La rundalla del jornalista

Fins a l’altru dia lu jornalista de coranta-tres ans, separat, dos fíls, totus dos a ma la mara, astipèndio brucat pé culpa de un bastaldu de polític que l’ha dinunciat pé difamació i l’ha fet cundanà a un risartximent de cent mil éuros de tunà un poc cara més pé tota la vira – tantu, dels dos mil dos-cent i divuit éuros que pren mensilment, 50% a mullé i fils, 20% al polític bastaldu i lu poc que resta an benzina, afitu, lutxe, gas, i manjà, quant és que pot –; fins a l’altru dia lu jornalista era un homa que quant trubava un extra an negra era un homa cuntent i, quant no, era un potencial suitxida. No que sa vulguessi pròpiu-pròpiu matà, ma, pé dira, si sa trubava an celtas situacions, invetxe de damanà ascusa o de fé finta de arrés, sa pusava anmig i ragallava: la molt heròica del güerrièro. Ma lu màssim que n’ha tret és astat un parel de aspentas, un’ascupinara i una volta un bufató.
Ara, és l’homa del dia i, sagons com, rasixi, a una volta sora, a saldà lu deuta prutxessual i cambià de junal i funció a ma un astipéndio tres voltas més alt. I tot pé un cop de cul, com sa diu: homa just al just mamentu.
Cosa hi feva anallí aquel dia i an aquell’hora? Arrés, tunava an casa passant de un carré que balzigava poc tantu pé çalcà de sa rafé almancu lus uls mirant las rosas de aquellus bellus jaldins de gent rica. De una palt del carré ascaturas de edilícia popolares de sis prans, també si ben tanguras, i pintaras de txeleste, de rosa i de ocra, i de l’altra vil.letas de sinyuriu a l’ingresa a ma jaldinet andavant i arrarera. Així, tantu pé pansà que si no fossi astat pé allò del polític bastaldu i de l’astrunça de la mullé él també fóra pugut víura an una de aquellas vil.letas. I havia vist al bastaldu més bastaldu criminal fíl de bagassa que hi fossi mai capitat de antupà an tota la carriera de jornalista d’él. U que era astat entra i ixi entra ixi de la prasó ja de criatura i que, cara volta, anant de una prasó a l’altra era com si facessi ascoras sempra més altas: mèdias, superiors, universitat, dotorato, master, ricercatore, prufassor assotxat, prufassor ordinàrio, prèside de facultat, retore. ”Astudiant” de prasó a prasó, aquel tros de homa de u i noranta, a poc més de trent’ans era ja ”ordinàrio”, an sensu criminal. Sagons lu que rasultava al jornalista, taniva una banda de sis elements i, a palt de furtos an apaltaments, assalts a las bancas perifèricas, gestió de l’aspatxu de eroina i cocaina, era an cuntata i a dispusició de las grans organitzacions criminals que an cara tant çalcavan de cumprenda si valguessi la pena de pultà mafia, camorra o andrangheta també ananquí – tantu a ma palsuna pròpiu – opuru fé un franchising. Naturalment, lu bastaldu de u i noranta puntava a un bon franchising i, pel que rasultava al jornalista, s’astava tantant l’andrangheta, qué a ma’l conta de la droga u va sempra a la cosa més sagura. Per això, cosa hi feva anallí tot net, ben pintat i astirat com un serefí? I havia vist cara cosa de l’aixena a ma la dona que hi dieva de no, del marit que arribava a la difendra, de l’anju de bufatons, dels asparus. A ma’ls metzus de avui, cosa hi vol a fotografà i registrà una cosa així si tens un bon telefonino an butxacà, i difati.
Un jornalista com paltoca, i él mateix si no fossi astat pre de deutas, fóra fet un bel salvici hunest, publicat totas las fotografias, vanut lu just lu filmato. Invetxe ha agualdat de cumprenda com girava lu vent. Sés ampitsat anmig-anmig de la gent, i s’és legu randit conta que de una palt munera no na fóra ixira, mentras que de l’altra sí, i no pròpiu poca, sempra que lu gran bastaldu sa salvessi. Però també que fossi molt: pé celta gent l’honor val sempra, ansis, de molt ancara de més.
Així ha registrat la veu de curiosus, anfalmels, dutols i puritsotus, ha siguit lus tres a l’haspital anant de una palt a l’altra i al diretor ha pultat un petsu que quasi l’abraçava de l’alagria. Tantu ha siguit lu cas, un petsu al dia adamunt del ”Bancarotiere a ma la pistora”, i és astat lu primé a palà a ma’l bastaldu quant s’és riprés de las anestesias i ha pugut palà que n’hi havian ja tret lus tubus del nas i de la gora. ”Arruïnats”, havia dit, ”lus vul arruïnats pé tota la vira”. Ma no l’havia dit a él, a u dels homas de la banda i que legu havia falmat cumpranent que aquel no havia cumprés. ”No, no molts, i nimancu pistats, arruïnats. Avisa-ma l’avucat nostru”.
I lu jornalista havia cumprés que aquel era lu mamentu bo, i així era astat. ”Iò he vist tot”, li havia dit, ”tenc un filmato i un muntó de fotografias ben astujaras, i ta puc ajurà si tu m’ajuras”.
Del dia mateix lus altículs del jornalista eran tots del mateix vés: lu gran bastaldu an realtat era un anjaret que era astat anganyat i marit i mullé eran dos olcus, ansis, ella una ”màntide” i él un ascanyaprobas.
I lu jornalista s’era dedicat a ascavà a fondu a la vira del gran bastaldu i la vira dels olcus antervistant qui ‘ls cunaixeva ja de patits. L’olcu era sempra astat un arrivista, u que pé la munera fóra molt també la mara, com difati, i la ”mantide” era un bagassó que havia ascumançat a sunà a dotz’ans, cara nit sa carrava an casa gent de cara jania. Mentras que lu gran bastaldu de u i noranta, celtament, era astat an prasó una, duas, cinc voltas, ma sempra pé asballus judiciaris o pé cosas que, an una sotxetat més juta, no fóran mai tangut de éssar pussibras. Vítima de bul.lismo a ‘scora, hòrfano de para a quintz’ans, la mara viúra casara a ma un parrasta que no’l cumpraneva i que era bo sol a pelda la munera de l’astipèndio de comessa d’ella a las caltas. La primera volta que era astat an prasó havia arrubat, sissanyor, ma pé fam, quatra joyel.los de arrés pé sa cumprà una bitxicleta.
Com més lu jornalista las dieva grossas, com més amburicava ‘l conta, més hi antrava munera. An negra, naturalment, també de las televisions que l’avisavan com a esperto del cas del pistolero Palmério.
Fins a l’altru dia lu jornalista era un mig dasasparat, i ara és un homa que no deu un sisé a ningú, qué ha ja avaltit lu tribunal de la transació an una rata única del déuta a ma’l polític, i ha dunat una bona caparra a l’impresari que astà fent casas de lussu a un qualté de nova urbanització. Ha avisat la mullé, que folsis ha dit que ‘l paldona, i així dicirin assieme com divirí las apusentus de la casa nova. Uficialment, tota aqueixa munera hi ve de l’istant book que ha acabat de ascriví adamunt de la vira del gran bastaldu, ”Vítima predestinara”, i que publicarà un gran editor. Lu cuntrata l’ha firmat l’altru dia i lu llibra ixirà la samana del prutxés; calqui dia primé, però.