La rundalla del perito

Frantxescu no sap com na ixí de aqueix conta, él ha fet cara cosa com taniva de éssar feta, sentsa mirà an fatxa ningú, i ara l’astanan pusant anmig, com si havessi txumpullat a posta las cosas. Ma él no ha txumpullat pròpiu arrés, él ha fet lu d’él a la manera millor pussibra, i bo’. Mancu ‘l sap qui hagi asparata a qui. Han damanat una contrapirìcia? És just, quatra uls veun més bé de dos, ma él cosa pot fé si lus dutols ta diun que las bal.las són antraras a ma una inclinació invetxe de un’altra?
Calcurant cara cosa, mirant lu postu i lligint atentament totas las tastimunianças, la dinàmica dels asparus deixa pansà a duas mans divelsas. Una bal.la l’ha pres al pit a ma un’anclinació quasi horitzontal, lu que ve a éssar que sigui la vítima sigui l’aspararó eran rets an peus. Legu la vítima cau, folsis an janol i, si ‘l primé aspararó havessi continuat a asparà, l’inclinació fóra tangura de éssar de l’alt – homa o dona ret asparant – al baix, vítima anjunullara. Invetxe, una bal.la té una llugera inclinació del baix velsu l’alt, com si l’aspararó fossi él també an terra – culgat, pé dira – mentras la vítima és ancara an janol; i totas las altras bal.las són horitzontals i tenan de éssar tiraras de terra a terra qué han pres a las ancas. Culgat an terra qui aspara i culgat an terra qui ricivi. Ara, si quant hi ha arribat lus primels tastimonis an terra hi eran vítima i aspararó mentras reta hi era la dona i, considerant que l’aspararó, vist l’anju de bufatons i piaras que ha pres, és sempra astat an terra, la bal.la antrara al pit de manera horitzontal i que, sagons pirícia médica és al noranta pel cent la primera a éssar antrara, la pot haver tirara la dona o, calqui altru que mentrastant sigui fugit, cosa que, a ma tot aquel txumpul de passus a l’helba del cultiret pugariva éssar beníssim.
Per això, i él no tangariva pròpiu dúbius, a asparà a la vítima són astaras duas mans.
No na tangariva i invetxe sigariva millor si na tanguessi.
Deu ans que fa això, proba Frantxescu, i sempra l’ha fet pé passió. Quantas voltas hi ha dit la mullé de daixà pelda: pels un muntó de téns, ta pagan poc i a ma ans de ritaldu, trascuras la famíria, qui ta’l fa fé? Però a él hi agrara massa, mancu él lu sap pé co’. És anginyé mecànic, sa pugariva dedicà a l’ampreu d’él i bo’, ma això de las pirícias balísticas l’apassiona. I no tantu per rasulví o no rasulví casus, ma pé la geometria de las traietórias. Cop asparat, bal.la que ixi i que talla vent i cal sagons una lògica pretxisa, i mai sagons un cas.
Ancara sa racolda la primera pirícia que ha fet, duas pistoras, un sol tipo de bala, qui puriva haver asparat a qui? Massa fàcil: lu o la de la pistora cumpatibra a ma las balas. I invetxe no, també l’altra pistora, a ma una patita modífica, puriva carragà las mateixas balas. De modu que cambiava tota la dinàmica del fet: no homitxídio-suitxídio ma homitxídio retxíproco. No vítima i assassí, ma assassí i assassí. Sol que això, de la bala que antrava a una i a l’altra pistora l’havia dascubelt a prutxés tancat, lligint un altícul de un junal aspetxalitzat americà que dieva que, pròpiu per aqueixa raó, la fàbrica havia modificat sustancialment l’astrutura de la sagona pistora. Ma él no havia dit arrés al juja, ni a l’avucat, ni a ningú. Per això no cumprén com sigui pussibra que l’hagin ascuviat an dos. Frantxescu Parigino, cinquant’ans, anginyé apreciat, perito balístc astimat, asputanat pé sempra, i legu com fa a mirà an fatxa lus fíls, cosa hi diu al para, i qui l’ascolta la mullé?
Ma com fa, com fa a no dira i a cunfalmà lu que ha cumprés, que a asparà de una mateixa pistora són astaras duas mans. Ma las improntas trubaras són de una mà sora! Natural, de la mà de qui s’ha vulgut prenda tota la culpa, qué dascantxelant-dascantxelant n’ha tret també las improntas de la vítima, és a dira lu duenyu de l’alma.
I invetxe és arribat aquest puritsotu de Arrés, aqueix Marieto, o Mariutxinu, o Mariolino que li ha dit com són anaras las cosas: col.lutació dels dos homas i pum pum pum de palt del villacu del marit. Ella és sol una vítima an de més, no una complitxe. A l’hora l’anginyé Frantxescu Parigino, fet a perito balístic de gran fam, li ha fet quenò-quenò, que él ha astudiat bé la cosa… Com lu cas de deu ans ara de las bal.las que an ningún cas purivan éssar tiraras de una mateixa pistora… I vusté com lu sap?
I lu puritsotu ha dit que él sap, sap i bo’, i, sagons com, lu sabarà també lu juja.
No és que sa sigui pròpiu assustat, Frantxescu, però, ràiu! Legu és arribat l’avucat de la vítima, que legu no és vítima pròpiu pé arrés, qué tot això és culpa d’él, també si ara vol passà pé vítima ”miracolata” i anà del tolt a la raó; i l’avucat hi ha dit que si él, Frantxescu, cunfilma la contrapirícia tots na sigaran cuntents, també él, que ‘l fíl gran pugariva vincí una bella bossa de astúdio pé astà un àn inguilterra, i la filla patita antrariva sents’altru a fé un’stage de sis mesu a ma’l millor astilitsta de Milano, i la mullé, que té una bella boutique, raciviriva l’ancàrric an esclusiva de vistí tota la famíria de la vítima, qué hi és lu jalmà patit que sa casa, i palem de mínimu-mínimu una cinquantena de palsonas que, quant sa trata de sa vistí bé, no és que miri al sou, ansis, com més una cosa és cara més bella és.
Divelçament, l’avucat astà pansant de prasantà un ricorso pé un cas de deu ans ara, aquel que si no s’asballa él era perito hi havia dimustrat que era ampussibra que la mateixa tipologia de bal.la ixissi de duas pistoras divelsas, pecat que però…
Frantxescu astà çalcant de dascantxelà del computer aquell’altícul an ingrés que havia lligit i també astujat. Ma ont dimoni l’ha pusat? A m’aqueixa mania que té de no dascantxelà mai arrés.
Però no és aqueix lu conta, ma con na ixí. Com dieva aquel: millor éssar o aparèixar?