La rundalla de Lusdosmostrus

Un dia Noè a la foresta va… Més que altru va an casa de dos que eran a l’astrena de la mostra i a la post mostra de Marian Lúpitx la gran fotògrafa de porra artística. Són dos dels que eran a ma l’anginyé ejaculator precox i legu a la txena ont una de las donas s’és daspullara ella també quant Marina la gran artista és antrara al ristorante vistira sol de una mà de pitura no tòssica. Ansis sem pròpiu an casa d’ella, qué lu marit, pres de la futa, li ha pusat adamunt la jaqueta i na l’ha carrara a aspentas reta an casa. Las criaturas no hi són; tenan una minyona de cinc ans i un minyó de vuit mesus que han daixat an casa del para i de la mara d’ella.
Él vol sabé cosa li hagi pres, de ont naix aquel màquini, i ella, u i sixanta, ben feta, magrolina, bellus uls, bella fatxa, diricara-diricara, trenta-dos ma na dimostra màssim vint-i-quatra, valmella de cabels, laureara an filosofia del dirito, quasi ritxercatrítxe universitària – quasi que an cara tant fa un siminari ma són ja sis ans que hi prumitin lu concorso i lu concorso na sa veu, antirigenta a murí, hi diu: ”No’l sàs, ah, no’l sàs?”
I él no’l sap. Él, tres ans més d’ella, un bell’homa alt, un poc patxutedu, ma roba de poca quirons, quatra tot mal anant, front alt, sentsa mancu un cabel branc, ulleras de intel.letual també si és lu diretor de l’impresa de famíria que ven rajoras i roba idràulica de almancu una trentena de ans i no rasixi a acabà un llibra de quant ha daixat lus astùdius de arquitetura, qué, ansis, és pròpiu per això que ‘ls daixats, que una volta arribat a pàgina cinquanta-cinc no hi havia ni modu ni manera de anà anvant.
”No, no’l sép pròpiu pecosa ta saguis daspullara com un truió de res al ristorante”,
I ella, que ancara té adamunt sol la jaqueta del marit, qué vistit i sàndalos no ha fet an téns a sa’ls tunà a pusà i él lus ha gitats a la primera caria que ha pugut; ella deixa cara la jaqueta d’él an terra i arresta tota nu-nua an fatxa del marit. Lu qual, ara que són de sols, no té ninguna pressa de la tunà a vistí. Ansis, sa posa dos dits de brandy a una tassa, sa seu an pultrona i sa la mira bé. La mullé, mancari hagi fet dos fíls i hagi passat lus trent’ans, és pròpiu una bella dona. Ancara és la mateixa minyona de la qual s’era anamurat deu ans primé. I, la veritat sa digui, no era pé l’antirigença que l’havia nutara, ma pé aquel bél cul a mindurí que, si fossi musitxista, no s’astracariva mai de sunà.
I ella, que astà pansant a tot allò que lu marit ha dit a la pre mostra, a la mostra i la quasi txena, celca mentalment de sa cumpultà com una de las porno-divas de las quals lu marit, arraunant com fa él, s’és dimostrat així esperto: que manasté distinguí tra porno i porno, què no és la mateixa cosa lu que sa feva i agrarava als ans deu, vint, coranta i sixanta, i lu que ha ascumançat a agrarà dasprés del sixanta-vuit. Lu primé aspartiàcue, sa puguessi dira que és la fi dels casins, i lu sagons és internet. Naturalment considerant lus dos més grans, pecosa anmig n’hi ha tantus altrus patits i més patits ancara derivats de modas, de èpocas, de política de higiene, de profilassi. Ma pé la fé culta, fins a que hi eran lus casins, lu porno, de una celta manera, era com un promemòria, calqui cosa pé ta raculdà o suggerí lu que legu fóras fet al casí a ma las bagassas de turno. Una volta tancats lus casins, l’idea era ”lamore-líbero”, com sa dieva. I com que a foras del matrimoni, i mancu arrinta del matrimoni, tot era francu que ”líbero”, l’idea de amor llibra era lligat a l’idea de dona ninfòmane, que és una manera de dira dona normal que, com cara palsona normal, vol fé l’amor totas las voltas que na tengui gana. I, a ma la post-modernitat, tot sa mescra i la cortijana, la vamp, la ninfòmane, l’hippy, la dona ànjal tot diventa lu mateix, i l’homa, de pitx anònimo intercambiàbile, diventa protagonista an folma multiracial: no ampolta la curó de la pél ma la llungària. Finalment, a ma’l vhs, lu dvd i legu internet, tot sa fa baratu i a la pultara de tots i, pé trenda un mínimu de visibilitat ta tens de fé categòria, i arrinta de la categòria tua la millor, que o si no no ta nota ningú. Pé dira, sés magra, entras a la categoria de las magras, valmella de cabels, arrinta de aquella categòria també, titas grossas… i així anant i, quant siguis rasixira a ta fé nutà an totas tres o las quatra castegorias ont ta’n pusa – 1. magras, 2. valmellas, 3. titas grossa, 4. ancas llongas… – a l’hora diventas única, aspetxal, i, si an demés ta sàs fotògrafa de tu mateixa com a Marina, sés un’artista.
I tu com és que sés així esperto? Hi fevan lus cumpanyonts. He lligit calqui llibra. Sol això.
Sol això un ràiu que ta davalli al cap, pansava la mullé, qué ella lu sabiva també massa bé que ‘l marit no era bo a lligí un llibra tot sancer mancu que fossi de rundallas pé criaturas. Allò ‘l sabiva de esperiença personal. Pecò ella lu vaieva sempra atacat al computer a casa a cara mamentu. Vina a ta culgà. Ara venc. I agualda-agualda, i agualda-agualda, n’acuriva al llit dasprés de una, duas, i a voltas tres horas. I assai era que no la tucava? De quant era astara pranyara del patit, i primé no és que facessin grans cosas, ansis. I él sempra apatxigat al computer. Ma ella hi és antrara al computer d’él, tot bél, tot net, sol a ma cosas de trabal. Sol que no és bo a dascantxelà la cronología i ella ha també trubat lu disco rígido esterno on él posa tot allò que dascarrega de donas nu-nuas de cara varia sunant an cara pusició i pussibiritat. Bastaldu.
I ara, tota nu-nua, antant que él beu brandy ella li asbarra lu que sap, que él és un maníac, un homa maralt de pornogràfia. No hi basta, ella? No és una bella dona, ella?
I él, santint-sa nu-nú també si est tot vistit, sa fa valmél com una magrana ubelta al sol. ”Has tucat lu computer meu?” damana. I ella diu que sí, i él sa posa a prurà. I ella sa li acosta i ‘l daspulla i él, prurant prurant celca de fé cosa. I fent-fent celca de fé lu just. I ella deixa fé. Ansis, pareix que na sigui cuntenta. I él pensa: asparem que hi sigui passat, que sigui tunara a éssar la que era de quant éram jovas i sunàvam també duas voltas al dia i an cara lloc que capitava, mentras que legu, dasprés de casats, primé no puc, legu ma dol això, i dasprés de la naixita de la minyona cara – rara – volta és una raguella i una soferença: ma dol, ma brusja, ma dol, ma dol. Vés a ta visità. Dimoni. Lu dutor diu que és tot a postu, ma a mi ma dol, ma dol massa. No l’aguant. I així eran passats a fé cusetas, legu a no fé quasi arrés del tot, i él, invetxe de sa fé un’amante o de l’anvià a fanculo s’era fet vaní la mania de las donas nu-nuas al computer.
Ma si tu sés curara, iò git tot, pensa él. I ara que és antrat prova a sa mora, a poc a poc. I ella tiquírria. Ma no de gustu.
”Ma dol, ma dol. És un foc, que tenc arrinta!”
I él ixi de rinta d’ella. I pensa a Marina Lúpitx, i a com sona ella a ma qual sa sia homa i sempra gusant. Aquellas són donas, no la mullé.