cosas: una raguella, quatra bufatons, pum pum pum i homa molt an terra! Bo’, no té de ajuní altru.
L’avucat és astat massa pretxís: si vincim mus toca una muntanya de munera, i lu client meu sap éssar generós. Si paldem, mus toca també pagà las aspesas i, quant s’ancatsa, lu client meu, diventa un homa mal. Ma mal però!
Ma cos’és que ha vist, a la fi? Él era an casa, pel cas a la finestra – qué la mullé no vol que fumi a finestras tancaras qué o si no l’uró da tabacu arresta a las parets i als mobras, aspetxalment als divanos, a las pultronas i a las cultinas –, i ha vist lu que ha vist: quasi arrés, un homa an terra, un muntó de gent an giru, polizia, ambulança. D’altra palt él astà al parau de an fatxa, al talcé pra, an mig hi ha un carré, dos martxapiedes i sa té també de cambià las ulleras que de un ul no és que hi vegi massa bé. Tantu cosa ha vist? Frumiguetas cururaras anant de una palt a l’altra. Sol que hi ha calquiú que ha vist a él afatxat a la finestra pipant i, aquella baturella marantranyara de la mullé, quant ha antés lu casí dels asparus i legu de las sirenas, sa hi és acustara i li ha damanat cosa hi era. Boh, un molt, havia dit él. Bo’, basta, no havia ajunit una paraura an de més. I ella s’havia gitat un soprabito a l’asquena i, an catoras mateix, era dabaixara a duturà. Trenta-dos ans són casats, i tres de fidançats, an trenta-cinc ans que la cuneix, no hi ha baturallúmini que sa hi sigui mai ascapat, i aquel era massa bél, massa gros.
Així és dabaixara. I cosa hi ha i cosa no hi ha? Qui ha vist tot és mun marit. Té una vista aquell’homa. Eh, a la finestra fumant era, qué a él hi agrara de fumà a l’ària ubelta. Ei, de l’altra palt del carré, i ha vist tot.
Tot cosa? Pum! Homa an terra. Sirenas. Bo’, cos’altru ha vist? La bella de la veranda del custat astanent las murandutxas. Bella dona que és. Tangarà trent’ans, folsis també coranta ma és com un’astàtua, alta, bella, de titas grossas i fiancus rurons, i astén cara dia an aqueix’hora murandutxas i regipetos ixint a la veranda mija nu-nua. Ansis, més que nu-nua, qué sa posa una vestallina racamara i trasparenta que fa pareixar més gran i més bél tot lu que hi ha a sota. Cos’altru taniva de véra?
Però la mullé ha tret la veu i s’ha fet tot lu txínema així com hi és més agrarat, que aquel Palmério i la mullé són sempra astats massa presuntuosus. I la màquina mia és la més bella, i la casa més bella del carré és la mia, i la dona més bella del qualté diu-ma que no só iò, i lu més ric, ah, i no és mun marit lu de la dita Palmério? Diu-ma que no, da? I ara acutsas! I la mullé ha ajunit las veus sagons la versió única de la proba vítima anganyara de una cópia de assassins. Un proba anjaret anguiriat de una piovra que quant ha çalcat de sa dallibrà és astat pisurat de ella mateixa i del bastaldu del marit pistolero. Com difati ascriun al junal: ”lu pistolero de la bancaròta”.
A l’ascumençu él s’era també ragallat a ma la mullé, ma cosa s’és anara a dira que iò no he vist arrés, he antés un asparu, he abaixat la mirara i era ja tot acabat. Però legu, una raó a fatu de l’altra, primé jornalista, legu cumissaris, legu avucats, i anmig jornalistas de ràdio, de televisió i és diventat lu supertastimone.
”Cas del pistolero de la bancaròta: aspunta supertastimoni”. Que sigariva él, també si invetxe era la mullé. Era ella que cundiva tota la raó dient i anfrucatant i legu acabant: mun marit ha vist cara cosa.
I com fa, ara, a dira que lu que ha ja dit i contrafilmat és lu que diu la mullé? Dipanguessi d’él mancu hi anigariva a tastimunià al prutxés. Ma és una diretíssima, diu lu que té de dira i, ”si vincim”, diu l’avucat de la vítima, hi toca un premi, i si peldan, una sorpresa. I qui sorpresa pot éssar, él diu lu que sap i bo’ – que legu sigariva que sap que la dona del custat té un bél cul i duas titas que ta fanan astà cuntent tot lu dia també si las veus pé poca sagons i també de allunt –, i l’avucat diu que una volta a un testimoni contra de la proba vítima, que no sa sap si pugarà mai més caminà, hi ha tallat lus frenos de la màquina, i a un altru li és ascupiara la bòmbola, pum, mig apaltament an terra. I a él, al supertestimoni, pé dira, no és ver que sa hi és paldura la gata? Tres dias que no tóna, proba filla. I qui sap que no tóni si vincim lu dibatiment.
Él fa finta de arrés ma ja’l cumprén que aquella és gent mara, i sicom lu cumprén, fa finta que sigui ver tot lu que hi diu la mullé, qué ella sí que fóra vulgura éssar la super tastimònia. Altruqué! L’avucà, així així i així, tot he vist!
Él, invetxe: pum i gent an terra, bo’, no sap altru.
Però ara astà rapassant bé lu que té de dira així com l’asprica a tots la mullé i com ha cunculdat a ma l’avucat de la vítima. De una palt l’anjaret de dos metrus gros com un trator i de l’altra lus dos dimonis bruts de sang.
Legu que vagi com té de anà. Sempra que l’avucat no hi damani de qui curó sigui la vestallina de la de la veranda del custat. Groga a racams velts i trasparenta com un virra de vetrina de nagoci de lussu.