La rundalla de Lapostmostra

… i un horangutango… No que no és la cançó, però és com si fossi: hi ha de tot, francu lu que sa celca. Són tota gent gran, lu més patit ha passat lus trenta i lu més gran no arriba ancara als cinquanta. Tots casats o almancu ben acumpanyats i tots a ma trabal de aquellus bons: avucats, dutols, anginyels. Lu més proba no polta an casa més poc de tres mil euros al mes.
Són tots anats a la mostra de Marina Lúpitx ”Iò, iò, iò, i tu…”. Ara no és que pròpiu sa racoldin si lu títul acabessi a ma’ls punts suspensivus o ma un punt esclamativu pecò, o pé l’agitació o pé la valgonya no s’ha daixat ningú lu depliant. Són an cinc, invetxe de vuit com era previst, ma lu duenyu del ristorante no ha murrunjat, ”astigareu més còmuts”, ha dit. Dos, marit i mullé, sa’n són anats ragallant com a macus, i una – una fidançara di lungo-corso – sa’n és anara a ma l’ascusa de una duró de cap massa folta i de un esame de l’últim mamentu – no roba de universitat, una cosa de anàlisis que lu dutor l’ha trubara un poc anèmica; i difati branquijina-branquijina ja era.
Lu fet és que això que la mostra de Marina Lúpitx fossi roba folta ja sa l’agualdavan, ma no així assai-assai. L’anginyé, pé dira, aquel que a la final s’és ragallat a ma la mullé, apena-apena antrat ha ascumançat a gratà las sàgomas de caltò als punts ont ancara rasultava tapara, i com s’és abijat que las sàgomas eran fronte-retro, és a dira que tanivan cara i fondu, ha ascumançat a rascà i a rascà pé pultà lu cul a vista del gran truió de caltó de Marina. I legu és anat anvant de un’apusentu a l’altra sempra fent i desfent i damanant lu preu de cara cosa. Dos sa n’ha cumprat de caleidoscòpios eròticos. De un telescòpio ha dunat lu deu pel cent de caparra i ha firmat la txessió perpetuà dels dirits de imàgine basta que ‘l facessi antrà al set a ma ella a l’última apusentu ont, Marina Lúpitx an palsona, almara de màquina fotogràfica i vistira de quatra gotas de profumo l’agualdava cuntenta mirant-lu de totas quatra las parets de miral.
Ella a fotografà i l’anginyé, nu-nú él també an un santiàmen, a tucà-la ont vulguessi, basta que ‘l facessi a ma diricaresa. I l’anginyé, ampurraçat com un cutxet a la primera volta no s’aguantava i, çalcant çalcant de no andraçà, feva invetxe tot al ravés i, guanyant la maralla de velotxitat al campiunat mundial de ejaculatio precox, ha ambujat la cuixa de Marina. I un assistent – un jova vistit com un gangster del téns del prohibitsionismo a Chicago – és currit a tulcà la gran artista a ma un pannu hùmit i legu ha tulcat també a l’anginyé, lu qual, de super campió de la velotxitat, li és vangut a las mans. I an tot aixó ella sempra fotografant a l’anginyé precotxe, i, atravelsu lu miral a ella mateixa fotografant a él i també a la gent presenta, entra’ls quals també la mullé d’él que cambiava curò pé la valgonya antant que lus cumpanyons rievan.
Lus cinc que són arrastats, dels vuit que havian prenotat al gran ristorante del gran albergo, miran lu menú i arraonan com si no fossi suçaït arrés. Són gent gran, gent que ha fet vira, que ha girat lu món, que ha vist cosas. No és cosa que ‘ls pugui aspantà tot allò, també si, efetivament, l’anginyé, un poc ingénuo, diem així, ja és astat.
Arriba ‘l vi i lus antipastos i no poran més fé finta de arrés. La mullé de u asbarança ‘l primé càrric, ”proba Isolina – nom de fantasia – i com fa, ara, a m’aquell’idiota del marit?”. ”Qui, speedy Gonzales?” damana u. I tots atacan a rira. I legu, a poc a poc, caraú diu la d’él.
Que allò és arte. Que allò no és arte.
Que allò és erotismo. Que allò és pornografia.
Que allò però era bél, da’. Que allò era pròpiu fèu, aió.
U diu que sí, que folsis, que però, que tot lu que sa vulgui, però l’idea general era bella i que, tot sa pot dira, ”ma la qualitat de las fotografias era altíssima. Marina Lúpitx sigarà un gran truió, ma és també una grandíssima fotografa”.
”Pecò tu has mirat la qualitat de las fotografias i no la qualitat del cul i de las ancas d’ella?” damana una que folsis és la mullé, ansis, és pròpiu la mullé.
”Sí, amor meu – di fati, diu él – he apreciat la fotògrafa i no la model.la, la qual, si vols que ta’l digui és fisicament una dona de arrés: és massa si arriba a u i sixanta, cul baix, titas patitas, magra com un crau, fatxa de salvirora…”
”L’he sempra sabut que s’és un fals i un fascista!” diu ella amarant-li la fatxa a ma una tassa de vi branc, bo, fresc i a coranta-dos euros i cinquanta a ampolla. Legu s’aixeca i corri al banyo siguira de l’altra dona sagura a la mesa. Lus tres homas sa miran çalcant de cumprenda. A la fi cosa han fet? Són anats a una mostra, u d’ellus és astat pres com de una sídrome de stand-up – al sensu del pitx arretu i no del dasmàiu a la Stendhal –, ma culpa a qui? Bella o fea la mostra no l’han feta ellus, i que una mostra qual sa sia pruvoqui reacions positivas, negativas o mig i mig és un fet natural.
Folsis és lu cas de pagà pel distulbu i caraú an casa pròpia, això de la dona nu-nua que fotògrafa altras donas nu-nuas pusant anmig també gent normal, és evident que lus ha distulbats, i a las mullels més que a ellus. De l’altra palt, cosa tanivan de fé, sumà un ascàndul, ixí legu-legu, o magari no antrà-li pé arrés-arrés a la gran mostra del gran (ex)truió Marina Lúpitx? Però lu que és fet és fet, i ellus, la veritat sa digui, sa són cumpultats de grans sanyols, no com aquell’ambetxil de l’anginyé eiaculator-precox. Però, com diu Freud, a las donas no hi manera de las cumprenda. I millor si sa’n vanan, per això damanan lu conta propiù quant al gran ristorante arriba la gran fotografa Lùpitx pultant-sa a fatu una quinzena de altras polsonas. Ella és vistira de una camiseta atil.lara-atil.lara blu ascur a ma fruretas bordò i un parel de calçóns amaranto que més astrets no sa pot. Tacons de quinza txentímetros i màquinas fotogràfica sempra ascatant. Un vistit que no li amaga arrés, ansis. I di fati no és un vistit, ma una o duas mans de pitura adamunt de la pél. Body-art pareix que hi diguin.
Las duas donas tonan del txesso i pareix que sa siguin rafetas. Lu marit arruixat de vi s’aixeca i diu ”amor meu anem, que he ja damant lu conta”.
”Pé co?” diu la mullé, ”ta fa valgonya lu vistit de la gran fotògrafa? Iò na tenc u ancara més bél, mira”, diu fent-sa nu-nua a l’àtimo i saient-sa com si fossi lu més normal del món manjà macarrons a ma’ls mugrons.
Però ningú diu arrés, ningú sa posa anmig. Pecò la gran artista l’astà fotografant a la nullé ancatsara a ma’l marit tota nu-nua, i caraú, pé no fé figura, pensa que sa trati de una performance artística ben astudiara.