La rundalla de Lumostruós

… sol lus dos liocornos no sa veun per arrés. I difati hi havia una criatura de nou ans anvant a scora qué, essent antrat a cinc ans i mig, ara era an quinta ma, si com a istrució hi tucava antrà a las mèdias, com a relijó hi tucava la primera comunió. I l’idea era de ragarà-li un tablet. Ma qui tablet, u patit sol pé jugà o u professiunal? Qué això dels tablets, avui, és com lu conta de las entxiclopedias quant éram patits musaltrus: la Trecani o una andante? A la fi és tot conta de munera, pé qui no na cumprén. I la mara, pé dira, no na cumpraneva, ja era gran osa que tanguessi un telefonino pé amprà WhatsApp. Lu para na cumpraneva apena-apena de més i, lu que cumpraneva de més de tot era que lu tablet que taniva sa’l vuriva cambià i s’havia pansat que a ma l’ascusa de la cuminió, lu d’él lu dunava al fíl i él sa’n cumprava u nou de última generació com aquel, ansis, millor de aquel del col.lega que dieva que a ma’l d’él sa vaievan beníssim las paltiras.
Lu minyó, a l’últim àn de cuinta elemenetare i a las últimas samanas de preparació catequística pé la comunió, sabiva amprà lu tablet com cara criatura ”digital”, és a dira de folma natural i intuitiva i l’amprava pé tot: pé jugà, pé fé lus còmpitos, pé chatà a ma’ls cumpanyons, pé véra cartoni-animati, films del terror i donas nu-nuas a go-go.
Pecosa hi agraressi de véra films i fotografias de porra també no tanguent ancara deu ans, és un conta difícil de cumprenda, pecò hi és qui diu que las criaturas no s’anteressan de txumpuls eròtics fins als dotza tretza ans i qui diu que dipén de cas a cas i que hi ha criaturas que hi pensan a de patits-patits. Lu minyó del conta mancu él lu sap pecò lu feva. Millor, lu sabiva beníssim: pecò era assai astudiós i él las racelcas las feva com paltoca, és a dira bé, ma bé ma pròpiu bé. Pé dira, Marcolino, que era a la mateixa classe d’él ma hi guanyava quasi dos ans pecò era antrat a scora a sis ans i mig i ara na taniva ja onza fets de un parel de mesus, mirava un vídeo sol, sempra aquel, pecò dieva que tantu és sempra la mateixa cosa, i passant de u a l’altru ta distraeixas, mentras mirant sempra lu mateix, sés sempra cuntxentrat i lu goig dura de més. És com las cançons, més las ascoltas i més t’agraran.
Pel minyó del conta no era així, él era un aixenciat i anava pé asperimentacions, pé racelcas, pé categorias. Més cosas sabiva i sempra de més na vuriva sabé. I així, quant hi era astat allò de la mostra de Marina Lúpitx, óviament él no hi era pugut anà, però n’havia antés palà an casa i a la televisió i de internet s’havia dascarragat tot lu que sa puriva dascarragà i, la damana que sa feva an aquellus dias era: ”De donas ni ha de cara varia, i de homas també, ma, a mi, si no ma ixi un pitx com lu de aqueixus, ja ma vulgaran lu mateix las donas de l’hard? O ma tucarà a mi també una com la mama – u i cinquanta i disenyara de un jòmetra a ma riga i asquadra invetxe que de un pitor a ma pinzel i curols?
No cumpraneva tot allò del ”percorso” dels ambients de la mostra de la Lúpitx, però intuiva que tot taniva sensu i ella, Marina, ascumançant que era com la cusina d’él – una minyuneta de setz’ans ni bella i ni fea però curiosa – era diventara una dona que, a l’idat de la mara – sempra la mara d’él – s’era feta la perfeció feminil feta a palsona. ”Tu sés macu hi dieva Mariolino”, l’únic que an cara tant hi dunava reta, ”las donas són totas pretxisas. Basta que ta diguin de sí”. I lu minyó havia fet l’asballú de na palà a ma una cumpanyona de ascora que havia ja pusat titutxas i, per això, sa vistiva com una minyona de vint ans i, un dia sí i un dia també, sa pusava lu rimmel i sa tinyiva las ungras.
La cumpayona havia cumprés sol que lu minyó era un polc i, com que ella també feva catequismo la cosa era arribara a la catequista i de la catequista al pàrroco. ”Deixa fé a mi”, havia dit lu sant homa, ”que ja vauràs com ta l’assatic pé las festas”.
Lu minyó, an tot aixó no hi vaieva arrés de mal. La gent sa basa, la gent fa fíls i lus cossus nu-nuns o mig vistits que sa tocan és un fet natural. No sa pote fé ni sempra ni an cara lloc, però sa fa. Una netxessitat fisiológica com un altra. Com manjà, cagà, pixà, rumí. No rumim tots a una mateixa tipologia de llit. No anem tots a txessos de la mateixa folma. No mangem tots sempra lus mateixus macarrons. I hi ha qui pixa sagut, qui pixa ret. Així la pansava él i, quant és vangut lu dia de sa cunfassà verament pé la primera volta i legu de fé aquella mija ascampanyara que dievan ”ritiro aspiritual”, mancu hi ha pansat de dira al capallà pàrroco-confussor de l’igrésia del Sancrist Aspinat, cosa feva él a ma’l tablet del para.
I don Pirulino Pistis, homa bo, gentil i comprensivo de cinquanta-dos a cavirani, hi ansistiva: ”I no tens altru de dira? I no hi ha pròpiu-pròpiu altru?”
I lu minyó ajuniva de marmel.latas, de arrasbufiaras al para i a la mara, de mal gestus a una mestra. I al final don Pistis hi ha dit: ”I lu tablet!”
I sicom no era astat él a hi dira, la penitença era més gran i, durant la nit, invetxe de rumí a la camerata dels mascras, fóra rumit a ma él, Pirulino Pistis, que de llec sa dieva Aliprando i s’era fet capallà pé vucació i amor de sant Pirulino màrtire, que al calendàrio ara no hi és més ma, si tu n’ascoltas lu conta ta’n anamurejas legu legu, qué Pirulino era un bél minyó dasijat de totas las donas del qualté i, a ma un’ascusa o l’altra, totas sa hi prasantavan nu-nuas, ma él arrés, él vaieva sol lu Sancrist aspinat, a ma tots aquellus músculs ferits, aquellas pitorras ansangüinaras.
Ara tanguessi de trubà un final divelsu del que és astat a la realtat. A l’hora fem que l’homa gran i lu minyó hagin sol arraunat de com lu çalvel, an celtas palsonas, crixi més legu del cos, i él, lu minyó, lu que taniva era un çalvel pront pé antrà al cos de un juvanot de quinza. Sol que él, lu minyó, no na taniva deu, ancara, i era millor que no hi pansessi, ancara, a las donas nu-nuas.
… Un dia Noè a la foresta va…